Animac 2017, “Against the wind”
Aquest any l’Animac ha adoptat una actitud lluitadora. Sota el títol «Contra el vent», ha dedicat diverses sessions a la projecció de curtmetratges d’una gran qualitat gràfica i expressiva, però també moguts per l’enfrontament a la dificultat, començant per la de l’animador contra el procés de l’animació.
Art que transmet l’energia d’aquells personatges ficticis enfrontant-se a uns problemes que sovint arriben més enllà de la ficció. Pel·lícules reivindicatives. Denúncies poètiques, unint emoció amb reflexió per omplir-nos de voluntat.
L’eslògan d’aquest any, diu Carolina López -directora d’Animac- ha estat inspirat per les cançons d’un jove cantautor americà, Benjamin Scheuer, sempre molt positives. Ell mateix ens va poder explicar els motius que el varen portar a plasmar el seu dolor en forma de cura musical, en una sessió molt acollidora per a grans i petits. En aquesta, l’acompanyava el seu amic anglès, Peter Baynton, que és qui sol animar els seus videoclips («The Lion», «Cookie –Tin Banjo», «Cure»…). Tots dos varen explicar com els agrada transmetre grans històries a partir de coses ben petites.
La cançó emblemàtica d’aquesta edició d’Animac, va ser «Weather the Storm», que Scheuer va interpretar en directe, a més d’altres cançons com «American Flowers».
Ens han acompanyat mestres de l’animació, alguns amb més de cinquanta anys d’experiència. Un d’ells, Jordi Amorós i Ballester, ha rebut el premi honorífic per la seva obra i trajectòria. Jordi Amorós, o JA, ha treballat d’historietista a revistes com «El Jueves» o «Mongolia», i va dirigir sèries animades com «Mofli, el último koala», «Despertaferro», «Goomer»… També va dirigir «Historias de amor y masacre»(1979), de la qual avui en dia n’està preparant una segona part.
El convidat especial va ser l’ucraïnès Igor Kovalyov, que també ens va parlar sobre la seva obra més personal. Però Kovalyov és conegut per la seva aportació, d’estil alternatiu, als estudis de Hollywood Nickelodeon, contribuint a sèries com «Aaahh!! Real Monsters», o «Rugrats», que aquí coneixem per «Quatre Grapes». D’aquesta última en va codirigir la pel·lícula per a cinemes l’any 1998.
En una masterclass molt amena, Kovalyov ens va parlar del seu art, boig i allunyat dels estàndards, ja que com diu ell mateix, el què agrada més a la majoria és allò que ell troba «monstruós» i avorrit. Les seves influències, per sorpresa d’alguns, no provenen de l’animació, sinó del cinema de ficció i també de la música. Per Igor Kovalyov, l’animació és el mitjà de transmetre plàsticament el ritme de les accions, la melodia dels moviments, i juga, no només amb els seus personatges, sinó amb els companys animadors que l’ajuden: «de la mateixa forma com faria Bresson o Godard» -va dir- manipulant titelles o actors dins l’enquadrament. Als seus companys, no els explica mai els guions, ni els ensenya cap storyboard, perquè la percepció i interpretació de cada treballador i artista és única i inimitable i aporta un punt de vida pròpia a cada pla. També cità altres cineastes: Jean Vigo, Dreyer, Ozu, Haneke… i la vitalitat dels gestos del seu cinema i del so, que són els responsables directes de les pel·lícules de Kovalyov.
A la masterclass se li va preguntar si li agradaria fer pel·lícules amb actors, a la qual cosa va respondre que sí, que de fet odia l’animació, que cada cop que acaba un projecte, es diu a si mateix que no hi tornarà. En un altre moment, ell mateix, conscient de quina seria la resposta i per a fer broma, va demanar al públic assistent, que quants de nosaltres havíem estat a la seva retrospectiva, el dia abans. Va riure i va comentar que ja entenia les cares d’avorriment.
Aquesta retrospectiva del dia anterior contingué tots els seus treballs importants, des dels seus inicis, amb «The Other Side of the Moon», codirigit amb Tatarski, el 1983, curts del primer estudi d’animació independent de Rússia; Pilot (1988), del qual n’és fundador, fins al seu capítol pilot de «Duckman», una altra sèrie de Nickelodeon per a adults. Curts com «Andrei Svislotski», «Bird in the Window», «Bukowski», «Sledstvie vedut Kolobi», o el seu recent «Before Love».
Pel·lícules meravelloses, però que desafortunadament, es van projectar en versió original sense subtítols i a la sala petita, mentre la sala gran era plena de gent que gaudia, ni més ni menys, que de «La Tortue Rouge». Sóc dels pocs afortunats que ens vam sentir com a casa amb els curtmetratges, amb subtítols o sense, i va ser un plaer descobrir-ne el procés imaginari i pràctic l’endemà amb un artista tan «monstruosament» agradable com Igor Kovalyov.
Per altra banda, quina gran pel·lícula que s’estava projectant a l’altra sala! Però per sort, a més a més, Animac ha gaudit de la presència del director holandès, Michael Dudok de Wit, que debuta en el món de llarga durada amb la joia que acabem de citar, duta a la realitat amb Studio Ghibli. Dudok De Wit va oferir una masterclass exquisida de més d’una hora, en la qual va parlar de la seva experiència i tot el sentiment abocat per realitzar aquesta obra. També va parlar sobre l’estudi, sobre el comportament, ja no només dels humans o els animals, sinó del mar, de la naturalesa, les onades, les canyes de bambú, el ritme del camí que ens fa fer per tota l’illa… Dades molt curioses que es fan imperceptibles, i per tant efectives, segons el mateix Dudok. La composició, sempre jugant amb formes arquejades, que remeten a la closca de la tortuga del títol, i que donen una integritat indescriptible a tot el film, segons el mateix Miyazaki. El què crèiem que era dibuixat a mà, va ser en realitat dibuixat amb Cintiq, per poder animar més de pressa i també corregir. Tot i així l’animació és feta tradicionalment fotograma a fotograma, a 24fps. La primera seqüència per exemple, amb la tempesta i totes les onades, la va crear un sol animador durant un any sencer.
Les tortugues que apareixen a pantalla sí que són en 3D i les barques que fabrica el nàufrag protagonista van ser construïdes a mida real per tenir una referència. L’estilització de la realitat, com diu de Wit, va ser inspirada per còmics icònics com Tintín o dibuixants com Madara, Junceda o Moebius, i té un toc «de Witià», ja inconfusible per la seva subtilitat amb el carbonet.
A l’article que vàrem escriure fa uns mesos amb l’Arnau Rubio, vàrem comentar que si les escenes nocturnes eren en blanc i negre, devia ser per subratllar el seu contingut surrealista i oníric, però la sorpresa és que en Dudok va explicar que no ha desenvolupat gràficament aquestes seqüències com a somnis, sinó que s’inspiren en la mateixa nit, durant la qual la llum desapareix i fa que els colors es tornin indescriptibles, fusionant-se entre grisos, i ja es torna màgica i bonica, com un somni.
Entre d’altres, també van venir artistes d’efectes especials de Headless i Glassworks, a parlar de la seva última producció, la pel·lícula «A Monster Calls Me», dirigida per J. Bayona. També el guionista de llargmetratges com «Atrapa la Bandera» o «Tadeo Jones», Jordi Gasull.
Vam estar ben atents, a les sessions de «Networking and Pitch», dirigides per un divertidíssim presentador anomenat Paulo Mosca, a qui recordem de les sessions de l’any passat, en la qual va presentar el seu projecte de websèrie «Trimono».
Enguany vam poder gaudir de propostes molt interessants i experimentals, com les noves propostes de Nacho Rodríguez, conegut pel seu personatge Mr. Coo, que també vam poder retrobar en una de les projeccions de curts, dins el seu nou curt «Muro». Propostes esbojarrades, com el futur llargmetratge d’Avid Liongores, «You, Son of a Bitch!», una història d’amor, que ens va explicar amb pèls i senyals aquest gran creador filipí que ens va fer recargolar de riure. Del mateix artista, es va projectar al CaixaFòrum de Lleida la seva primera pel·lícula «Saving Sally», un «remix» d’imatge real i animacions 2D, que indaguen el subconscient d’una jove dibuixant de còmics i el seu entorn artístic. La vida com un collage.
Continuant amb la selecció de llargmetratges, Animac ha estrenat aquest 2017 (almenys a Catalunya) diverses propostes atrevides i contundents de llarga durada: «Ma Vie de Courgette» dirigida per Claude Barras, una història amarga on res és el què sembla d’entrada, i que ens fa entendrir, posant-nos en la pell d’en «Carbassó», un nen optimista i ple de vitalitat malgrat les males circumstàncies que condueixen la pel·lícula.
També «La Jeune Fille Sans Mains», una pel·lícula suau i plena de contingut essencial. Traços i colors expressius sobre fons llisos fan aquesta adaptació del conte dels germans Grimm. Per Sébastien Laudenbach, qui ha dirigit i animat la pel·lícula sencera, menys és més.
El col·laborador habitual d’Adult Swim, Chris Prynoski, acaba d’estrenar la seva primera pel·lícula: «Nerdland», un àcid retrat contemporani de l’individu desesperat per adquirir la fama, sense importar-ne els actes ni les conseqüències.
I per acabar, destacar les sessions de projeccions sota el nom «Futur Talent», on s’han projectat curtmetratges realitzats per estudiants de tot el món («Cosmic Jacuzzi», d’Anikó Takáks. «Adam», d’Evelyn Jane Ross. «Bottle Battle», María Pulido. «Bollyworld», Monira Kamal. «El Ángulo Recto no Existe», Jon Zurimendi. «Le Clitoris», de Lori Malépart-Traversy. «Child», d’Iring Freytag i Viktor Stickel. «Ceci n’est pas une animation», de Federico Kempke… entre molts altres) i on no podia faltar el nostre estimat «Roger», el curt d’Stop motion d’ECIB, dirigit per Sonia Cendón, Sara Esteban, Arnau Gòdia, Ingrid Masarnau i Martí Montañola, amb Claudi Sorribas com a actor principal, que està rebent un munt de premis, i que es va guanyar els aplaudiments d’un públic entusiasmat per l’animació.
Gran estada a Lleida, i a l’imaginari de molts artistes creatius i lluitadors que han deixat i seguiran deixant empremta de ben segur. Una experiència molt divertida i enriquidora que cap animador o aficionat a l’animació pot deixar passar, com a mínim la propera!