Sitges ANIMA’t 2017. Monstres i Realitat Virtual. (2a Part).

Benvinguts a Sitges, altre cop. Continuem amb un artista japonès poc convencional.

No tothom pot dir que ha estrenat dues pel·lícules en un sol any. Ni a nivell japonès, ni internacional. I encara menys, pot dir que una de les dues, ha guanyat el premi més reconegut d’Annecy.

Doncs sí, si Loving Vincent (2017) s’endugué el premi del públic, Masaaki Yuasa guanyava el de millor pel·lícula amb Lu Over the Wall (2017), una de les dues pel·lícules estrenades aquest any. L’altra fou Night is Short, Walk on Girl (2017), que és la que jo vaig poder veure al festival de Sitges, on es van projectar les dues.

Amb un estil d’humor absurd i un ritme frenètic, entre escenes musicals i al·lucinògenes, la història s’inspira en el material gràfic sorgit del mateix artista, creat pel projecte The Tatami Galaxy (una sèrie d’historietes Manga) i que recorda als Anime d’estudiants adolescents més coneguts, però deixant clar, des del primer minut, el seu estil trencador.

En primera persona, un noi a qui s’anomena “Senpai”, ens explica que fa temps que està enamorat de la noia dels cabells negres, l’”Otome” (Senpai i Otome serien l’equivalent a príncep i princesa, més o menys).

A través de flashbacks, ens introdueix en aquesta relació, que de moment sempre consisteix en petites trobades “casuals” pels passadissos de l’escola, a la cafeteria, etc.

Dins la ment d’aquest noi una mica obsessionat, seguirem a la seva enamorada durant tota una nit, mirant de seguir causant més d’aquestes “coincidències”.

Potser coneixeu Masaaki Yuasa per produccions més famoses (o de moment, més famoses) on també ha treballat, com ara Shin Chan, Samurai Champloo, o darrerament per haver participat a Adventure Times, dirigint-ne el capítol “Food Chain” (Cadena alimentària).

L’any 2004 va debutar a la gran pantalla, al costat de Kôji Morimoto, amb Mind Game (2004), una producció d’estil esbojarrat, fruit d’una barreja d’stop motion, animació tradicional i gràfics digitals, que no va deixar indiferent, pel que es veu, ni als mateixos Satoshi Kon o Bill Plympton.

Us destaco un curtmetratge surrealista, inspirat en l’estil gràfic de Nekojiru, pel qual Yuasa en va escriure l’adaptació cinematogràfica, i que per això he vist que figura a la seva filmografia: Cat Soup (2001). Vaig topar-hi fa temps, per Youtube, i avui en dia encara en tinc alguna imatge gravada al cap.

Sigui com sigui, us convido a conèixer l’obra d’aquest artista més a fons, i també de pas, «la sopa de gat», que va ajudar a cuinar.

I és que amb el ritme que porta, qui sap si podrem gaudir d’una nova pel·lícula abans que acabi el seu any gloriós? O de la seva presència, fins i tot?

https://www.youtube.com/watch?v=GD0OYtXsx2E

Big Fish and Begonia (Da Yu Hai Tang) (2016), escrita, dirigida i produïda per Liang Xuan i Chun Zhang. Una producció xinesa de 2016 que compta ja amb un bon recorregut a l’esquena, també va ser present a Sitges. I quan dic que porta un llarg camí, no em refereixo al seu pas per festivals, o a les nominacions i premis que hagi pogut guanyar, sinó al temps que han hagut d’esperar aquests dos genis de l’animació xinesa, per a poder realitzar-la.

L’any 2004, ja van fer, amb Flash, un curt de set minuts, amb el mateix nom, Big Fish and Begonia (2004), que ja deixava entreveure quina mena de pel·lícula espectacular acabarien realitzant, dotze anys més tard.

No es pot negar que és una pel·lícula una mica maleïda, i em va fer pensar en algunes altres en concret. La primera, ja que podria ser perfectament que hagués acabat per no fer-se, va ser Duna d’Alexandro Jodorowsky (de qui van projectar, el film Poesía Sin Fin (2016), també a Sitges, per cert). De la mateixa manera, sempre que penso en aquesta pel·lícula, recordo també The Thief and the Cobbler (2011), del mestre Richard Williams. Però en aquest cas, un projecte tan ambiciós recorda més al primer exemple; a Jodorowsky‘s Dune (2014). També pel missatge que els dos directors xinesos, que cito textualment, volien transmetre:

«El nostre somni és fer una pel·lícula d’animació que arribi al cor, i la qual doti als adolescents del poder de l’amor i de la fe». Paraules en relació amb la temàtica de l’obra, basada i inspirada en llegendes clàssiques xineses, com el Soushen Ji (Buscant Allò Sagrat/Sobrenatural) o en clàssics mitològics com el Shan Hai Jing (Clàssic de Les Muntanyes i Els Oceans).

I la segona és La Tortue Rouge, per un motiu tan obvi com curiós, i és que el «Gran Peix» del títol, també és roig. El què no sabia, però, és que totes dues produccions duguessin tant de temps preparant-se, cosa que fa que trobi encara més fascinant aquesta casualitat.

Una història d’amor dels protagonistes per a la natura, que tracta també les relacions que té l’ésser humà amb totes les altres espècies i que sorprèn pel caire fantàstic que té, ja que fa reflexió sobre el món i la realitat.

Una última dada sobre aquesta producció, que he trobat divertida i vull compartir amb vosaltres. Apareix a Viquipèdia: No va ser fins després de molts anys construint el guió i buscant finançament, i fins i tot de ser classificada com “l’alba de la indústria xinesa d’animació” i “la pel·lícula més avançada” per molts seguidors del sector, que Enlight Media no va ajudar a finançar el projecte. També fou gràcies a l’arribada de Monkey King: Hero is Back (2015), de Tian Xiaopeng, que ha estat la pel·lícula que ha recaptat més guanys a Xina, per sota de Kung Fu Panda 3 (2016) i per sobre, precisament, de Big Fish and Begonia (2016).

Divertit, si més no, que les tres pel·lícules més venudes portin per títol “panda, mico i peix”. No sé si té res a veure amb el zodíac xinès.

Ara parlarem d’un estil totalment diferent. Inclassificable. Alguns l’han anomenat com “la pel·lícula més fastigosa que s’hagi fet mai”. Kuso (2017), i el seu director Flying Lotus, que també va assistir al festival, aconsegueixen que grups sencers de gent marxin d’allà on es projecta. Ho corroboro, perquè ho vaig veure, mentre anava fent cops de cap (és que aquesta sessió també va ser de nit!).

És cert que fa una mica d’angúnia. Per la sinopsi, només sabem que els fets que presenciarem, són conseqüència d’un terrible terratrèmol a Los Angeles, tot i que a algun anunci avisaven que una de les escenes més bèsties era la d’una dona queixalant una paret. No sé ben bé si les dues coses poden tenir una gran relació, ni què podria afegir-hi. A partir d’això espereu-vos grans dosis d’humor escatològic i desconcert durant una hora i tres quarts. No està malament, no?

Més enllà de l’argument, la pel·lícula compta amb un estil gràfic molt impactant, que recorda a les ciència-ficcions retros i s’ha comparat al pop art d’Andy Warhol en alguns sentits. També compta, evidentment, amb animacions digitals, que són les que em van portar a veure aquesta raresa cinematogràfica.

No és d’estranyar que darrere una proposta tan esbojarrada hi hagi el nom de David Firth, l’artista anglès qui també ha col·laborat a escriure’n el guió. Les animacions, també realitzades per ell mateix, recorden als seus darrers curtmetratges, de temàtica tan catastròfica i perversa com ens té acostumats.

De la mateixa manera, i amb un estil gràfic molt similar a les animacions de Kuso (2017), David Firth i Flying Lotus han col·laborat en altres ocasions, com en el vídeoclip emès a Adult Swim, de Ready Err Not; peça de l’àlbum You’re Dead! (2014) del mateix Lotus, qui també és productor musical.

Vídeoclip que adverteix abans de començar, contenir escenes que poden incomodar a alguns espectadors. Si coneixeu Jan Svankmajer, o més aviat Robert Morgan, us podeu fer una idea de a què es refereixen. I si a més us agraden, podeu clicar el play sense patir.

Els i les lectores qui heu sentit a parlar alguna vegada de David Firth, sabreu que és molt conegut des de fa uns anys per pujar i difondre a través de Youtube, els capítols de la seva minisèrie, Salad Fingers (2007). Una sèrie que tampoc s’ha caracteritzat pel seu caràcter “políticament correcte”, precisament, i no obstant ha obtingut un gran reconeixement a tot el món.

Així que ja ho sabeu, sempre tindreu les portes d’internet obertes (o de moment), per poder expressar les vostres idees, per boges que siguin.

Us deixo un dels últims curtmetratges de David Firth, Cream, que té pujat al canal de Youtube, igual com tota la seva obra, pràcticament. Aquest és dels que més m’agraden, pel missatge reivindicatiu que conté.

I també, si us hi atreviu, la introducció de Kuso (2017): aquest presentador que ens repeteix una vegada i una altra «quan ets mort, mort estàs, i no hi ha tornada». El rapper Busdriver, sobre aquesta base jazzística i desequilibrada, ens fa un resum molt particular de l’actualitat. Probablement l’escena més «light», però també més entretinguda de la pel·lícula.

M’estic excedint ja, però no voldria acabar l’article sense reconciliar-me amb la tecnologia, que malgrat tot, m’està permetent comunicar-me amb vosaltres.

Al Centre Cultural Miramar, entre exposicions de Fotogrames Fantàstics i de cartells pintats a mà de cada una de les edicions del Sitges Film Festival, hi havia a disposició de tothom i de forma gratuïta, un espai anomenat Sitges Samsung Cocoon. Una sala amb una cinquantena de cadires giratòries que oferien, durant tot el dia, curtmetratges filmats en 360º, és a dir, en realitat virtual.

Allà, els espectadors podien gaudir d’un ampli ventall de possibilitats, que anava de petites peces promocionals de pel·lícules com Death Note (2017), It (2017) o Annabelle (2017), passant per migmetratges de terror o de caràcter més pensatiu, com MIYUBI (2017), la història d’un robot vista en 1a «persona» (o 1r robot), o fins i tot a curtmetratges animats, com Melita (2017), que tracta sobre una robot i la científica que l’ha dissenyat, quan busquen un nou planeta on anar a viure.

Aquí podeu veure el tràiler, girant la càmera com us vingui de gust.

I un dels actes per a premsa on vaig poder assistir, molt interessant, va ser precisament en aquest espai, a la presentació i estrena del curtmetratge produit per Samsung, Talismán (2017), dirigit per Carlos Therón i protagonitzat per Berto Romero. Una història de terror, on tres obrers troben un objecte amb poders misteriosos.

Més que el curt, o l’experiència de veure’l, volia compartir amb vosaltres les reflexions que tant Carlos Therón com Berto Romero o Javier Olivares, creador d’El Ministerio del Tiempo, i també present a l’acte, tingueren durant el procés de rodar aquest curt en realitat virtual, perquè crec que poden ser infinitament fructíferes, entre estudiants, cinèfils i cineastes.

Entre altres coses, van desmentir que filmar en aquest format fos res difícil o incòmode, almenys pel que fa a l’actuació. En Berto deia que el fet d’actuar en un recinte, al voltant d’una càmera, transformava l’experiència cinematogràfica en quelcom molt més proper al teatre, i per tant natural.

Segons Carlos Therón, el cinema no ha mort (suposo que ningú pensa el contrari, aquí), sinó que ha evolucionat, tancant una fase i convertint la realitat virtual en la següent.

Amb aquest sistema de visionat, l’espectador torna paradoxalment, als veritables orígens del cinema, on la cosa consistia en il·lusionismes dins de barraques de fira. Fins i tot reflexionava l’evolució que ha tingut la imatge des de la pintura a aquest efecte òptic, que avui és el nou truc de màgia.

I és que tenen tota la raó, ja que filmar experiències en 360º, i reviure-les amb unes ulleres de realitat virtual, avui en dia és el més semblant a tornar enrere en el temps, que s’hagi inventat mai.

Si fins ara, el director disposava del pla, bidimensional, ara disposa literalment d’aquell món de 360º al voltant de la càmera, del qual ens parlava, gairebé de forma utòpica i incomprensible per a algunes persones, el cineasta Albert Serra.

Cito el seu concepte d'»imatges salvatges», ja que m’hi va recordar, i el trasllado humilment a aquest nou camp, que convida a associar-lo. M’explico: En tornar a veure una pel·lícula, com a espectadors, podem percebre noves informacions que potser ens havien passat desapercebudes la primera vegada. Però el fet és que ja eren allà, enquadrades des del moment en què en un espai van ser-ho.

Ara, tenim la possibilitat de rebre informacions noves a, gairebé cada visionat, perquè és l’espectador qui dirigeix la posició i moviment de la càmera, i per tant, la seva pròpia mirada.

Clar que després de veure la mateixa escena diversos cops, coneixerem pràcticament tot el que aquesta ens ofereix, però cada cop la visualitzarem diferent. Per petits que siguin els canvis que fem, com girar el cap, mirar enlaire, veure el contracamp d’allò que algú ha decidit que era més important… La qual cosa ofereix un nou llenguatge cinematogràfic que encara està per experimentar i construir, i això és quelcom molt emocionant i que pot brindar-nos noves propostes narratives o, fins i tot nous gèneres, fins ara inexistents.

Que serveixi d’inspiració, però sense oblidar els veritables orígens. Mentre quedin pantalles bidimensionals, seguim gaudint de grans obres com les que us he pogut comentar, i també de moltes altres, que em vaig perdre i han quedat pendents, com Mutafukaz; una pel·lícula francesa molt gamberra, dirigida per Run i Shoujirou Nishimi, o també Tehran Taboo, producció austríaca-alemanya dirigida per Ali Soozandeh; una història animada en rotoscòpia, que tracta sobre tres dones i un home a l’Iran, convivint amb els tabús d’una societat i religió molt restrictives.

Us deixo amb els tràilers d’ambdues propostes, que ja tinc ganes de veure.

Fins la propera!

https://www.youtube.com/watch?v=ZthDB3z40Xo