Sitges ANIMA’t 2017. Monstres i Realitat Virtual. (1a Part).

Durant els primers dies d’octubre, Sitges va omplir els seus carrers de fantasia i terror. No és que celebressin el Halloween abans d’hora, sinó que una mà de zombis, bruixes i vampirs amb set de metratge fresc, formaven cues pels carrers de la ciutat, esperant per devorar les propostes que oferia la cinquantena edició del Sitges Film Festival.

Com a bon zombi de l’animació que sóc, i per parlar-vos del què més m’agrada, vaig ser-hi algun dia, amb moltes ganes, tot i que he de confessar-vos que aquesta és la primera vegada que anava al festival, i que vaig veure menys pel·lícules de les què hauria volgut parlar-vos.

I és que el sistema de venda d’entrades al festival de Sitges, es tingui o no qualsevol tipus d’acreditació, funciona amb l’última tecnologia; la més sofisticada… és a dir, que s’efectua per internet, o no s’efectua.

De fet, a causa de no conèixer aquest petit detall, vaig estar tot el primer dia intentant veure alguna pel·lícula i no me’n vaig sortir! No va ser fins al vespre, que un home periodista i els seus amics em van ajudar a entendre-ho tot. Tant simple que era. (!…)

Només calia que m’hagués llevat a les 7h del matí, del dia abans, per fer les meves reserves, perquè l’oportunitat de fer-ho comença a aquesta hora, i tothom és despert, ja. Així que cal entrar a la web, o a l’aplicació, o el què més us agradi o entengueu (en el meu cas, cap de les dues opcions), i amb un sistema més o menys fiable, introduir les teves dades (cada matí) i resar al «Déu Internet» perquè no se t’acabin les dades, ja que pot ser que a les 7:05 s’hagin acabat les entrades per a les pelis més comercials. O per a les bones, també.

Però el pitjor de tot, és que no fas reserves pel mateix dia, sinó que a les 7h del matí has de decidir quines pel·lícules voldràs veure l’endemà (per això a la web no coincidia cap de les sessions amb les que m’estava perdent aquell dia, que era una cosa que no em semblava normal, ja).

Així que preocupat, vaig preguntar-li si encara tenia l’oportunitat d’assistir a alguna sessió nocturna, per intentar aprofitar els diners que vaig pagar pels 10 dies complets (ja que només en disposava de quatre; de dijous 5 a diumenge 8).

Van riure, amb expressions de llàstima, nostàlgia i molta complicitat. Em venien ganes d’afegir-m’hi.

Em va explicar que ell hi ve des del ’99, al festival, i que aleshores només calia que es presentés amb un bolígraf al matí i escrivís el seu nom en una llista, per tenir la seva butaca assegurada a la tarda. No estava gaire content amb els canvis, i ho trobo completament normal, perquè han passat 18 anys i sembla que en comptes d’avançar, haguem anat enrere.

Així que, una mica decebut per saber que només aprofitaria tres dies, me’n vaig anar cap a la platja, i allà, tranquil·lament, vaig reservar algunes entrades que encara quedaven disponibles per l’endemà, divendres.

I res, abans de començar a parlar del què ens interessa, tant a mi com a vosaltres, que són aquestes pel·lícules que vaig veure després, només agrair l’e-mail que ens va enviar l’organització de Sitges, disculpant-se per les averies que van aver-hi a la web, (veieu, com feia bé de sospitar?) perquè a sessions com, per exemple, la de The Shape of Water (2017) a la sala Retiro, on va assistir el seu director, Guillermo del Toro, van quedar per vendre/lliurar unes 130 entrades aproximadament.

130 butaques buides, que després vaig relacionar… amb quan jo era a a les portes demanant per entrar. Si hagués sigut el 1999 hauríem mirat dins la sala, hauríem vist que hi havia seients lliures, i hagués entrat, però som al 2017, i això ja no es porta.

Em sembla, (sent irònic, ja) que 130 localitats diferents des d’on veure una pel·lícula i el seu director, criden l’atenció de qualsevol, començant pel mateix Guillermo del Toro, i sense necessitat de cap “aplicació” que ho faciliti. I això va passar també a d’altres sessions. Una llàstima a més, sabent que a alguns usuaris, que tampoc no érem conscients del funcionament ni dels problemes tècnics, ens hagués agradat molt gaudir de l’oportunitat.

Però bé, tot plegat us ho explico també, perquè podem fer broma de tot plegat. Que no sóc cap crític, ni tampoc vull parlar-vos malament de ningú. Tampoc són tants, els qui fan avançar la cultura (malgrat la tecnologia ho impedeixi, a vegades), així que és infinitament valorable, poder gaudir-ne.

Això sí: sort que no em toca parlar-vos d’algunes aberracions que vaig mig veure a, per exemple, la sessió de matinada “La nit + Freak”, que va projectar The Night Watchmen (2017) entre d’altres. Perquè, per mi, va ser un cúmul de cinema “palomitero” (dins de les categories d’en Xavi Puebla), amb acudits racistes i masclistes, mesclats amb terror de “susto fàcil” i previsible.

A més a més, el so estava altíssim, i el súmmum ja era que es confonia entre, sorprenentment, tantes rialles i crits. Inexplicable.

Un servidor no podia dormir, vaja.

I ho dic perquè com sabeu, ens llevàvem a les 7h del matí i eren prop de les 4h de la matinada, així que era fàcil caure en aquelles butaques, i més amb aquelles pel·lícules tant poc interessants sobre robots assassins, marcians assassins, pallassos assassins, i no sé quantes tonteries assassines més.

Així que estic molt content de dir-vos que el sector que m’ocupa és l’animació, i que per sort podrem mantenir un nivell de lectura, si més no agradable, a partir d’ara.

Com he dit, vaig ser a Sitges només de dijous a diumenge, però ja n’hi va haver prou per poder gaudir d’una veritable joia de l’animació per la qual, sense seguir els fets cronològicament i de manera subjectiva, m’agradaria començar el llistat.

Després dels entrebancs, veure aquesta pel·lícula em va deixar més relaxat i en pau.

També vull començar amb aquesta perquè m’agradaria no comentar-vos-en gaire l’argument, cosa que ja farem amb les altres.

Loving Vincent (2017) és ja coneguda per la seva característica animació rotoscòpica. És la primera pel·lícula pintada a l’oli fotograma per fotograma. Concretament 66.960 pintures construeixen aquest quadre en moviment.

La pel·lícula dura 80 minuts, i si totes les pintures ocupessin literalment un fotograma, durarien uns 45 minuts tots junts. És a dir, la meitat de la pel·lícula. Així que suposo que com a pintura, també compten aquells plans estàtics, on només es belluga l’aire, que també es fa perceptible, a 24fps.

Partint d’aquesta premissa, i amb la temàtica i estil pictòrics de Van Gogh, la pel·lícula té tots els ingredients per ser agradada, però és que a més a més, és impecable.

Conté allò indescriptible que ho fa genial, i realment és com si el mateix artista hagués viatjat en el temps per dotar de la seva màgia i sensibilitat a aquesta obra d’art del segle XXI.

També, per si tot plegat fos poca cosa, l’argument captiva amb imatges i música des de la introducció, que ens endinsa volant per La Nit Estelada, lliscant per aquest cel vangoguià, fins arribar a la Terrassa del Cafè a la Nit, on comença aquesta història absorbent, que fa un recorregut pels misteris amagats darrere la correspondència que mantingueren el pintor i el seu germà Theodore.

Un seguit de cartes que s’encarregava de lliurar el carter retratat per Van Gogh, Joseph Roulin, qui també surt en aquesta pel·lícula.

No vaig voler saber més, abans de veure-la. No volia crear cap mena d’expectativa, i no es pot negar de cap manera que Dorota Kobiela i Hugh Welchman, n’haurien superat qualsevol, amb aquesta obra artística, cinematogràfica, i poèticament parlant, exemplar.

Si teniu l’oportunitat de veure-la, mantingueu el misteri i feu-ho sense dubtar, perquè aquesta producció poloni-anglesa us sorprendrà, segur.

El què sí que podeu fer, per anar salivant, és veure aquest vídeo de “making of”, on veureu com es va pintar, durant més de sis anys, aquesta “pel·lícula a l’oli”, que conté infinites referències a l’obra de l’”estimat Vincent Van Gogh”.

Però no s’acaba aquí, la cosa! Seguim amb més pel·lícules i curiositats, a la segona entrega d’aquest article.