La Visita dels Germans Quay

No calen gaire presentacions per a aquests germans bessons i parella artística. Els germans Quay, Stephen i Timothy, nascuts a Pennsilvània el 1947 i residents a l’Anglaterra des del 1969, són coneguts perquè van ser pioners dins el cinema d’animació stop-motion, amb les seves pel·lícules agredolces, que ens transporten per experiències oníriques dins un món fantàstic, ple de misteris i tenebres, i narrat amb personalitat desmesurada.

Els seus titelles, les escenografies, les històries… tots els elements segueixen l’instint extraordinari –i paradoxalment, natural- que comparteixen els dos artistes. La seva obra és majoritàriament cinematogràfica, però no deixa de tenir influències i referents d’altres vessants artístiques, com la música, la literatura o la pintura.

Estudiant i treballant com a artistes plàstics, els dos germans van descobrir el seu do per a explicar històries, amb personalitat i caràcter innegable. Un estil de narrativa únic, i podríem dir que inconfusible, tot i que irònicament, aquestes peces ens ofereixen experiències més aviat sensitives, que no sempre cal comprendre, i que també confonen a qui les viu.

Si féssim doncs, un paral·lelisme entre llenguatge cinematogràfic i literatura, veuríem que els curtmetratges dels germans Quay són ben bé poemes, on els plans en són els versos. Són els poetes de l’animació Stop-Motion per excel·lència, juntament amb, ni més ni menys que Jan Svankmajer, el cineasta i animador surrealista que els va inspirar en diverses ocasions i, fins i tot en metodologies.

També han inspirat i han sigut referència de diversos cineastes, com Christopher Nolan, qui precisament va filmar el documental «Quay«, on s’endinsa dins l’imaginari i el taller dels dos bessons, literalment i metafòricament, i on ells mateixos ens ensenyen com roden les seves pel·lícules (de 35mm), la càmera que fan servir, com construeixen els titelles, o com il·luminen un pla.

Un altre cineasta que sempre ha tingut una gran admiració per l’obra dels germans és Terry Gilliam, qui ha reconegut en diverses ocasions que mai havia vist res semblant a «The Street of Crocodiles» (1986), i que a més de ser la peça més coneguda dels Quay, és la seva pel·lícula preferida. No és cap secret que Terry Gilliam també va començar com a animador, vingut d’Amèrica a Gran Bretanya, i que tant ell com tots els noms que estem anomenant parlen llenguatges artístics pròxims, els uns dels altres; que troben la inspiració en racons semblants.

El febrer, els germans Quay van visitar Barcelona per a presentar el nostre esdeveniment anual d’origen lleidatà preferit (o el que també parla el llenguatge de l’animació): l’Animac.

Acompanyats de Carles Isern i Paula Blanqué, director i cap d’estudis d’animació d’ECIB, i de Carolina López, la directora del festival, els dos germans van ser al CCCB, on precisament uns anys abans, Carolina López va dirigir la meravellosa exposició “Metamorfosi: visions fantàstiques d’Stanislav Starewitch, Jan Svankmajer i els germans Quay”.

En aquesta ocasió es va poder gaudir de la projecció del curtmetratge “Rehearsals for Extinct Anatomies” (1988), a més a més de, com ja hem dit, la inestimable presència dels seus dos creadors.

També en aquest acte de presentació, va assistir-hi Sébastien Laudenbach, l’animador que, en solitari, va realitzar el llargmetratge que ens va commoure a Annecy 2017: «Le Jeune Fille Sans Mains» i es va projectar el seu últim curtmetratge «Vibrato» (2017). Ell va descriure amb detall el procés de realització de les seves pel·lícules; des del disseny de personatges, a com enregistra la banda sonora.

Aprofitant aquesta visita irrepetible, l’Escola de Cinema de Barcelona va convidar els dos germans a l’escola, on van oferir diverses hores d’una molt càlida sessió de preguntes i respostes.

Per aquest motiu, els alumnes d’animació, feia alguns dies que veiem i comentàvem pel·lícules «Quayenques» a classe, i també n’havíem preparat algunes preguntes per a fer-los-hi a ells. Durant la seva conferència, vam projectar els talls de les peces escollides, i a continuació, fèiem la pregunta que hi fes referència, en una sessió on l’alumne d’Stop-Motion, en Tyler Fisher, va fer de portaveu/traductor, i a qui no va faltar-li una mena d’ajudant, que va ser un servidor. Quatre personatges pintorescs, si més no.

El mètode va funcionar molt bé, i va ser una oportunitat meravellosa per a gaudir d’alguns fragments inèdits; de conèixer-los o de tornar a veure’ls, projectats a la paret, amb els detalls ben grossos, que és com eren destinats a rebre’s, i com més impressió provoquen, però sobretot per a tenir el privilegi de compartir el visionat perfecte amb aquests dos monstres de l’animació, revelant-nos-en els trucs i secrets, que no deixen de ser un gran misteri.

També ens van concedir una entrevista exclusiva per a la revista, tot un repte!, ja que no va ser fàcil trobar preguntes que resultessin «originals», o almenys, que no fossin les habituals per a ells dos. En definitiva, no sé si vaig preparar unes preguntes encertades o interessants… però sí que us puc dir que les respostes i fins i tot les bromes que els dos bessons ens van brindar, brillen amb llum pròpia, al marge de la pregunta que responguin.

Per sort, el meu company de classe, en Tyler Fisher, es va encarregar de llegir-los-hi aquestes preguntes i d’aconseguir que la conversa fos fluida i interessant, com podreu veure. També veureu que la pregunta que no entenen a la primera és una de la que els vaig intentar fer jo. No sé si va ser cosa de pronunciació, o més aviat d’estar cagat de nervis.

Gaudiu l’entrevista i atreviu-vos a entrar a l’imaginari d’aquests dos artistes que s’assemblen com gotes d’aigua. (Stephen a l’esquerra, Timothy a la dreta). Fins a la propera!