Jan Švankmajer

Hola! No sabia com començar l’article. Com començar-lo, vull dir, d’una forma surrealista. O que li escaigui a la història… M’explico. Ha de ser estrany, però que s’entengui. O potser no, que no s’ha d’entendre, de fet. S’està entenent? Suposo que sí. I si no, s’acabarà d’entendre amb un vídeo introductori. O potser no.

Aquest és el tràiler de Surviving Life (2010), la pel·lícula més recent de l’artista txec que avui passa a formar part de la nostra col·lecció, no de grans convidats, sinó d’anfitrions. Passarem a ser visitants d’un món diferent. Benvinguts a l’imaginari del fantàstic Jan Švankmajer.

Fa quatre anys, abans de venir a estudiar a l’ECIB, estava estudiant il·lustració a l’Escola d’Art de Manresa. Allà vaig tenir la sort de conèixer gent fantàstica, alumnes i professors/es, com l’Alèxia, la mestra dels processos creatius, que en aquell curs també ens feia classe d’història de l’art. Un divendres qualsevol, en una d’aquestes classes, ens va dir que veuríem una pel·lícula. Va obrir una capsa, va agafar el DVD, el va posar a l’ordinador, i tot seguit va començar “alguna cosa d’Alícia”, Neco z Alenky (1988), de Jan Švankmajer. Al cap de pocs minuts, jo ja havia “decidit” saber que, a més de ser la millor interpretació que se n’ha filmat mai, allò estava passant a ser la cosa més estrambòtica, grotesca i “guai” que jo hagués vist fins aleshores.

Concretament estic pensant en l’escena de la festa del te. En mantega, ganivets i metalls grinyolant, en cordills i en l’ull que penja d’una llebre de peluix que es desplaça amb una espècie de patinet. Una nena petita –que unes escenes abans, ha sigut tan petita com una nina de joguina, literalment!- que a més d’estar «al·lucinant» amb tot plegat, també ens narra la història. Ens fa parar atenció a tots els diàlegs esbojarrats, interpretant-los ella mateixa i ens subratlla, explicant-nos-ho a càmera en pla detall dels seus llavis, quin personatge ho va dir i/o com ho va expressar.

Són imatges i un estil que marquen, simplement perquè són únics i crec que totes les persones que han vist alguna peça de Jan Švankmajer, tenen el seu moment «divertidament» traumàtic, o preferit, o que ambdós moments siguin el mateix, encara que sembli paradoxal. Si més no, veure un sol fotograma creat per ell, és quelcom sorprenent, i si és per primera vegada, encara més. Tots els espectadors i espectadores recordaran la primera vegada que una imatge «Švankmajeriana» els va entrar pels ulls.

Ja l’heu vist? Doncs aquest era el meu moment preferit -i pervertit- de Jan Švankmajer, (tot i que diria que re enquadrat, en aquest vídeo d’internet, així que serà millor que veieu la pel·lícula, en el seu format original, si ho preferiu) . Em venia de gust començar l’article recordant-lo i compartint-lo amb vosaltres, perquè a mi em va proporcionar aquesta sensació que us explicava, de veure quelcom nou, que no es pot classificar encara dins la biblioteca personal del «què comprenem». També amb el tràiler de Surviving Life (2010). Una pel·lícula que d’una altra forma diferent, aconsegueix el mateix efecte; ens deixa sols davant racons inexplorats. Et fan endinsar en un nou món fantàstic, on cal sentir-se aliè a qualsevol tipus de lògica, com l’Alicia, o com un infant pensant en què volen dir els seus somnis. Espero que ho hagi fet amb vosaltres també. Ens estem divertint com canalla, amb la lectura d’avui, eh?!

I és que Švankmajer també és un nen petit de 90 anys, encara que no ho sembli a la fotografia, aquí, una mica més avall. És un infant, que mira el món amb ulls d’infant, i que té una imaginació desbordant. Com un infant. A més dels sis llargmetratges, que aviat en seran set, amb la seva nova pel·lícula Insects (2019), ha dirigit vora quaranta curtmetratges, molts dels quals han estat premiats en festivals com el d’Annecy o de Cannes, i reconeguts arreu del món pel seu estil inconfusible.

Aquest segell propi, però, ha permès a grans cineastes i animadors d’arreu del món, poder imaginar coses “d’un altre planeta”, on també han pogut aixoplugar-se (com els germans Quay o Terry Gilliam, com havíem comentat en l’anterior article, però també a Tim Burton o a Henry Selick, a Stefano Bessoni, a en David Firth o a Robert Morgan, als Clyde Henry Productions, i a una mà d'»indescriptibles raros inclassificables» més).

Però Jan Švankmajer no ha treballat sol, o no sempre, sinó que la majoria dels seus últims treballs els ha fet juntament amb Eva Švankmajerová, la seva dona. Švankmajerová morí el 2005, deixant com a llegat una gran col·lecció pictòrica surrealista, a més de totes les contribucions a l’obra del seu estimat, que com ja hem dit no seria el mateix sense la visió personal i femenina d’Švankmajerová. Sens dubte, Eva va ser i serà la inspiració i Gala del «dalirant» Švankmajer.

Junts, van escriure el decàleg que tot artista hauria de tenir en compte abans de començar l’aventura que és fer un projecte. Podeu consultar-lo en aquest vídeo de Soy Cámara, del CCCB:

I d’on surt un personatge com aquest, abans de tot plegat? L’artista txec s’inicià als anys cinquanta, fabricant titelles per a espectacles, i fou amb aquests mateixos ninots, amb els quals va començar a filmar els seus primers curtmetratges, rodats a un estudi que li cedeix ni més ni menys que Jiří Trnka, director i animador del rellevant curtmetratge «The Hand» o Ruka (1965). Švankmajer va aprendre la tècnica d’animació per stop-motion amb Trnka, qui tenia uns anys més, i el qual es convertí en una gran figura i referent pel jove animador. També començà a establir una gran amistat amb Jaromír Kallista, qui ha seguit sent el productor d’Švankmajer, des del primer curtmetratge en el qual treballaren junts.

Aquesta història ens la va explicar «el mateixíssim» Jan Švankmajer, de primera mà, durant la seva visita a la Filmoteca de Catalunya, en motiu de l’homenatge i l’entrega de premi honorífic que va organitzar The Raymond Roussel Society. L’entrega del premi, com a bon acte surrealista que havia de ser, fou un medalló, amb una galeta dins, elaborada pels Germans Roca i inspirada en la galeta original que Raymond Roussel va guardar dins un altre medalló, també original, el qual no s’ha tornat a obrir encara. Pel què van dir a la presentació, l’entrega havia tingut lloc el dia abans, i es veu que a Švankmajer li va faltar temps per obrir aquest medalló daurat i cruspir-se la galeta… (Una cosa és ser surrealista i l’altra passar gana, no?)

A l’acte, a més d’escoltar anècdotes com l’anterior, explicades per l’artista i el seu productor, també vam veure sis dels seus curtmetratges, seleccionats per ell mateix, i projectats per ordre cronològic, des del primer, fet als anys ’60, fins al sisè i últim de la llista, dels ’90; Rakvickarna (1966), Byt (1968), Jabberwocky (1971), Moznosto dialogu (1982), Zamilowané maso (1988) i Konec Stalinismu v Cecach (1990)

Amb en Tyler Fisher, en Pere Alberó i la Poppy King (que és la fan número 1 d’aquest artista, i que sabria explicar-vos-en moltíssims detalls més, que no pas un servidor), vam poder creuar unes paraules amb el senyor Švankmajer i la seva traductora, però malgrat la il·lusió que ens feia, no vam tenir ocasió d’enregistrar una entrevista. Tot i això, amb l’ajuda d’en Marc Gázquez, a la revista us hem pogut preparar un reportatge sobre l’acte previ. Esperem que el gaudiu, i que seguiu buscant nous moments d’infantesa, endinsant-vos al món de l’últim gran surrealista! Espera, això ja ho he dit, oi? O no.