Sébastien Laudenbach a ECIB

El director de la pel·lícula guanyadora del premi del Jurat d’Annecy 2017, La Jeune Fille Sans Mains (2016), ens explica l’aventura que va ser, formar part d’un projecte com aquest. O més aviat fer-lo, perquè es tracta d’un llargmetratge realitzat, pràcticament per una sola persona.

Sébastien Laudenbach és l’artista, i animador francès, que juntament amb els seus ex-companys d’escola, ara de professió i de vida, està anant un pas més enllà dins el món del cinema d’animació.

Si els lectors i lectores han vist la pel·lícula, disponible a plataformes com Movistar+,  i el mes que ve, a la Filmoteca de Catalunya, podran afirmar que es tracta d’una obra sense precedents, pel que fa a la forma i, sobretot, a la tècnica, que és perceptible, però també suau i captivadora; és impossible no deixar-se endur per l’estil visual i endinsar-se en aquests paisatges de tinta que guarneixen la història.

Una història, que per cert, és una adaptació del conte dels germans Grimm, «La noia sense mans», i que fins i tot, ha incorporat nous personatges, amb rellevància sobre el guió. Tot plegat pot fer semblar, per a qualsevol artista que s’ho proposi, que ha de ser una obra on no es pot prescindir d’una animació impecable, amb tots els recursos digitals d’avui, invertint molts diners en maquinària i platós de color verd, per a aconseguir una història tan fantàstica com aquesta requereix. Però Laudenbach, aconsegueix una obra que aboca fantasia a qui en visualitza una seqüència, amb decorats i personatges fets amb pinzellades minimalistes, que construeixen fins i tot, fotogrames sencers de color blanc -o «en blanc»-. La pel·ícula, i les seves imatges, no deixen de fer pensar a l’espectador/a que realment estan dibuixades a mà sobre paper, i a més per una sola persona, que ho fa amb la senzillesa característica d’un geni a qui, explicar el què sent, no li resulta complicat. O més aviat no ho sembla. Resulta que a vegades, perquè les coses siguin aparentment senzilles, han de passar per un procés que no ho és tant.

I és que aquesta tècnica tan característica s’ha anat formant a poc a poc; Sébastien Laudenbach ja havia realitzat curtmetratges des dels seus 25 anys, quan estudiava animació a l’escola La Poudriere, a França. Curts com Journal (1998), Des câlins dans les cuisines (2004), Morceau (2006), Regarder Oana (2009), Vasco (2010)… Amb tècniques cada cop diferents, utilitzant paper retallat, pinzells, llapis de colors, però amb una constància artística, tant pel que fa a la forma narrativa com a l’estètica, Laudenbach començà a experimentar, ja no tan sols amb les formes, sinó també amb, com m’agrada remarcar-ho a mi, el temps i l’espai.

El cinema és un recull de porcions d’espai i de temps, com un àlbum de fotografies, però en moviment. Qui sol jugar amb aquestes joguines espaciotemporals, podríem dir que sempre és el muntador/a, l’editor/a: el director o directora les dissenya, els actors/actrius, que juntament amb equip tècnic i artístic, les construeixen, i el muntador o muntadora, hi juga, per provar que tothom en pugui gaudir. En aquest últim procés és on, com metafòricament dèiem, es juga amb l’espai i el temps. O s’edita.

En canvi, en una pel·lícula animada, cal tenir clars els espais, i sobretot els temps -o les duracions- de cada pla, abans d’animar-lo. Per estalviar el màxim de temps (temps real, com el que va passant mentre llegeixes aquest article, per exemple) i esforç, perquè no cal dibuixar fotogrames de més, durant nits senceres, si després resultés que s’han d’acabar tallant, per tant excloent de l’obra final.

Doncs precisament, La Jeune Fille Sans Mains és una de les poques pel·lícules d’animació que ha prescindit d’un storyboard, és a dir, de la fase on es dissenyaria, i on el seu realitzador ha decidit jugar amb temps i espai, directament a través dels seus dibuixos, confiant tota l’obra a la seva forma d’expressió personal i per sobre de tot, el seu instint d’artista.

Aquesta serenitat, l’ha construït i/o reforçat amb als seus col·legues, amb qui uns anys abans, havien animat un curtmetratge d’estil semblant, dibuixat amb tinta de colors sobre paper blanc, on cadascú hi aportava un fragment, que no havien pactat prèviament. Una mena de «cadàver exquisit», on el què primava era la rapidesa, per mantenir l’esperit d’improvisació despert, i on a conseqüència d’aquest fet, van descobrir el seu propi llenguatge.

Es basaren en l’exercici i corrent artística que inventà el col·lectiu francès «OuLiPo« els anys 60. Escriptors/es que escrivien els seus poemes, relats, o llibres afegint-hi reptes, com ara escriure tota una novel·la, utilitzant paraules que no contingueren una determinada vocal, per exemple. També s’inspiraren en l’«OuBaPo«, una forma de creació avantguardista, posterior i amb les mateixes premises que el primer moviment, però traduïdes al llenguatge del 9è art, el còmic.

Sébastien i els seus amics reinventaren el concepte per a fer-se’l a mida, i anomenen la seva corrent ideològica i artística «OuAniPo«, igual que la residència on s’allotjaran per a realitzar aquest experiment, a Touluse. Es tracta de, precisament animar de pressa, improvisant i desdibuixant les figures a través dels fotogrames, deformant-les, o fins i tot fent-les desaparèixer. Laudenbach fa broma sobre aquestes «restriccions» que s’han autoimposat, que evidentment, són un homenatge a tots aquests artistes compatriotes, i confessa que de fet són fruit de diverses reunions on tots teoritzaven molt sobre l’animació, però que de tant parlar, acabaven sense conclusions, i sense posar-la en pràctica.

Amb aquesta nova forma expressiva, es pot animar molt més ràpid, i està per descobrir un nou ventall d’opcions creatives que desafiaran fins i tot, els 12 principis d’animació clàssica, aproximant-los, i també mesclant-los amb el món del disseny gràfic; als seus principis de Gestalt, utilitzats força sovint per a creació de logotips, i productes corporatius. Tant una forma artística com l’altra, (i més ara, gràcies a Laudenbach i els seus amics) es basen en provocar la imaginació dels seus remitents.

Us recomanem que entreu a la seva pàgina, on van penjant i compartint els seus exercicis i experiments, i on expliquen la seva moguda, millor que un servidor. És molt interessant veure com funciona.

http://www.ouanipo.fr/

En resum, i com a conclusió final, podem tenir assegurat que fer una pel·lícula d’animació en solitari ha de ser tot un repte, que segurament només és superable amb un tempteig constant. (i com ens va explicar Laudenbach: també amb molta música que ho acompanyi, com la seva cançó preferida per a treballar, «Je Refuse de Travailler» -no vull treballar- de Sexy Sushi, que ens va posar al final de la seva màsterclass, tot ensenyant-nos fotogrames originals de la seva pel·lícula; fulls DIN-A5 amb pinzellades de tinta negra. Espectaculars).

Temptejar, sobre terrenys desconeguts, perquè ni l’artista més artista del món neix ensenyat o ensenyada, i a més ha de crear coses que ni tan sols existeixen; que ningú encara no ha ni imaginat. Una obra, com tot a la vida, és un procés d’aprenentatge, de tot el que un/a mateix/a conté, sorprenent-se dels seus propis límits. Tothom té uns gustos, unes creences, una subjectivitat i percepció de les coses i això es pot transmetre, per sort, a través de qualsevol tipus d’art, que qualsevol persona tingui el propòsit de compartir, per a evolucionar -i fer evolucionar- com a individu, en col·lectivitat.

Però aquesta última reflexió no és gaire creativa. Així que simplement podeu no fer-ne cas!

Us deixem amb l’entrevista que el nostre col·laborador especial Bonaventure Monplaisir va conduir i que en Marc Gázquez ha editat per a vosaltres.