Entrevista a Neus Ballús: ‘Staff only’

Entrevista a Neus Ballús.

Entrevista realitzada a la sortida de la projecció de Staff Only en la Berlinale, en el Cinestar.

Rubén Seca- En primer lloc, voldria preguntar-te què has estat fent aquests 6 anys que han passat des de La plaga?

Neus Ballús– Hem estat un bon temps preparant aquest projecte. Per mi va ser tot un repte escriure ficció al venir del documental. Ens va portar molt de temps perquè no era el nostre terreny natural, i alhora al venir del documental érem molt exigents amb l’entorn que volíem descriure, la complexitat dels personatges i aconseguir que fossin creïbles, i alhora evitar que fossin especialment simplificats, prototípics. Per tot això el procés creatiu va ser llarg en la escriptura del guió, fet conjuntament amb en Pau Subirós, i paral·lelament doncs també va costar aixecar el finançament. Segurament, si hagués optat per fer una cosa com més semblant a La plaga potser hagués estat més immediat, però tenia ganes de fer un salt mortal i quelcom una mica diferent, malgrat que en el fons hi hagi temàtiques molt en comú.

Rubén Seca- Com ha estat per a tu treballar ara en una ficció, en comparació al documental. Què canvia a nivell de treball en equip?

Neus Ballús– Hi ha quelcom molt semblant que és el treball amb la gent que hi ha davant de la càmera, és a dir, dirigir actors i dirigir no actors no m’ha semblat que fos una gran diferència. Amb la ficció hi ha una preparació, ells coneixen el guió i què és el que passarà més endavant, hi ha un treball diguéssim de preparació però la manera de tractar-los, dirigir-los i gestionar-los en el rodatge és molt semblant. I, en realitat, a nivell tècnic tampoc és tant diferent, el que canvia realment és que tens una estructura de producció molt més gran i un equip bastant més gran, per tant, és més car, costa diners i el planning està una mica més tancat. Aleshores, hi ha menys flexibilitat i això és potser el que no estava habituada. Però encara així vaig aconseguir trobar els meus espais de llibertat creativa.

Rubén Seca- Aquests espais de llibertat suposo que venen amb la càmera de vídeo que hi ha durant la pel·lícula, oi?

Neus Ballús– Sí, amb aquesta càmera vaig poder filmar jo sola en companyia exclusivament de la sonidista i dels actors. Hi ha coses que vaig filmar jo directament amb ells o que filmaven els actors mateixos, i al estar només la sonidista i jo, hi havia moments com molt íntims que en el documental són molt més habituals. Aleshores, aquests espais més d’intimitat i llibertat els agraïa molt. Però el que passa és que és necessari tot aquest aparell tècnic que hi ha al darrere perquè la pel·lícula es vegi i se senti com se sent, gràcies al treball de tots els departaments. És el primer cop que jo m’enfronto a tenir un equip complex i complet però, sí, hi havia aquest espai de llibertat i hi havia una mica el d’incorporar coses que van passant, i de dona’ls-hi molta llibertat en el text, canviar estructures-seqüències, tot això, sí que ho vam fer.

Rubén Seca- Tot se sent con molt verdader en aquesta pel·lícula. Com aconsegueixes que actuïn amb tanta naturalitat els actors?

Neus Ballús– Perquè ells són així, és a dir, la clau és el càsting. Vaig buscar gent a la que no li importés excessivament la imatge que ells donen, que tenen una seguretat i una tranquil·litat respecte al que són en el món, que no s’han de justificar a ningú, i vaig tenir la intuïció de que això funcionaria. I això tots ells ho tenien, com una confiança en si mateixos, i fa que s’arrisquin més, que no tinguin por d’endinsar-se en territoris que ells no han fet mai, gent amb voluntat d’aventura, de canvi i de transformació, molt vitals. A mes a mes, l’altre cosa que tinc sempre en compte en el càsting, és el saber amb qui em vull passar dos mesos, dia a dia, amb qui ens barallarem, tindrem moments bonics, tindrem moments difícils. Aleshores, la gent que m’enduc, diguéssim, en aquest grup, han de ser gent a través de qui jo pugui aprendre coses, que ens entenguem, que hi hagi una relació de confiança, perquè traspassa completament l’univers professional, el treball, especialment amb no actors, però també amb el Sergi era molt important que hi hagués aquest connexió molt més enllà de la professionalitat.

Rubén Seca- O sigui que vas centrar el càsting al voltant de les persones per les seves qualitats, personalitats i feeling que et transmetien?

Neus Ballús– Absolutament, sí, de fet vam readaptar els personatges en funció de com eren les persones que els havien d’interpretar. Jo vaig fer una anàlisi de guió bastant en profunditat amb tots ells i em feien propostes de canvi de diàleg o de coses o de jo això no ho faria així per què prenc aquest decisió, llavors aquest treball amb ells va ser molt interessant, també van aportar totalment la seva perspectiva i la seva visió del personatge.  La veritat és que això és el que fan els actors professionals també, però ells ho han fet d’una manera molt natural, sense tenir tècnica però d’una forma molt intuïtiva.

Rubén Seca- Com es que vau triar Senegal com a país on desenvolupar la història?

Neus Ballús- Durant la meva joventut vaig fer diversos viatges que em van marcar i on vaig descobrir aquesta dificultat de relacionar-me en certes situacions. Quan vaig anar al Senegal vaig descobrir aquest entorn similar al de la pel·lícula on el turisme ha funcionat d’aquesta manera. Em va semblar tan extrema l’experiència que vaig pensar que era la millor opció per plasmar la ficció, donat que ajudaria al fet que l’espectador pogués percebre la diferència i el contrast d’aquesta divisió d’espais d’una forma visual. I a partir també de la diferència d’idiomes reforçar la manera de mostrar com la Marta està fora de lloc, malgrat que intenta fer com si estigués a Barcelona i es comporta com si no hagués sortit de les seves fronteres, i finalment això la porta a fer coses d’una certa irresponsabilitat.

Rubén Seca- En quin moment et va sorgir la necessitat d’explicar aquesta història?

Neus Ballús– És curiós perquè al principi de tot em va interessar molt aquest tipus d’espai i recuperar el tipus de relacions entre treballadors i turistes que s’hi desenvolupa i tenia clar que havia de ser algú jove, perquè volia que fos un personatge que ho aprèn de primera mà i per primera vegada, perquè és una desil·lusió descobrir una realitat d’aquestes característiques. Per això aquest espai i aquest tema va ser el nucli de l’entrada, però penso que finalment hi ha una part com de motivació o diríem, de motor que ens ha guiat després al llarg del rodatge que és revisitar l’adolescència, revisitar aquests primers anys on prens consciència de com funciona el món. Malgrat que inicialment no m´ho havia plantejat d’aquesta manera, finalment sí que he fet com una relectura de com formes les teves idees polítiques, ideològiques, la manera com et relaciones amb la gent i com t’adones que això ve d’alguna experiència.

Rubén Seca- Com va ser filmar allà? Quines dificultats vau trobar?

Neus Ballús-La veritat és que tothom em pregunta això, i la veritat és que va ser extremadament fàcil. Tinc la sort que l’Edmon Roch ens va acompanyar, que no és només un Productor Executiu que es limita a financiar pel·lícules, sinó que és també un Director de Producció de terreny, de camp, amb una gran experiència acumulada, –va gestionar el rodatge de «El perfume» a Barcelona, per donar-te un exemple-, és a dir, és algú que està acostumat a gestionar coses logísticament complicades i fora d’aquí. Ha filmat vàries pel·lícules a l’Àfrica. Quan va trobar els acompanyants senegalesos adequats va anar tot rodat. I realment l’entesa entre l’equip senegalès, català, francès, xilè, madrileny, gallec, va ser molt natural.

Rubén Seca- Una pregunta més tècnica: com esculls on colocar la càmara i quina dinàmica de càmara fer?

Neus Ballús– No està planificat d’una manera molt diferent al que feia amb «La plaga». Potser hi ha situacions amb més personatges amb les que no m’havia enfrontat mai, però realment té una planificació molt senzilla. No és una pel·lícula de grans filigranes de planificació ni de posada en escena perquè jo sabia que el meu valor estava a trobar el valor documental en el rostre dels personatges. Aleshores, jo vaig filmar cobrint-me molt, filmant les situacions d’una manera més clàssica de pla contra pla, i tenint tothom en el pla general, i amb una càmera de vegades amb més en moviment, i d’altres amb menys, però després en el muntatge me n’he adonat que la base de la pel·lícula és el primer pla de la Marta i que això és el que ens va anar guiant. Que la resta que havia fet serveix per acompanyar aquest element que va ser inconscientment la guia principal.

Rubén Seca- Respecte al únic actor professional que hi ha a la pel·lícula, vas arribar a fer càsting pel paper del pare?

Neus Ballús– No, el Sergi López no va fer càsting. El vam veure treballar al rodatge del Marc Recha, «Un dia perfecte per volar«, que estavem amb el fill del Marc. Jo no tenia clar que volia treballar amb actors o no. Però el Pau que treballava en aquesta pel·lícula, em va dir: ostres, és que igual és el personatge que busquem. En aquell moment encara estavem en un punt del guió on podíem fer coses per adaptar-ho al que el Sergi ens podia donar. I jo crec que va ser un gran encert. No només pel que dona la pel.lícula sinó per com ha estat l’experiència, per com ha estat, per com és el Sergi, per com entra en una realitat de no ficció tal com és ell.

Rubén Seca- Una última per acabar: he vist que ja esteu preparant fins i tot un nou projecte, que sembla ser que es rodarà ja l’any vinent, oi?

Neus Ballús– Sí, en certa forma ha anat agafant forma de forma paral·lela a Staff Only. El procés d’escritura i finançament ha sigut bastant dilatat i hi havia èpoques en que estàvem amb una versió de guió amb la que ens sentiem contents i estavem a la espera de respostes d’institucions i tal. Llavors tenia fases on tenia bastant de temps, i com no puc estar quieta sense fer res, i com no sabiem tampoc si Staff Only s’acabaria fent mai, vaig començar a buscar un entorn on investigar, relacionar-me, entendre, i vaig començar a moure’m en el món dels lampistes, donat que el meu pare és lampista. Aleshores vaig començar a fer càsting, a acompanyar a treballadors a la feina i amb tot això vaig anar construint aquest projecte simultàniament. I la veritat es que s’ha financiat força ràpid i el rodaré aquest mateix any ja. Serà una especie de híbrid, a nivell de gènere serà com mes propera a La plaga, però mes lleguer, amb elements de comèdia molt clars i canviant una mica l’estil.

Rubén Seca- Li seguirem la pista. Fins aviat!