Entrevista a Irene Moray: ‘Suc de sindria’

Entrevista a Irene Moray

Entrevista realitzada durant la Berlinale, després de la projecció de la Premiere Mundial del curtmetratge Suc de Síndria.

Rubén Seca- En primer lloc et volia preguntar d’on et va sorgir la necessitat de narrar aquesta història?

Irene Moray– Va ser un cúmul de coses, però anar llegint la premsa i que cada poques setmanes matin i violin a una dona, era i és algo que em resulta molt dolorós. Per altre banda, m’afectava veure al meu voltant com la gent no tracta aquest tema de forma sensible ni te la capacitat d’entendre el pes que te un abús sexual en una persona, quan per desgràcia hi ha al nostre voltant moltes mes violacions de les que creiem. Haver sigut terapeuta de reiki amb moltes dones de diferents edats que no podien connectar amb la seva sexualitat, també va tenir molt de pes suposo. Però tot això és per a acabar de confessar-te que realment la história va sorgir com per inspiració divina; em va venir una idea al cap i la vaig escriure del tiron. Crec que la necessitat primera era l’amor, o sigui la necessitat de plasmar l’amor que potser jo estava sentint per a mi mateixa, per a la vida, i del meu convenciment de que l’amor pot sanar qualsevol cosa.

Rubén Seca- Li vas donar moltes mes voltes al guió després d’aquesta primera escriptura feta del tiron?

Irene Moray– Realment vaig mantenir les escenes i la estructura tal qual com van sortir en la primera escriptura, però si que vaig remodelar els diàlegs amb els actors. Per exemple, les escenes del grup dels col·legues, el que vaig fer va ser convidar-los a casa a menjar unes pizzes i fer-lis parlar de temes que jo plantejava i els feia discutir d’això, però deixant-lis llibertat per arribar-hi a la seva manera. D’aquests assatjos vaig agafar frases que havien sigut divertides tal i com les havien dit ells i les vaig integrar al guió de cara al rodatge per a que les repetissin. Si que vaig afegir una nova escena, que és la del bosc, amb un petit conflicte que al principi no hi era. Però la resta s’assembla molt a la versió inicial.

Rubén Seca- Per què vas decidir ubicar la história en aquest espai en la natura?

Irene Moray– Per a mi era molt important que fos a la natura perquè per a mi hi havia alguna cosa de que ella, la Bárbara, pot connectar amb el seu plaer a través de la natura o del menjar, de coses que no són estrictament sexuals, però sí que hi havia un plaer, no sexual, però eròtic amb la natura.

A mes a mes, jo havia passat un estiu allà en aquella localització i al escriure la história em va venir al cap per inèrcia aquest espai. I finalment vam poder també rodar en aquest mateix lloc, així que podriem dir que va anar totalment lligat a la història.

Rubén Seca- D’on sorgeix aquest títol?

Irene Moray- El títol ja va sorgir com títol provisional en la primera escriptura de guió, i ens va agradar molt en general. Vam tenir després una època on vam pensar de canviar-lo, perquè hi havia gent a la que li semblava cursi, però a mi m’agradava molt el fet de que fos senzill i a mes tinguès una sonoritat així una mica sexi i poètica alhora. A mes, he de reconéixer que aquest plaer de menjar una fruita dolça i que això et conecti amb alguna cosa eròtica és algo bastant meu, per això que el curt es tituli així te força gràcia. I de fet, hi ha algo bastant anecdòtic a partir del títol: gràcies a que es titulava així, vaig aconseguir que l’Ana Pfaff fos la montadora, perque quan li vaig dir que estava preparant un curtmetratge que es titulava Suc de Síndria, ella em va dir que a l’estiu ella es beu sempre a diari un suc de síndria, i a partir d’això li vaig dir mig en broma, que tenia que ser la meva muntadora llavors! Vam coincidir per casualitat en una projecció en el CCCB i jo no sabia ni que havia fet ella prèviament en aquell moment, però quan em va dir que era la montadora de Estiu 1993, etc, vaig quedar-me de pedra, perque era precisament una de les pel·lícules que mes m’havien agradat en els darrers anys. Quan mesos mes tard li vaig escriure per recordar-li el projecte i preguntar-li si volia ser la montadora, i va acceptar al llegir el guió, va ser un moment molt feliç. I segur que va ajudar la conexió a partir del títol per a enrecordar-se de mi mesos mes tard!

Rubén Seca- Com ha sigut treballar amb ella?

Irene Moray- Increïble. Aquesta noia és una lliçó de cinema. Treballar amb ella al costat d’ella, durant molts dies i moltes hores, ens vam acabar fent molt amigues. Ella és una persona molt sensible, en sap molt de cinema, però a mes a mes treballa des de un lloc molt intuitiu també. Quan després de tantes hores treballant-hi i donant-li tantes voltes, l’Ana em va dir que considerava que havia quedat ja tot molt fi i que haviem ja arribat a un punt on el curt estava be i que haviem fet bona feina, va ser un moment molt satisfactori per a mi venint d’ella.

Rubén Seca- Respecte als actors, vas arribar a fer càsting o tenies ja molt clar que tenien que ser l’Elena i el Max els protagonistes?

Irene Moray- No, l’Elena i el Max estaven ja des de’l principi. Quan vaig escriure el guió, li vaig enviar a tres persones, i una d’elles era la Elena. No tenia encara gaire confiança amb ella, i li vaig enviar demanant-li que no ho critiqués en excés, que era una primera escriptura però que sentia que ella ho havia de llegir. Em va contestar que s’ho havia llegit a la platja i que s’havia posat a plorar, que havia connectat molt amb el guió. Va ser llavors quan li vaig preguntar si volia ser la actriu protagonistes i ella em va contestar que sí, que estava morint-se de ganes de que li ho demanés. Vam estar les dues molt emocionades!

Un cop vaig tenir a la Elena, em vaig plantejar agafar a un actor mes gran que ella, perque pensava que potser estava fent un personatge molt madur i que encaixava mes amb mes edat. Però aviat em vaig adonar compte del meu propi prejudici amb això, i va ser quan va sortir el Max, a qui ja havia vist desplegar el seu talent en moltes obres de teatre i sumava a mes a mes el factor de que ja tenia una gran confiança amb la Elena.

Curiosament, si que vaig fer càstings pels actors secundaris, i van venir amics meus que no eren actors, i em vaig adonar que segurament ja m’havia inspirat en ells perque són arquetips de la meva vida.

Rubén Seca – Com vas abordar el treball amb el Max i la Elena per aconseguir tanta veritat?

Vam assajar no gaires dies, però si que molt exhaustivament. Jo els hi vaig parlar molt des de les emocions que jo volia aconseguir i que jo volia transmetre en el curtmetratge, i per això vam parlar bastante sobre els personatges. Quan vam començar a assajar, el primer que vam fer van ser exercicis de tantra i de respiració, com per exemple fer-lis mirar-se als ulls i respirar alhora, i analitzar que els hi passava per dins. L’objectiu era aconseguir que es treguessin els dos la màscara d’actors i anar a un lloc mes vulnerable, mes profund. Això ho vaig buscar especialment amb la Elena, fent meditacions molt profundes, que les persones que no les han fet mai dificilment poden entendre lo arriscat que és això. La meva experiència en el reiki em va permetre portar a la Elena a una zona on jo volia, donant-li suport, abraçant-la, portant-la cap allà d’una forma que se sentís segura. Amb la confiança que ja es tenien ells previament, i a partir d’aquests assatjos i exercicis de adquerir més conciència i de meditació, es va acabar aconseguint aquesta naturalitat i aquestes grans interpretacions. Van fer una feina excepcional tots dos, però especialment la Elena en la escena final que no vull revelar.

Rubén Seca- Quants dies de rodatge van ser?

Irene Moray– Van ser tres dies, molt intensos. Anàvem pràcticament a toma única, perque no teniem marge per a gaire. Vaig prendre la decisió de que malgrat tenir un pressupost ajustat de uns 20.000.-€ volia que l’equip cobrés algo simbòlic, no gaire elevat per desgràcia però suficient com per ajudar a pagar una mica del lloguer del pis. Era algo important per a mi. Els diners en un rodatge se’n van volant, i aquesta decisió va implicar haver de rodar a gran velocitat per anar avançant lo mes ràpidament possible.

Rubén Seca – La pel·lícula és encara mes autoral si tenim en compte que vas encarregar-te també de la Direcció de Fotografia. Com ho vas gestionar tot plegat?

Irene Moray- Ho vaig poder gestionar be gràcies a que la Nonna Serra, l’operadora de càmara, és un solet i em va ajudar molt. Quan he treballat amb directors de fotografia m’ho he passat molt bé, però alhora mai fan al cent per cent el que jo vull, i jo els respecto perquè és la seva feina. Però per a aquest projecte que va venir com des de la intuïció vaig pensar que podia fer-ho jo mateixa com ho faria al fer una fotografia. Vaig prendre algunes decisions radicals com rodar a llum durisima de sol directe, que escandalitzava al equip de fotografia que consideraven que era quelcom molt arriscat, però era el que jo volia! Va haver moments on es barrejava la meva tasca de Direcció i Direcció de Fotografia, però jo precisament volia poder tenir el control d’això per evitar tenir discusions amb un altre possible Director de Fotografia i poder centrar-me especialment en la direcció d’actors sense perdre temps amb altres possibles discussions. Per sort va estar allà sempre la Nonna que va ser tota una professional i molt humil, que va estar sempre aportant al projecte i va acceptar les meves decisions malgrat ser ella una Directora de Fotografia mes experimentada, i que va assumir fins i tot responsabilitats que no li pertocaven. Li estic molt agraïda per la humiltat d’haver acceptat les meves decissions malgrat ser jo menys experimentada.

Rubén Seca- Per què vas triar el format de 4:3 pel curtmetratge?

Irene Moray– Considero que hi ha algo com molt visual en mi, i vaig tenir molt clar des de l’inici que volia rodar amb quatre terços perquè volia que la pel·lícula s’assemblés visualment a les meves fotografies. Treballo amb una càmara que fa fotografies en un format molt similar, i jo buscava un look lo més natural possible. De fet, si hagués pogut rodar en analògic hagués estat molt millor, però pes desgràcia és bastant complicat fer-ho avui en dia. El 4:3 t’obliga a estar més amb els personatges, és un format molt de retrat i que fa que no et distreguis tant d’altres coses. Si vols mostrar un paisatge simplement obres mes el quadre, però quan vols enfatitzar en un personatge amb tancar una mica el planol aconsegueixes molta més força expresiva.

Rubén Seca – Amb quina càmara vau filmar?

Irene Moray- Amb una Alexa mini. Vaig voler rodar amb una bona càmara i amb bones òptiques per compensar el que seria un rodatge bastant punki on rodariem moltes coses amb llum natural i no teniem focos com per montar un gran tinglat, i per això volia tenir al menys un marge ampli a la postproducció per a poder tocar be el color, etc. Llavors va ser una inversió necessaria que es va compensar alhora evitant haver de llogar altres coses d’iluminació.

Rubén Seca- Per acabar, després d’aquest èxit de la Berlinale i de seguir amb el circuit de Festivals que està per venir, tens ja algun altre projecte entre mans?

Irene Moray- Si, estic començant a escriure un guió de llargmetratge, però està encara en la seva fase inicial inicial. Encara no està gaire definit. Com et deia, sóc molt visual i em van venint imatges i escric idees o dibuixo algo, però encara s’està gestant.

Rubén Seca- Estarem a la espera! Bona sort.

Irene Moray- Gràcies!