Entrevista a Carlos Marqués-Marcet: ‘Els dies que vindran’

Rubén Seca entrevista a Carlos Marqués-Marcet

Els dies que vindran

Rubén Seca– M’agradaria començar l’entrevista preguntant d’on va sorgir la necessitat de fer una pel·lícula al voltant d’aquesta premissa tant original i atrevida en una ficció?

Carlos Marqués-Marcet– Bé, va ser un moment en què estàvem a punt de començar a rodar Tierra Firme, una producció complicada amb vaixells i molta complexitat a l’hora de rodar, i en mig de tot aquest procés, vaig sentir que tenia ganes de fer també una pel·lícula més íntima i sense saber a on anava exactament. Estàvem fent una pel·lícula sobre la decisió, sobre tenir fills que suposo que també implicava aquest tipus de producció que havia de ser així, però alhora tenia ganes de fer una pel·lícula sobre el procés, sobre el durant, amb la filosofia que si sortia bé, bé, i que si no sortia doncs que no passava res. I així va començar el rodatge de Els dies que vindran, una mica amb mi en estat de pànic, qüestionant-me a mi mateix què estava fent. La sensació de control que tens quan fas cinema tranquil·litza, però hi ha un moment en què rendir-te a allò desconegut pot resultar molt atractiu també, malgrat ser també molt angoixant.

Com a curiositat, l’altre dia vaig estar repassant notes de quan tenia la teva edat, i vaig recordar que tenia una idea en aquella època de fer una pel·lícula justament que parlava d’aquest tema, així que és quelcom que portava ja rondant-me pel cap d’una forma o altra. Segurament l’origen va ser el primer cop que vaig veure la peça de Window Water Baby Moving, de Stan Brakhage, i l’impacte que em va causar aquell moment. A partir d’aquí suposo que li vaig anar donant voltes per dins i va anar creixent l’interés per plantejar aquest moment tan únic, que és un dels pocs moments universals que tenim en totes les cultures i que et canvien la vida.

R- I com es va anar desenvolupant la història, partíeu ja d’on guió fixe o es va anar construint sobre la marxa?

C- Vam passar per diferents etapes. En primer lloc els hi vaig proposar la idea del projecte a ells, i em van dir que sí. Però ja vam tenir clar de bon inici que no volíem fer un documental sobre la seva vida, sinó que volíem fer una pel·lícula que fos una creació de tots tres, i que ens permetés parlar de coses que potser des del documental no hi podíem arribar. D’aquesta forma, vam començar a crear l’univers de cada un dels personatges per separat, a partir de gent que coneixíem nosaltres. Així vam anar fent un procés de transformació, també en l’àmbit físic de com s’havien de moure els personatges, saber qui eren, realitzar una construcció des de zero, per evitar que fos un alter ego, sinó que fos crear una vida.

Vam partir amb unes preguntes, sense tenir clar quin seria el fil narratiu, i això era en veritat una mica el que m’excitava del projecte, poder anar trobant coses al voltant de la vivència. Però va ser a dos mesos de parir, també coincidint que en què havia entrat gent a ajudar a finançar una mica la peli, on vam fer un guió orientatiu, per aconseguir més finançament… doncs com va dir Godard, els guions es van començar a fer quan els comptables de Hollywood necessitaven comptar quant gastarien. Volíem que pogués haver-hi sous decents per intentar donar a la pel·lícula l’escala que crèiem que realment necessitava i per a preparar la postproducció que ja estàvem preveient. I va ser en aquest punt on em vaig ajuntar amb la Coral Cruz i amb la Clara Roquet.

R- Com va ser treballar el guió amb elles dues? 

C- Entre els tres vam veure les escenes que teníem ja rodades i tots els guions que teníem fets, els que havíem rodat i els que no, i ens vam intentar plantejar una mica aquests dos últims mesos que ens quedaven d’embaràs, per saber com encarar-ho bé. En aquest sentit, la Coral era la més experimentada en el tema donat que era l’única de tots tres que havia passat per l’experiència d’un embaràs; per això va aportar coses seves i al final va acabar sent una barreja d’experiències de tots tres, malgrat que també hi havia molt de la Maria i del David, que ens ajudaven a estructurar una mica tot.

A partir d’aquí va ser bastant ràpid el procés de fer el guió perquè no teníem gaire temps. Vam reescriure moltes coses del començament, envers aquesta idea del dubte abans de decidir si tenir el fill o no, que no estava tant en les escenes que havíem gravat, i que va donar més una estructura de començament que ja posés en joc certes coses, que potser li mancava al començament anterior.

R-  La pel·lícula té realment, un gran pes polític, quines són les teves intencions amb ella?

C- Sí, suposo que és una cosa que sempre m’ha interessat molt. Quan em pregunten si m’interessa el tema de l’amor, en realitat no, mai en si mateix; el tema de l’amor és en totes les pelis, si ho penses quina peli no va de l’amor, qualsevol tipus d’amor? Però sí que si volia acotar més el tema de la parella o les relacions íntimes, i en realitat hi ha un punt que a mi m’interessa des d’un punt molt polític, de micro política, d’entendre com d’alguna manera l’entorn social, moral, econòmic i material marca molt la manera d’interrelacionar-nos, fins i tot en aquells llocs on ens pensem que som més nosaltres mateixos, on som més íntims, en la relació que has escollit perquè al final als pares no els esculls, no?, però la teva parella l’esculls. Fins i tot allà hi ha una marca del món on vius, de l’estructura socioeconòmica en què estàs vivint i sí que m’interessava explorar, òbviament des d’una visió de gènere i aquesta herència que rebem dels nostres pares, que no sempre és clara, que mai és tan circular. La pel·lícula té de fet només tres o quatre qüestions de narrativa importants, molt pocs, com quan a ella  no li renovaven el contracte i es queda sense feina i ell assumeix aquesta espècie de responsabilitat… i això desencadena tots els problemes que vindran després, o sigui si això no hagués passat aquella vida seria una altra completament diferent, i òbviament això està molt intrincat amb una certa estructura del patriarcat, fins i tot en com després el personatge d’ell cau en moltes coses que se suposa que en una generació ja no hi estaria caient, en una generació com la nostra on se suposa que estem treballats, on se suposa que estem intentant construir un altre tipus de masculinitat, no?

R- La pel·lícula, malgrat ser una ficció, se sustenta sobre un element purament documental com és seguir aquest embaràs real, no obstant això, el final i altres escenes, que podrien ser les que semblessin més un documental, són filmades en un llenguatge cinematogràfic més comú en la ficció. M’agradaria escoltar una mica el teu plantejament cinematogràfic del projecte.

C- En aquesta pel·lícula hi havia alguna cosa que em portava a la necessitat d’estar molt a prop dels cossos, molt a prop dels personatges, precisament per filmar la panxa i l’entorn, i aquesta necessitat de ballar amb ells, per aconseguir entrar dins la seva intimitat, i no fer-ho des d’un teleobjectiu, que vulguis que no crea una certa distància i aplana la imatge. En general, a mi no m’agrada anar amb la càmera en mà perquè penso molts cops que és un recurs de cineastes mandrosos, que no es volen plantejar on posar la càmera, malgrat que hi ha també aquesta altra vessant dels germans Dardenne, que també em sembla molt vàlida però que no és la que volíem fer.

Hi ha tota una escola de càmera en mà que juga a estar en el lloc incorrecte i que pot ser molt interessant però que mai m’hi he sentit gaire còmode, jo preferia un plantejament d’on posar la càmera.  Si em preguntes quina és la gran inspiració per aquesta pel·lícula, en realitat és el vídeo dels pares que apareixen allà, dins de la pel·lícula. És un vídeo d’una hora on es veu la protagonista néixer i quan el vaig veure per primer cop el que vaig pensar va ser: ostres aquest home està sempre en el lloc correcte, com ho fa? És un amic dels pares, qui va fer aquesta gravació, a més barrejada amb material que havia gravat en Super8, High8 i és que està sempre en el lloc correcte, o sigui al mig d’un part sempre agafa la reacció bona, aquella panoràmica, quan neix la nena, fa el zoom perfecte, o sigui té un nivell de connexió tan profund amb aquella gent que està filmant amb tant d’amor que et fa estar allà. També crea una posada en escena, aquesta barreja entre posada en escena i estar al lloc correcte. Amb aquest referent, vaig tenir clar que no em valia aquesta cosa Dardenne d’estar al lloc incorrecte sinó que volia tenir una càmera en mà que estigués sempre en la posició correcte i que a la vegada tingués una mica la vibració de la vida, de la situació del moment, no buscar la imperfecció, perquè a vegades és una càmera en mà que busca la imperfecció, però deixa d’alguna manera que la imperfecció entri dins de l’univers de la pel·lícula. I llavors aquest va ser una mica el plantejament cinematogràfic, per una banda fer una mena de documental sobre els cossos d’uns actors i el nivell de llenguatge intentar capturar aquesta cosa tan difícil a partir de moviments de càmera molt subtils a prop d’ells, on de vegades vagi amb ells però a vegades també la càmera tingui la seva pròpia manera de fer, o sigui trencar aquesta idea de la càmera autoconscient o la càmera invisible, que no fos cap de les dues coses, que la càmera en algun moment pogués ser visible però que no molestés, que no cobrés massa protagonisme, però a la vegada també sentissis que hi ha algú, que és el que passa precisament a molts vídeos d’aquests domèstics quan els veus, veus dos nens jugant davant la càmera però tampoc la càmera és important.

I el mateix amb el so, vam estar gravant molts sons també des del barri i possiblement ni te n’adones però està tota construïda a partir d’aquells sorolls que un normalment rebutja. En la mescla de so, vam agafar sorolls volgudament i posats en les atmosferes malgrat que no passessin allà, però que no acabessin de molestar a la veu, però que dramàticament tinguessin certes funcions, i crear tota una textura sonora que d’alguna manera ajudi a l’espectador a introduir-se en aquell món i en aquella intimitat a partir d’aquest mapa sonor.

R- Resulta preciosa la dialèctica de passat-present-futur que hi ha a partir de les cintes de vídeo que has mencionat. D’on va sorgir la idea de fer-la servir d’aquesta forma a la pel·lícula, una vegada et va arribar a les mans el material?

C- El cert és que vam veure el vídeo ja bastant avançats en el procés. La Maria feia anys que no veia la cinta, i a l’inici no va dir res al respecte, per vergonya, segons em va confessar mes endavant. Però va arribar a un punt on els hi va preguntar als seus pares per la cinta, i me la va donar. Vaig anar volant al videolab a fer els arxius i la vaig portar a casa seva on la vam veure junts tots tres, i com era d’esperar ens va emocionar moltíssim. I va ser en aquell moment on vaig entendre la pel·lícula i que era el que estàvem fent i que no acabava d’entendre fins llavors.

Malgrat això, en aquell moment tampoc sabíem ben bé com utilitzar aquesta cinta de vídeo. Ells van parir i tot, i no va ser fins al moment de començar a muntar on vam començar a fer servir les imatges com a separadors, perquè la meva idea inicial havia estat estructurar la pel·lícula per setmanes, perquè em semblava curiós que l’embaràs fos l’únic moment a la nostra vida on calculem el temps en setmanes. Havíem filmat moltes imatges que després sortien en aquest vídeo, i es podia gairebé fer un paral·lelisme literal, però vaig sentir una mica que de vegades era massa obvi el recurs del paral·lelisme i tampoc creava més que un joc, i per altra banda sentia que m’estava repetint en l’estructura de 10.000km que era per dies.

Llavors les guionistes van insistir en què era important gravar una escena mirant el vídeo. I així ho vam fer: després del part, una de les primeres escenes que vam filmar va ser el d’ella mirant el vídeo, i clar, es va posar un moment super emocionant: el primer cop que el vam veure vam plorar molt tots tres però havia sigut abans d’haver parit, però aquest cop era el primer cop que la veiem després d’haver parit, i va ser una toma única de 50 minuts. Com no hi havia manera d’aguantar tanta estona amb la càmera, ens l’anàvem passant. Teniem clar que això passaria un cop només i no podíem aturar i tornar a rodar aquest moment únic. Un cop vam veure aquell material, vam tenir clar que hi havia un abans i un després per a la pel·lícula i llavors vam decidir incorporar també els pares de veritat que havien de sortir i li donaria una altra dimensió a la pel·lícula: fer que el temps aparegués allà. És una pel·lícula més plantejada des del present, no és una pel.lícula plantejada cap al passat…

Tierra Firme és per a nosaltres molt profètica perquè després moltes coses que van passar allà han acabat passant a les nostres vides d’una manera o d’una altra. Sorprenentment, la vida copia el cinema molts cops i aquesta és una pel·lícula feta realment en present, però que d’alguna manera mentre l’hem estat fent òbviament per la Lupe com va néixer i per als pares de la Maria com que ha reverberat en el present i el passat, en el futur i el passat, com tancant una mica el que havíem anat plantejant.

R- Quines van ser com les majors dificultats durant el rodatge?

C- Jo crec que el més difícil també ha sigut intentar mantenir una continuïtat i com quadrar el fet que anàvem descobrint la pel·lícula a mesura que l’anàvem fent, perquè clar hi ha moltes coses que després les haguessis fet de manera diferent, però que ja estaven rodades i no es podien tornar a fer. Estàvem encara pensant com moure la càmera d’una manera diferent, i vam anar aprenent durant el procés.

L’altre dificultat va ser la de la por, de vèncer la por i l’angoixa de no saber que estàs fent exactament en un tipus de projecte com aquest. Suposo que sempre hi ha un punt també a tot director de controlador, de voler saber, malgrat que alhora vols que et sorprengui. Aquí hi havia molts cops en què no et senties en control de res i això ha sigut un repte, de veritat.

Per altra banda, el muntatge també va ser un repte molt important, perquè normalment jo rodo moltes tomes però en aquest cas hem arribat a fer 35 tomes de 15 minuts, he fet el record personal. Per sort no gravo des de molts angles, sinó que exploro molt dins de la toma i amb el mateix text buscar-la des de llocs completament diferents. Però això comporta certa complexitat en el muntatge…

R- I com va anar la feina amb la segona unitat que portava l’Alba Cros?

C- En realitat no era segona unitat, és cosa dels crèdits això de segona unitat, en veritat ha sigut tot conjuntament. L’Alba per a mi ha sigut com una guia espiritual, jo sempre dic la mateixa broma, però sí que és cert, tenia ganes d’empapar-me d’algú que vingués des d’un altre lloc, que té un aproximament al cinema molt diferent del que potser tinc jo, i també amb una sang nova. I parlant de sang, al final els directors som com vampirs, en realitat només xuclem la sang a la gent. La qüestió està a aconseguir que la gent te la doni gustosament, no perquè els has manipulat sinó perquè tenen ganes de participar-hi. L’Alba en molts sentits, va ser la meva veu de consciència feminista i va aportar a més a més un altre tipus de sensibilitat. Ella venia de rodar a més així una mica més mode guerrilla, i jo ja feia temps que no havia fet un rodatge d’aquest tipus i l’Alba sempre estava allà una mica com plantejant, donant altres punts de vista, a part de fer també altres feines des d’il·luminar quan tocava o fer d’assistent de càmera.

R- Ja per acabar, hem parlat de present i passat, deixem preguntar-te pel futur: estàs ja preparant un nou projecte o toca un descans?

C- Doncs he tingut recentment una nova experiència amb la televisió, vinc de passar 5 mesos amb un encàrrec, on he après molt també, ha sigut una experiència intensa. És molt dura la tele, m’interessa però és com un altre univers molt diferent. La sèrie de la televisió és un terreny dels guionistes, i els creadors són els autors; la meva feina a la tele com a director em recorda una mica a quan treballava de muntador al cinema, té una mica aquest punt. Però a la vegada m’agrada molt rodar i treballar amb actors diferents. En aquesta experiència m’he trobat de sobte fent escenes en una habitació amb 11 actors, i pensar on col·locar la càmera, és tot un procés d’aprenentatge accelerat. Et sents de sobte una mica Howard Hawks al cinema clàssic, en aquest sentit ha sigut una sèrie que ens ha permès com experimentar molts gèneres diferents dins d’una sola sèrie.

Però responent per fi a la teva pregunta, sento profundament que també necessito vacances perquè he empalmat una peli amb l’altre peli i després amb la sèrie, sense cap mena de vacances, sense cap mena de temps per nodrir-me. I sento aquesta necessitat ara de viure i nodrir-me per dur endavant nous projectes.

Sí que tinc una idea en la qual hi començarem a treballar aviat, però no em vull precipitar…