La verdad (2019) d’Hirokazu Koreeda
La veritat sovint no és el que guardem més profund, sinó el que més ens costa de treure. Així es desenvolupa el darrer treball de Kore-eda Hirokazu, on la ficció dels records mig oblidats-mig inventats va donant pas a la veritat del títol, i on les veritats del present s’han de construir a base de guions. És indubtable que Kore-eda és un mestre contemporani del shomingeki, el gènere basat a explorar la vida quotidiana i familiar que ja va encimbellar cineastes com Ozu o Naruse. En el trasplantament a França, i amb l’ús del cinema dins el cinema com a metallenguatge, La vérité (La verdad, 2019) queda dislocada dins d’aquest.
El drama de l’existència quotidiana queda distorsionat per la dimensió del personatge principal: una Catherine Deneuve en forma que interpreta Fabienne, un alter ego d’ella mateixa. Cal destacar la feina de Juliette Binoche, interpretant Lumir, la filla de Fabienne, com a força motriu que intenta conduir-la cap a la confrontació amb la veritat. Al cap i a la fi, l’estira-i-arronsa que estableixen, les força totes dues a confrontar fantasmes passats i les apropa més que mai. Els personatges entorn d’elles, des del marit encarnat per Ethan Hawke a l’actriu interpretada per Ludivine Sagnier, molt correctes tots, serveixen per a canalitzar aquesta confrontació principal en diversos ramals que van sorgint i fluint al llarg del metratge. La néta, Charlotte, igual com el marit i l’exmarit, obre espais per a l’humor i se’ns fa encantadora. La presència de tots ells acaba per conformar el llenç per on han de córrer els rius de tinta que mare i filla van fent vessar.
Aquesta és una dinàmica que ja coneixem. Al llarg de gran part de la filmografia de Kore-eda, des de Still walking (2009) a Umimachi Diary (Nuestra hermana pequeña, 2015), trobem esquemes similars: el retorn a casa, la família trencada, reunida, i la consegüent confrontació més o menys explícita, més o menys directa, entre els seus membres. El que resulta més sorprenent de La Verdad és, sens dubte, com d’explícita arriba a ser. “La Verité” és el títol de l’autobiografia de Fabienne, i Lumir sovint l’hi retreu que no hi hagi ni una sola paraula de veritat. D’alguna manera, el que es troba a faltar a la pel·lícula és el mateix Kore-eda. Encara que el ritme sigui apropiadament pausat, la informació vagi sorgint de forma gradual, i tot culmini en un apropament implícit i no-verbal entre els personatges inicialment en tensió, tot sovint un sent que tot queda dit massa obertament, massa innocentment. Alhora, un mai acaba de creure’s que l’hi estiguin dient tot.
El que falta, per dir-ho d’una altra manera, és la subterraneïtat del millor Kore-eda. Una subtilesa que es reflecteix no només en els temps, sinó també en com els personatges es van revelant sense voler-ho del tot, sense dir-se el que volen sentir. Aquest element hi és, però es va desmuntant a poc a poc, i del tot intencionadament, i això pren la força al final. No és una mala pel·lícula. Fins is tot quan no està al seu millor nivell, Kore-eda ha aconseguit una pel·lícula que fa de bon veure. No es pot dir que la culminació no sigui satisfactòria, però ens manca aquell punt que elevava les mateixes Still walking o Nuestra hermana pequeña.
No trobem cap moment a La verdad que puguem comparar a la dolçor de l’escena gairebé final de Still walking quan en Ryota i el pare finalment parlen amb candidesa com a pare i fill, o l’amargor de la veu en off final explicant com el que s’hi diuen mai no va arribar a passar. Mai no tenim un calfred com quan, a Nuestra hermana pequeña, la germana petita i la gran són al capdamunt de la muntanya, i la gran finalment aconsegueix arrencar de la petita unes paraules sobre el seu pare.
La pel·lícula que ens ocupa, doncs, s’encarrega eficient i molt suaument de conduir-nos cap al final, però s’oblida de donar-nos-hi res un cop arribats. Són les arestes de Fabienne, tossuda i orgullosa com ella sola, que permeten anar estirant la pel·lícula sense perdre l’interès. Al final, és impossible no adonar-se que tothom hi juga a favor, i ella és l’única que, mitjançant la seva resistència, ens dona motius per a quedar-nos esperant el desenllaç. Tanmateix, aquest mai no acaba d’arribar i, un cop comencen els crèdits, ens comencem a plantejar si no és que, en realitat, tota la pel·lícula era el desenllaç, un cop estirat i desllorigat. La verdad és una pel·lícula que no canviarà la vida de ningú, ni tan sols la dels seus personatges, però que funciona sense grinyolar, es deixa veure, i sembla que indica una bona adaptació d’un gran cineasta a una nova terra.