Entrevista a Eugène Green: ‘Atarrabi et Mikelats’

Entrevista a Eugène Green 

«Atarrabi et Mikelats«

En el marc d’aquesta peculiar edició del Festival de San Sebastián condicionada per la covid, vam tenir l’oportunitat d’entrevistar a Eugène Green amb l’estrena mundial de la seva darrera pel·lícula, titulada Atarrabi i Mikelats.

Rubén Seca: En general, la teva obra cinematogràfica és molt propera als contes i mites. D’on sorgeix aquest interès per la mitologia?

Eugène Green: Com diu el vers de Fernando Pessoa que vaig posar en exerg, “El mite és el no-res que és tot”.  Un mite és una trama narrativa que comporta sempre una possibilitat de sentits múltiples, i que són sempre prop dels elements fonamentals de la condició humana. Després, l’artista modela la matèria mitològica per a donar-hi un sentit personal.

Com vas descobrir el mite basc que dona títol a la teva pel·lícula?

El vaig trobar en els escrits del prevere-antropòleg José Miguel Bandariaran.

Com afrontes el treball d’escriptura del guió a partir d’un mite?

Com en l’escriptura de tots els meus guions, a partir d’una idea de base, hi afegeixo elements, i en transformo d’altres, per a donar a la història un sentit precís i personal.

En les teves pel·lícules té molta importància la paraula. Com ha estat rodar en euskera? Va resultar més complicat dirigir els actors en un idioma que no domines?

Treballava amb una assistenta lingüística, l’Audrey Hoc, amb qui ja havia treballat en Faire la parole (2006).  Ella tenia el paper de cuidar la dicció (tothom havia de respectar les regles de “l’euskara batua”, el basc unificat, que s’ensenya en les escoles i que utilitzen la majoria dels escriptors bascs) i servia també d’intèrpret amb els actors d’Hegoalde (País basc sud) que no parlaven francès.  Com que la traducció en euskara seguia fidelment el meu guió francès, i com que entenia les paraules clau, sabia més o menys el que deien els actors, i podia donar indicacions d’interpretació.  Buscava el mateix tipus d’interpretació que en les meves pel·lícules en francès, portuguès o italià.

Com va ser el procés de localitzar i fer càsting en el País Basc?

Va ser de nou l’Audrey que coneix molt bé el país, qui em va ajudar.  Vaig fer amb ella visites de localització, i ella va fer les primeres recerques per a trobar actors i actrius.

Quines van ser les majors dificultats que vas haver d’afrontar com a director en aquesta pel·lícula?

Eren dificultats físiques i materials relacionades amb la topografia i la meteorologia: rodatges a la muntanya, el fred, la pluja.  El Palau del Diable és un antic presidi en Còrsega: és molt bonic com a decorat, però hi feia molt fred i humitat.  Malgrat això, existia una entesa tan gran entre tothom, que el rodatge va ser una experiència molt bonica.

A la pel·lícula hi ha algunes escenes amb animals. Com vau rodar les escenes amb les aus?

Els animals eren actors professionals, que arribaven amb els seus domadors.  El senglar venia de Madrid (rodàvem aquesta escena a Navarra), i era molt seriós.  Actua molt bé el seu paper (i parla euskera amb la meva veu), però era una mica més difícil amb els ocells, sobretot amb Dalek, el voltor, que no era molt disciplinat.  Ell va fins i tot atacar Saia Hiriart i va provar de menjar-lo.  Però finalment vaig obtenir els plans que necessitava.

Els colors tenen molta rellevància en la pel·lícula, amb quina intenció els utilitzes?

Els colors són molt importants en el meu cinema.  Tenen un paper simbòlic i emocional.  Atarrabi, per exemple, porta blau i ocre, els colors del cel i de la terra, Mikelats porta roig, el color del foc, associat a la destrucció.

El vestuari és molt particular i interessant, per què vas decidir enfocar-lo d’aquesta manera?

La roba dels personatges és contemporània, perquè volia que l’espectador entengués que la història ens concerneix avui, i fins i tot que s’identifiqués a algunes categories socials precises: el Diable es vesteix com un home de negocis modern (“branché”), i Mikelats i els joves diables tenen un aire esportiu.

Tens algun nou projecte ja en marxa? 

Sí, diversos.  Escric fàcilment guions, però després el que és molt difícil és trobar el finançament. A França tinc un projecte de migmetratge i un altre de llargmetratge, i voldria rodar els dos al 2021… si això depèn de mi.  Tinc un altre projecte a Portugal.  Veurem el que serà possible fer pròximament.

L’estrena al Festival de Sant Sebastià va ser polèmica per desgràcia, t’agradaria dir alguna cosa al respecte?

Vaig decidir de no contestar als comunicats del senyor Rebordinos, perquè voldria que es parlés només de la meva pel·lícula, i no d’aquella història grotesca.  Però haig de dir que la versió del festival comporta moltes mentides i coses callades.  Va ser un error nostre acceptar la proposició de fer la première mundial en una secció no artística d’aquell festival.  A Espanya hi ha molts cinèfils, i és el país d’Europa on hi ha més entusiasme per les meves pel·lícules, però aquestes tenen el seu lloc en els festivals adients com Gijón i Sevilla, on  els interessa el cinema i no pas les estrelles bàrbares.