Americana Film Fest. 2021 (Part I)
Dimecres 3 de Març
Nou any, nova edició de l’Americana. Si sempre hi ha curiositat per a veure què en sortirà, aquest any també hi ha cert nerviosisme. Tancar-se hora i mitja en una sala amb un munt de desconeguts no inspira gaire confiança en temps de pandèmia. Seguint totes les mesures de seguretat, però, tinc la confiança que no passarà res. Al cap i a la fi, el coronavirus ja rondava per l’edició anterior, i no sembla que hi passés pas res. Així doncs, amb els nervis de sempre més alguns nervis pandèmics, em disposo a trobar el bo i millor del cinema independent nord-americà d’aquest any.
Per començar una premissa prometedora, però no gaire. Summertime (Carlos López Estrada, 2020) és un calidoscopi de vides creuades a Los Ángeles, i d’aquests ja n’hem vist massa. Tanmateix, hi ha una particularitat que no s’explica massa: aquest calidoscopi s’estructura al voltant de la poesia. A gairebé cada una de les moltes vinyetes que componen Summertime, i en alguna transició, els personatges en què aquesta es centra o ha anat seguint de sobte s’arranquen a recitar un poema. En un moment particularment punyent, aquest poema s’intercala tant amb el diàleg de l’escena com amb una escena de ball enmig del carrer.
Cal remarcar l’empremta queer i no-normativa de la pel·lícula. Hi ha personatges de totes les races, gais i heteros. Si potser falten persones trans i no binàries, s’ho intenta fer perdonar. Cada personatge té el seu moment de glòria, tot i que algun no arriba tan amunt com els altres. Destaquen els poemes de Mila Cuda, Tyris Winter, i Marquesha Babers sobretot. Hi ha una subtrama hilarant que va apareixent en moments puntuals sobre dos rapers que van des dels inicis al carrer a l’èxit absolut i la dissolució en menys d’un dia, però fora d’això la pel·lícula no té gaire teixit conjuntiu.
Tot i això, és una bona feina. No canviarà la vida de ningú per factura o com a pel·lícula, però la poesia, escrita pels mateixos actors que la reciten, ressona amb la veritat de les seves vides. Aquí hi rau la seva força, i el seu tret més distintiu. Aquesta és la única raó per la qual veure-la, per a veure una gent que es reivindica com a persona i com a realitat des del fons de la seva ànima. Evidentment hi haurà qui no es commogui i, tal com he dit, no és una gran obra però, com a experiència, n’hi ha poques que s’hi assemblin.
La segona pel·lícula del dia, en canvi, ha estat tot el contrari. Beast Beast (Danny Madden, 2020) és una pel·lícula prou convencional, mostrant la intersecció de tres personatges en un indret suburbà indeterminat del Sud. Està prou ben construïda, amb tots els fonaments a lloc i preparant conclusions inevitables. El seu pecat és córrer massa a establir-ho tot. Encara que el tram final és molt digne i realment rescabala la pel·lícula, el tram central es fa feixuc. A partir de la mitja hora ja podem preveure clarament el clímax en que confluiran les tres històries.
Sempre hi ha algú que abandona la sala a mitja projecció. Aquesta pel·lícula no ha estat una excepció. El que no sempre passa és que algú aplaudeixi, i el que això hagi passat indica que s’hi han fet coses bé. He d’admetre que l’única raó per la qual vaig apuntar Beast Beast en vermell al calendari és el crèdit de productor executiu de Jim Cummings, estrella total de la fenomenal Thunder Road que es va poder veure a l’Americana de 2020. Poca cosa tenen a veure, però. No m’esperava la intensitat dramàtica de la història, i he d’admetre que està molt ben portada, i exhibida de manera ben efectiva. Els personatges principals també estan molt ben portats. Aquí cal destacar Jose Angeles com a Nito, de qui aconsegueix transmetre la vulnerabilitat juvenil més enllà de la seva fortalesa física que també té.
A part del problema a nivell de gestió dels temps al tram central, Danny Madden cau en aquell vici tan de cinema independent d’abusar dels plans curts i de la càmera en mà. A partir de cert punt prenen molt de sentit però, al principi, se’ls dóna massa importància i arriben a distreure. Malgrat aquests punts dèbils, es tracta d’una pel·lícula sòlida, que quan arriben els moments clau els sap executar amb habilitat. Tot i la previsibilitat que té l’inici, el tram final guarda alguna bona sorpresa, i la qüestió és si esteu disposats a suportar una hora més o menys lenta i formulaica per tal d’arribar a descobrir-la.
Així doncs, aquest primer dia ha resultat força bo. Dues pel·lícules que no són pas obres mestres però que deixen pinzellades d’art i alguns punts interessants. Summertime és una pel·lícula que, pel seu contingut i pel seu argument principal, la intersecció entre poesia i juventut, de ben segur que s’aprecia millor en companyia. És impossible no sentir calfreds al moll de l’os durant algun dels poemes, i els sentiments germinen millor quan tenim amb qui compartir-los. Beast Beast en canvi, més a l’ús, és una pel·lícula sense gaires requeriments. Funciona prou bé a soles, tot i que potser al final voldríeu poder abraçar la vostra parella. En resum, una tarda de promeses per complir al llarg de la setmana.
https://www.youtube.com/watch?v=tE1K0ijMIuI
Dijous 4 de març
El segon dia comença amb expectatives. A la web del festival, s’hi venia Small Town Wisconsin com un gran què, produïda (producció executiva) per Alexander Payne. Fora d’això, semblava més interessant que les alternatives en aquest horari. De segon, també per la insistència de la web a comparar-la amb The Vast of Night o Sorry to Bother You, la prou intrigant Lapsis. No espero que em sorprenguin com em vaig sorprendre ahir, però sí que com a mínim provin d’estar-ne a l’altura. No eren grans pel·lícules, però eren competents.
Puc dir ara que Small Town Wisconsin (Niels Mueller, 2020), n’està. Altre cop no és una gran pel·lícula. Recull tòpics clàssics del cinema independent com la família disfuncional, el pare que busca la redempció i el viatge com a catalitzador del canvi. Amb això no vull dir pas que sigui una pel·lícula avorrida i repetitiva. Tots els elements són més o menys familiars, però estan jugats molt bé. No es distingeix molt per sobre d’altres pel·lícules sobre pares i fills i es regala en el bonisme tan típic des de Little Miss Sunshine, però està ben treballada.
Hi ha una aposta clara per explicar una història, i s’explica amb determinació. S’agraeix que es vulgui tractar un tema tan important com l’alcoholisme, encara que de tant en tant es caigui en la simplificació. És paradoxal que el personatge que en sofreix confessi que «no puc només parar de cop», alhora que porta gairebé 24 hores sobri. Es troba a faltar aprofundir en altres aspectes del personatge, com els atacs d’ira o la relació amb el seu propi pare. El focus es troba completament en la seva relació amb el seu fill, que està molt ben portada, però potser desplaçar-lo una mica ens ajudaria a empatitzar-hi millor.
Senzillament, m’hagués sentit millor amb Small Town Wisconsin si fos una mica més rodona. El que deixen clars els festivals és que el món està ple de professionals competents. Un cop més, una pel·lícula sense grans fallades que la puguin deixar per terra. Alhora, són els petits detalls que es troben a faltar que la priven d’arribar un xic més lluny. La relació central és ben dolça, i el protagonista sens dubte va aprenent la lliçó. Les coses es mouen, van bé. Està bé, però tampoc cal córrer per anar a veure-la tan bon punt pugueu.
Encara queda millor que Lapsis (Noah Hutton, 2020), però: un encreuament entre ciència ficció de baixa intensitat i una tímida crítica social. Ens trobem en un món molt semblant a l’actual, potser en el futur recent. La computació quàntica ha pres el món i milers de persones fan fortuna cablejant enllaços entre terminals quàntics per a les empreses que els gestionen, a la manera d’Uber. No té res gaire provocador per dir, i de fet empal·lideix davant de la realitat de les empreses tecnològiques que critica. La pel·lícula sembla suggerir un perill mortal ocult que senzillament no existeix.
De nou, no és pas una mala pel·lícula. La ciència ficció com a vehicle de denúncia és tan antiga com la ciència ficció com a escapisme. El problema és que no culmina els criticismes que intenta articular. Que la solució del retrocés a un capitalisme neofeudal que imposen les apps de la ‘gig economy’ sigui la creació d’un sindicat és quedar-se molt curt. Sembla que a nivell de progrés socioeconòmic haguem retrocedit al segle XIX. En aquest sentit és indubtable que l’articulació absurdament desenfrenada i revolucionària de Sorry To Bother You s’adreça molt més efectiva a aquestes qüestions.
Fora d’això, la història està prou ben portada. Ja he indicat que no arriba a culminar la trama principal, encara que sí que arriba a certa conclusió una crítica al fallit sistema sanitari, part d’una subtrama que és la que endega l’acció principal: la necessitat d’en Ray de tenir cura de la malaltia rara del seu germà Jaime i la incapacitat de pagar-ne el tractament. És l’única que arriba a una semblança de conclusió més o menys satisfactòria. Passa al contrari de Beast Beast, que corria massa i després tenia problemes per a arribar al final, però un cop allà dominava la sala. Lapsis es troba una construcció gradual i deliberada que ens intriga però no acaba gaire enlloc.
No puc dir que hi hagi decepcions. Small Town Wisconsin és a l’altura del primer dia i Lapsis, malgrat tot, s’enduu un aprovat. Pitjors pel·lícules hi ha que passen per crítica social. Certament ha estat la més fluixa fins ara, però encara es deixa veure. A partir de demà, s’incrementa la dosi d’Americana amb dos documentals i la primera pel·lícula de la secció TOPS. Esperem que realment ho sigui.
https://www.youtube.com/watch?v=thnPxDCsnnM
Divendres 5 de març
Avui un dia especial, amb els dos DOCS que veuré aquest any un rere l’altre, i acabant amb la pel·lícula de la secció TOPS d’aquest any. Un dia que promet retrats humans propers entorn de l’Amèrica trumpista i pre-trumpista, i també emocions vertaderes. Veurem.
Bloody Nose, Empty Pockets (Bill i Turner Ross, 2020) és un mosaic de l’Àmerica marginal de 2016, a través de l’últim dia d’un bar als afores de Las Vegas. És un documental observacional, que en principi es limita a registrar l’acció a mesura que passa. Evidentment hi ha escenes preparades o recreades, però el conjunt resulta indubtablement genuí, encara que es nota un excés de metratge. És interessant com s’explicita que aquesta pel·lícula està rodada el 2016, abans de la victòria de Trump. No se’n torna a fer menció i no és realment rellevant, però indica fins a quin punt els últims quatre anys han marcat els Estats Units.
La gràcia del documental, evidentment, rau en els personatges que segueix, els patrons del bar. La figura possiblement més central i de ben segur la més entranyable és la de Michael, un home sense sostre que aparentment viu les 24 hores al bar. Per a ell, és un final incert. Tal com diu el cambrer a l’inici, no se sap què se’n farà un cop la nit acabi i el bar tanqui per sempre. Això tampoc no incumbeix a la pel·lícula. Tanmateix, el seu humor i la seva lucidesa donen lloc als moments més brillants del film.
És un bon documental, que s’allarga però que es deixa veure. Més enllà d’en Michael descobrin un microcosmos de personatges més o menys entranyables i les relacions que s’han teixit i es continuen teixint entre ells. Les llàgrimes d’un home sol, les rialles i fins i tot l’exhibicionisme d’una nit de borratxera adornen aquest mosaic. Al final, malgrat tots els plans de futur que manifesten alguns personatges, ens queda la malenconia i la desesperança que, de manera definitiva, un punt fix de l’espai-temps ha deixat d’existir per sempre.
La gran sorpresa de l’Americana, de moment, ha estat Feels Good Man (Arthur Jones, 2020). Tot li jugava de cara: arriba amb l’aval de Sundance i explica la història d’un dels fenòmens més particulars de la història d’Internet, la granota Pepe. Tot i que no hi ha res de massa innovador com a documental més enllà dels inserts animats amb la figura de Pepe i altres dibuixos de Matt Furie, la història és tan sucosa i el tempo tan ben dosificat que és, de llarg, la pel·lícula més captivadora i interessant del festival fins ara.
Hi ha tot els estàndards del reportatge documental: entrevistes, imatges d’arxiu, etc. La particularitat dels personatges, però, sobretot de Matt Furie i Pepe, aporten un interès extra, i fan que a mesura que tot s’embolica s’exageri l’absurditat i el surrealisme de tot plegat. Les animacions, que no són necessàries d’entrada, no sobren pas i atorguen en certs moments un grau més de dinamisme. També és curiós alguns dels entrevistats seleccionats, sobretot un prototipus de 4channer, usuari del fòrum d’aquest nom que va popularitzar Pepe com a mem trumpista i neofeixista.
Per tot plegat, és just dir que Feels Good Man és absolutament una de les pel·lícules més potents d’aquesta edició. Si en teniu la oportunitat, l’haureu de veure, especialment si teniu un mínim contacte i coneixement de la cultura d’Internet. Encara que no conegueu 4chan ni la campanya electoral que va fer que Pepe transcendís Internet, és gairebé segur que n’hagueu vist algun mem. Potser en acabat no ho haureu entès tot, però de ben segur que ho entendreu millor.
Per a arrodonir la nit, una pel·lícula romàntica d’universitat. No crec que Freshman Year (Cooper Raiff, 2020) sigui ben bé ni una comèdia ni un drama, així que deixem-ho en romàntica. Es tracta d’un bon debut que, com tan sovint en pel·lícules o de romanç o d’universitat, gira entorn d’una sola nit especial. Tot que no hi hagi gaire de nou, cal remarcar que de tant en tant hi apareixen punts interessants.
L’Alex és un estudiant de primer curs que té problemes per adaptar-se a la vida universitària, lluny de la seva família. Una sortida de festa fallida li dóna l’oportunitat de conèixer millor la gent al seu voltant. Ho deixarem aquí. La nit en qüestió es centra en una persona en particular, i la pel·lícula es prolonga en el temps, on efectivament l’Alex va aprofundint en altres coneixences. S’agraeix aquesta progressió més natural de les coses.
Hi ha un pivot clar, però els esdeveniments flueixen de manera natural. La nit màgica és un bon tòpic, i una pel·lícula centrada exclusivament en aquesta nit podria haver resultat igualment interessant si estigués menys centrada en el romanç. Essent com és, però, la pel·lícula està molt ben portada. Igualment podria beneficiar-se d’ampliar una mica el focus al company d’habitació i les amigues de la noia, però per a un debut sempre va bé apostar fort per jugades ben conegudes. Així doncs, una pel·lícula ben reeixida que, si us interessen el romanços de joventut, val la pena veure.
Fet per fet, un bon divendres. Uns entrants per fer venir gana, un plat fort certament millor de l’esperat, i unes postres dolces per a fer-ho baixar tot bé. Només queda esperar que el cap de setmana no baixi de ritme. De fet, amb la majoria de les pel·lícules TOPS per veure, espero que el nivell encara arribi un xic més amunt.
https://www.youtube.com/watch?v=AAPdP5JVrzs