Americana Film Fest. 2021 (Part II)
Dissabte 6 de març
Comença el cap de setmana, comencen els dos dies forts, amb quatre sessions per dia. S’agraeix moltíssim l’espaiat de sessions, amb una al migdia i les altres tres de tarda. La marató de l’any passat va ser massa per a mi. Avui ha de ser el dia més fort, amb la màxima concentració de TOPS: quatre de quatre. Espero sortir-ne d’almenys una amb les mateixes ganes que vaig sortir de Feels Good Man ahir, amb l’impuls irrefrenable de recomanar-la a tothom.
El començament podria ser millor. No sap greu veure-la, però The Last Black Man In San Francisco (Joe Talbot, 2019) s’acaba perdent en la seva pròpia sensibilitat, i nosaltres ens quedem pel camí. Sento que em vaig repetint, dient que no són dolentes, que no es deixen veure, … És veritat. La majoria de pel·lícules fins ara han estat competents però mediocres. Es fa difícil fer-ne una llista, però el que tinc clar és que The Last Black Man in San Francisco no és a la vora del cim.
Cal dir que té bones intencions, i una premissa prou interessant: un home negre que continua cuidant la casa del seu avi vint anys després que la família la perdés i el barri es gentrifiqués. Hi ha un bon concepte de la casa com a focus del protagonista, i un bon missatge, però en intentar aprofundir-hi massa, es perd. El camí, tot i que lent, és prou clar, però farcit d’aturades, càmeres lentes, i música evocadora que acaba sonant buida. Cal preguntar-se si el segell A24 que tanta fama ha agafat és un senyal de qualitat o només d’ínfules artístiques.
Torno a insistir, no és pas una mala pel·lícula, com cap de les que he vist fins ara. Tanmateix, les idees i metàfores amb les quals s’intenta conduir la història, tot i que prou entenedores força estona, se l’acaben menjant. El final és massa al·legòric passat el moment en que les al·legories sobre les que es construïa el film ja s’han fet explícites. S’hi demostra molta sensibilitat i certa traça, però al final resulta una mica decebedora.
Per altra banda, Black Bear (Lawrence Levine, 2020) ha contribuït a pujar el llistó. Una pel·lícula a estones divertida i definitivament perversa, construïda al voltant de les possibilitats d’un triangle amorós. Resulta un xic decebedor que només s’explorin les possibilitats heterosexuals del triangle, especialment quan en ambdós casos l’home és poc menys que un desgraciat. S’hagués agraït una tercera narrativa alliberadora on les dues en fugen.
Tanmateix, això és senzillament una falta, no un demèrit. És quelcom que podria fer la pel·lícula si no millor, com a mínim més interessant. El fet que no hi sigui no la fa pitjor del que és. Començo a adonar-me que potser tinc una certa tendència a preferir precisament aquelles cintes on hi ha un cert grau de perversitat (que no de perversió) sempre i quan estigui ben portat, com aquí ho està. Les tres interpretacions principals estan molt ben aconseguides, i tot l’entorn de personatges de la segona part, malgrat el seu relatiu poc temps en pantalla, estan molt ben esbossats. Es creen ambients i personatges de manera prou eficient.
Per tot plegat, crec que de moment és la millor pel·lícula de ficció del festival, contrastant amb la seva immediata predecessora. Val la pena apropar-s’hi, encara que a mesura que avança el metratge es desenvolupen situacions cada cop més desagradables. L’he pogut gaudir, encara que m’ha molestat la visió tan masculina i masculinitzada, amb un protagonista masculí completament miserable i unes dones directament maltractades tant per ell com per una direcció cruel. En part això acompanya i dóna forma a la perversitat de l’obra, i per això hi trobo a faltar el contrapunt feminista que hagués pogut suposar un tercer segment.
Molt més reeixida en aquest sentit ha estat Shiva Baby (Emma Seligman, 2020), centrada en una noia jueva, a punt d’acabar els estudis. En un menjar posterior al funeral d’una parent remota, es troba entre la seva família, una antiga nòvia, i un home més gran amb qui es veu a canvi de diners. Aquesta combinació explosiva no decep. Trobo que de vegades s’abusa del terme comèdia. Quan veiem aquesta classificació, pensem que ha de ser una pel·lícula còmica. Shiva Baby, com Thunder Road l’any passat, demostra que no ha de ser així.
Aquesta és una cinta amb moltes emocions, amb moments que sí que són còmics, però que no són tants com els moments de tensió o drama. Per sobre de tot és una pel·lícula molt tendra. Rachel Senott aconsegueix portar prou bé la càrrega emocional de la cinta, i la fotografia s’encarrega d’emfatitzar i recordar-nos a cada instant quin és aquest pes. Els equilibris que la protagonista no sempre aconsegueix navegar amb èxit són el seu cor i ànima.
Probablement el punt fort sigui precisament la proximitat d’una explosió amb la qual juga constantment la trama, i que mai arribi a culminar. Constantment hi ha jocs i detalls que ens deixen veure l’agressió no tan subtil que hi ha sota algunes paraules. Alhora, hi ha actituds que ens poden confondre davant de certs personatges que tenen reaccions igualment complexes i subtils davant dels esdeveniments que van succeint. Per damunt de tot, es tracta d’una experiència molt humana.
Com a traca final, el principal reclam d’aquesta edició. Es nota que hi ha expectació al voltant de Palm Springs (Max Barbakow, 2020), la sala és gairebé al límit de l’aforament permès. Les expectatives s’acompleixen. És una bona pel·lícula, una comèdia més còmica, més convencional i alhora original. El Dia de la Marmota del segle XXI, amb un deix de ciència ficció. Tot plegat funciona impecablement bé, encara que la trama romàntica podria haver estat un xic més atrevida.
Dir això, val molt la pena veure-la. Potser no canviarà vides, però de ben segur que serà la favorita d’algú. Hi ha poques coses més refrescants que una bona comèdia, especialment romàntica, i Palm Springs ho és. Com he dit abans, la trama romàntica és poc ambiciosa. La gràcia rau en com es gestiona el bucle temporal, i com canvien les dinàmiques quan més d’una persona s’hi troba atrapada.
Adam Sandberg encaixa molt bé en aquest rol d’arreplegat hedonista-nihilista per a qui el món ha deixat d’existir, i Cristin Milioti és alhora una companya perfecta i un contrapunt adequat a algú que ja s’ha resignat al bucle. J.K. Simmons està estel·lar com sempre en un paper que és poc més que un cameo, i que proporciona un tercer punt de referència on els protagonistes poden ancorar-se. Tot plegat un repartiment sòlid i una trama enrevessada però ben trobada. Vegeu-la.
El dia d’avui m’ha fet adonar que el nivell d’aquest any, malauradament, és per sota del de l’any anterior. Per altra banda, també és més estable. No hi ha grans decepcions, però també poques grans alegries. És, en general, una edició més mediocre. Palm Springs és divertida i romàntica i tendra, i funciona. És la millor cinta d’aquest any fins ara i, tanmateix ,si hagués estat a l’edició anterior seria la tercera o quarta. Igual com la qualitat de la vinya varia d’anyada en anyada, hi ha anys millors i pitjors per al cinema.
https://www.youtube.com/watch?v=3J9NsNtAbSw
Diumenge 7 de març
Comença el darrer dia d’Americana. Un TOPS, dos NEXT, i la sessió Shorts 2. Aquest any he mirat d’equilibrar una mica més el pes de cada secció, i n’he sortit ben parada. Els dos documentals han estat del millor de l’any, els TOPS en general han rendit, i les NEXT han estat com a mínim interessants. Esperem que com a mínim un dels curts també sigui memorable.
Almenys la primera sessió ho ha estat, encara que per les pitjors raons possibles. Sweet Thing (Alexandre Rockwell, 2020) és un fracàs total i absolut, sense cap mena de qualitats redimibles. És una celebració de la lletjor per la lletjor amb ínfules de transcendència. Està gravada en un blanc i negre que només puc imaginar que mira d’evocar la Nouvelle Vague, encara que no tingui cap mena de sentit, i sembla que la mescla de so estigui dissenyada per a deixar sord l’espectador.
Bé, he mentit una mica. Els personatges principals, els dos (després tres) nens protagonistes estan ben aconseguits. És absolutament tota la resta d’elements que conscientment es dediquen a evitar que pugui sorgir res de bo. De 90 minuts de metratge, 85 semblen estar dedicats a apilar desgràcia rere desgràcia, abusant de tot l’arsenal de pares disfuncionals per a alimentar la foguera. Entre un pare alcohòlic, una mare negligent amb un nòvio abusador de totes les maneres imaginables, i l’afegitó de la violència policial només perquè sí, aquesta és una cinta que no vol ser vista.
Ho dic seriosament. Si realment teniu ganes de continuar veient-la més enllà del primer quart d’hora, us felicito. Per a mi 10 minuts ja gairebé eren massa. No m’amagaré que he fet servir el mòbil en diversos punts de la projecció. És una pel·lícula insuportable, i necessitava dir-li-ho a algú, i intentar distreure’m uns segons per tal d’afrontar uns quants minuts més. Hagués desitjat que es corrompés l’arxiu i s’hagués interromput la sessió. Si no us agrada el cinema pretensiós sense res a dir, eviteu-la de totes totes.
Com a mínim la tarda comença amb millors vibracions, per dir-ho d’alguna manera. Una pel·lícula situada en una presó ivoriana on la violència i la mort són a l’ordre del dia no pot tenir gaire bones vibracions, però com a mínim La Nuit Des Rois (Philippe Lacôte, 2020) es pot veure. No sóc justa. La cinta de Lacôte és una justa contendent per a millor pel·lícula del festival. Senzillament, no és una història amb gaires bones vibracions, precisament.
Un noi recentment arribat a la MACA, la presó més temuda de la Costa d’Ivori, és designat Roman (novel·la o rondalla, en francès) per en Barba Negra, el reclús en cap de la presó, que espera així guanyar temps abans que d’haver de morir per la seva malaltia i incapacitat per seguir dirigint els presos. Així el pobre noi, a l’estil de les Mil i Una Nits, haurà d’empescar-se-les per a fer durar la seva història fins a l’alba o enfrontar-se a una mort ritual a mans dels seus nous companys.
És ben clar, hauria de quedar ben clar amb aquest sumari, que La Nuit Des Rois és una faula, dins la qual hi ha una altra faula, que és la història que en Roman prova d’explicar. Tanmateix no és una pel·lícula complexa. Ambdues històries són prou senzilles, i s’emmarquen encara en el context de les lleis i rituals de la presó. Tot plegat genera un ambient malaltís, a estones sufocant, que ens enganxa encara que la cinta tampoc no tingui gaire misteri. L’únic misteri, essent una pel·lícula Franco-Ivoriana-Quebequesa, és com ha arribat a l’Americana, però suposo que l’última part d’aquesta nacionalitat composta ho explica.
Segona sessió de la tarda! Potser tres llargs seguits tres dies seguits són una mica massa. Mai he assistit als SHORTS, així que he decidit donar-los una oportunitat, encara que seré molt més breu per cada curt que no m’esplaio per cada llarg. Només hi ha un que no m’hagi agradat de cap manera: Hot Dog. Definitivament el meu preferit és High Card. La resta són tots com a mínim interessants.
Albatross Soup (Winnie Cheung, 2020): Una endevinalla endimoniada i cinquanta persones intentant trobar-ne el significat macabre. Una història d’amor, mort, gastronomia i suïcidi en menys de cinc minuts, entre rialles i exclamacions de sorpresa.
Blocks (Bridget Moloney, 2020): Una peça imaginativa i concisa sobre la feminitat i sobretot la maternitat modernes. Es pot veure com a homenatge parcial a Virginia Woolf i l’assaig Una Cambra Pròpia.
High Card (Conner Keesling, 2019): De llarg, el millor curt. Un espai, dos personatges, quinze minuts, i grans dosis d’honestedat i genuïna post-adolescència per a un curt perfecte sobre la virginitat.
Hot Dog (Patrick Muhlberger, 2020): Una bretolada sense més ni més. Algun acudit fa riure, però el que segur que farà és deixar-vos marejades amb un pla continu en steadicam que no para de donar voltes al voltant dels personatges.
Hudson Geese (Bernardo Britto, 2019): Un altre dels més originals, sens dubte. L’acompanyament perfecte per a Sully. La podeu veure encara que no l’hagueu vista, però de ben segur l’apreciareu més.
Le Couleur de tes Lèvres (Annick Blanc, 2018): Suspens, tendresa, romanç, comèdia, i sobretot molta mort. Això passa quan de sobte l’aire esdevé irrespirable. Una peça imaginativa, nihilista, i de ciència ficció.
Lions in the Corner (Paul Herston, 2020): Una peça documental amb el seu interès, sobre un home que després de gairebé morir a navallades crea un quadrilàter per a resoldre-hi les baralles de carrer de forma segura. Són bojos, aquests estatunitecs.
Standstill (Katia Shannon, 2019): Una peça prou bona arruïnada per un missatge final que sembla d’anunci de Save the Children. Una noia diabètica té una baixada de sucre enmig d’un embús a l’autopista, i no té res a mà. 1,6 milions de persones moren cada any al món de diabetis.
The Voice in your Head (Graham Parkes, 2020): Poca-solta però amb bon criteri. Quan resulta que l’homenet dins el teu cap és una persona real, com canvia la manera que tens d’interactuar amb el món? Doneu-li una oportunitat.
I, com a colofó final, ens han anunciat just abans del passi que Blanco de Verano (Rodrigo Ruiz Patterson, 2020) és la guanyadora del Jurat Jove, que premia una pel·lícula de la secció NEXT. No és difícil veure perquè. No és la meva preferida, però probablement té la millor factura. De les que he vist, la única que hi competeix és La Nuit des Rois. El meu problema amb la pel·lícula és el protagonista i el tractament que se’n fa.
En Rodrigo és un noi de tretze anys que viu molt enganxat a sa mare, separada d’un pare que només apareix com a amenaça. Dorm sovint al llit amb sa mare, es fan un petó de bona nit als llavis… Fins que ella troba una parella en Fernando, que tracta Rodrigo com un fill. Tanmateix en Rodrigo està gelós i comença una espiral d’accions destructives i auto-destructives que no culminen en cap canvi.
És una bona pel·lícula, centrada en un personatge problemàtic i insuportable que no només és tolerat, sinó que se’l manté inalterat. El refús a introduir cap canvi en aquesta relació podrida és el que li fa perdre punts. Podria dir-ne que és perversa, i m’agrada fins a cert punt la perversió, però alhora el nihilisme, per dir-ne d’alguna manera, que per a mi desprèn me n’allunya. Potser si li doneu una oportunitat us agradarà, però no és el meu cas.
https://www.youtube.com/watch?v=Kdt6ysPZh5E
I amb això arribem al final del diumenge i del festival, en la seva versió presencial a Barcelona. La setmana que ve passarà per Madrid, i mentrestant podeu gaudir de totes les pel·lícules a Filmin. Com he comentat en algun punt, crec que aquest any globalment ha tingut un nivell raonable. No ha tingut tants alts com l’any passat però tampoc tants baixos. Un apunt que he notat és que l’any passat hi va haver una gran presència d’Amazon Studios, que aquest any no he vist ni un cop. Per acabar, el meu rànquing aproximat de tots els llargs que he pogut veure.
- Feels Good Man
- Palm Springs
- Shiva Baby
- La Nuit Des Rois
- Black Bear
- Bloody Nose, Empty Pockets
- Small Town Wisconsin
- Summertime
- Freshman Year (Shithouse)
- Beast Beast
- The Last Black Man In San Francisco
- Blanco de Verano
- Lapsis
- Sweet Thing