Presentació de «La abuela» de Paco Plaza a Sant Sebastià
San Sebastián organitzava per seixanta-novena vegada el seu prestigiós festival de cinema. Un esdeveniment que res ha d’envejar a Cannes, Venècia o Berlín. La ciutat es va vestir per a l’ocasió a l’espera dels milers d’espectadors que s’acostaven al nord del país per celebrar un any més, el cinema.
San Sebastián. Petita però cinèfila.
El divendres 17 de setembre vaig saber que, gràcies a Sony Pictures Espanya, podria ser present a l’estrena en exclusiva de la nova pel·lícula de Paco Plaza, La abuela (REC, Verónica…). Una oportunitat única i que era impossible deixar passar.
Així doncs, a les sis del matí corríem per l’aeroport del Prat per a poder agafar l’avió que ens portaria a la capital de Guipúscoa. Com si es tractés d’una pel·lícula, no va passar massa estona fins que van començar els problemes. Unes incidències en el vol no ens permetien enlairar-nos i vam haver de canviar d’avió. Les meves esperances de ser present durant el photocall i la roda de premsa dels diferents directors, productors i actors s’allunyava. Així doncs, trist i ple d’impotència, vaig veure com la pluja cobria Barcelona mentre ens manteníem a l’espera de poder volar. Finalment, a dos quarts de deu, ens enlairàvem rumb a San Sebastián. Un vol de poc menys d’una hora.
L’arribada va ser amarga per haver perdut l’oportunitat de poder parlar amb cinèfils de tota mena, però l’alegria de poder ser al festival i anar a una estrena eclipsaven qualsevol altre pensament. Una vegada al centre, ja sense maleta i amb temps fins a la pel·lícula, vam rebre una gran notícia: per les molèsties d’haver-nos perdut els esdeveniments del matí, Sony Pictures ens permetria ser presents al Meet&Greed amb tot l’equip de la pel·lícula. Els nervis ens van abordar. Res que uns bons «pinxos» (els millors, m’atreviria a dir) no solucionessin.
Per a no desaprofitar la tarda, vam comprar entrades per a una altra pel·lícula. Com a exercici de preservació (com podríem trobar a la Filmoteca de Catalunya), durant el festival i en sales de cinema més petites, el festival projectava cintes pràcticament impossibles de trobar i que han estat recuperades. La qualitat no era la millor i era palpable que faltaven parts, però l’esforç és tan gran i maco, que paga la pena. Així que vam decantar-nos per la versió coreana de Romeu i Julieta, Maenbaleui cheongchun (La joventut descalça), de l’any 1964. Una bona pel·lícula que em va fer recordar que si superem la barrera de l’idioma i mirem més enllà, hi ha moltíssim cinema lluny de Hollywood.
La tarda sols ens donava marge per a veure les meravelloses platges de San Sebastián abans de tornar a l’hotel per preparar-nos de cara a l’esdeveniment principal del viatge.
A mesura que ens acostàvem a l’hotel Maria Cristina, més i més gent s’acostava a les tanques que separaven els convidats del festival dels aficionats que s’hi estaven hores i hores amb l’esperança de veure desfilar un famós. Passar entre aquella gent, acompanyats d’una treballadora de Sony, i ser el centre de les mirades, en passar el control, va ser una situació per a què no estàvem preparats. Ens van oferir una taula, un cúmul de plats exquisits perquè no passéssim gana en cap moment i pràcticament era impossible tenir el got o la copa buits. A mesura que queia la nit, arribaven més persones.
Fins al moment clau. Paco Plaza, acompanyat per Almudena Amor i Vera Váldez, va arribar a la terrassa on una cinquantena de persones conversaven, fumaven i menjaven. Nosaltres no sabíem com actuar, però ens ho van posar molt fàcil. El director valencià, acompanyat pel dirigent del comitè de l’hotel, va acostar-se a nosaltres i va dedicar-nos una cordial salutació i un parell de minuts de conversa. Va donar-nos la mà, agrair-nos que haguéssim vingut (qui hagués dit que no!!!), ens va desitjar que gaudíssim de la projecció i ens va encoratjar a dedicar-nos al cinema si de veritat ens agradava. Durant dos minuts, ens sentíem part del món del cinema. I quin sentiment.
Amb aquesta intervenció ja estàvem servits. Res podria amargar aquest dia que, de ben segur, recordaré. La projecció a la Kursaal (molt similar a l’Auditori de Barcelona) va ser molt especial i entretinguda, posant punt final a una gran nit.
La ressaca de tantes emocions va servir per a adonar-nos de les ganes que tenim de dedicar-nos al cinema i de tornar al festival. A poder ser però, presentant la nostra obra.
Les arrugues de La Abuela
El cinema espanyol sempre ha estat criticat degut a la quantitat de pel·lícules de comèdia absurda i ridícula que produeix. És una imatge que s’ha establert entre l’espectador casual. Pel·lícules com Torrente han estat comparades amb les pel·lícules més recents de Bayona (Un monstruo viene a verme, Lo imposible o El orfanato), les obres de final de segle d’Alex de la Iglesia (El dia de la Bestia i La Comunidad) o les cintes del gran Amenábar (Tésis, Abre los ojos o Los otros) entre moltes més. Evidentment, des d’un punt de vista personal.
I és que en els thrillers i el cinema de terror, el cinema espanyol hi troba un refugi on produir grans pel·lícules. Des de ¿Quién puede matar a un niño? (1976), passant per Mil gritos tiene la noche (1982), les ja anomenades Tesis (1996) y Los otros (2001), y la bomba que va suposar REC (2007), fins a arribar a les més recents com Los ojos de Julia (2010). S’han fet grans pel·lícules que moltes vegades han triomfat, però d’altres han passat desapercebudes.
L’any 2007, sota l’ombra de El Orfanato, Jaume Balagueró i Paco Plaza van presentar al festival de Sitges la seva nova pel·lícula REC. Uns zombis com els que havíem vist a 28 Days Later (2002) barrejats amb l’estil Found Footage que recordava molt a The Blair Witch Project (1999) en un edifici de Barcelona. Una cinta molt més propera a l’espectador de ciutat que no es trobava amb totes aquelles cases de fusta dels barris americans, sinó que veia una escala com la que podia trobar en obrir la porta de casa.
Per això vaig seguir confiant en la parella de directors que van repetir a REC 2 (2009) i van complir. Malauradament, amb REC 3 (2012), dirigida en solitari per Paco Plaza, em sembla que es va perdre el rumb de les dues primeres i s’inclinava més per un espectacle de sang i fetge amb un toc de comèdia. Plaza va tornar al cinema de terror amb Verónica (2017). Una cinta que va triomfar sobretot entre el jovent que la va qualificar de “terrorífica”. Una opinió que no comparteixo.
Tanmateix, coneixedor de les capacitats del director, arribava il·lusionat a la projecció de La Abuela. Abans de comentar res, una breu sinopsi sobre la pel·lícula:
“Susanna (Almudena Amor) ha de deixar la seva vida a París treballant com a model per a tornar a Madrid. La seva àvia Pilar (Vera Valdez) acaba de patir un vessament cerebral. Anys enrere, quan els pares de Susanna van morir, la seva àvia la va criar com si fos la seva pròpia filla. Susanna necessita trobar algú que tingui cura de Pilar, però el que haurien de ser només uns dies amb la seva àvia, s’acabaran convertint en un terrorífic malson.“ Filmaffinity
La cinta de Paco Plaza no inventa res nou. Amb un elenc molt curt de pràcticament sols tres actrius, la grandíssima part de l’acció succeeix al pis on viu l’avia de la Susanna. Des de ben aviat es veu a venir cap a on apunta la pel·lícula. Comencen els successos estranys que van en augment a mesura que la protagonista perd el cap i creixen les seves sospites respecte als comportaments inusuals de la seva àvia.
Aquest procés clàssic de les pel·lícules del gènere no funciona, ja que les seqüències són una repetició constant de fets “paranormals” per a allargar un conflicte que ja sabem cap a on apunta, però que s’esforcen a evitar mitjançant escenes innecessàries que suposadament han de provocar por a l’espectador envers l’àvia, però que de vegades inciten al riure. Els jump scares són massa bàsics i recorden als de grans pel·lícules però mal imitats. La clàssica imatge de la protagonista en primer pla i l’àvia desenfocada al fons, portes que es tanquen de cop o un increment brutal de la banda sonora a mesura que la protagonista perd els nervis i recorre la casa en cerca d’una sortida.
Cal remarcar que compta amb una escena on es desmarca d’aquest modus operandi i, a plena llum del dia, crea el millor moment de la pel·lícula (en la meva discreta opinió) donant una mica de vida i protagonisme a l’àvia i transmetent el terror i el malson que està vivint la protagonista de la història.
Les actuacions de les dues protagonistes són molt bones. Destacar Vera Váldez que té una actuació magnifica i que fa creure a l’espectador que de veritat ha patit un vessament cerebral. El seu personatge compta amb la seva pròpia història i escenes i em sembla que s’hauria d’haver aprofundit i explotat més.
En resum, La Abuela no és una mala pel·lícula. Et fa passar l’estona i descobreixes una història que a mesura que avança perd realisme i s’abandona a la ficció. Tanmateix, no és res queno hàgim vist vist prèviament. Sense haver de pensar molt, durant la projecció de la pel·lícula ja em venia al cap The Visit (2015) de M. Night Shyamalan.
Celebro el retorn de Paco Plaza i el descobriment d’una nova actriu com Almudena Amor, però espero tornar a veure’l dirigint pel·lícules més atrevides i amb un estil més propi.