Crònica del Torino Film Festival #TFF40 – L’experiència de descobrir un festival des de zero
El Torino Film Festival és un dels festivals de cinema més importants d’Itàlia. Es va celebrar el passat novembre, i aquesta edició era especialment rellevant, no només per la recuperació total de la presencialitat, sinó per la celebració del seu quarantè aniversari.
L’enorme influència del TFF segurament té a veure amb estar organitzat pel Museo Nazionale del Cinema, que és un dels més importants de la ciutat, i que va permetre que, a banda d’estar farcida de cartells, els esdeveniments del festival s’estenguessin per tot arreu. El Teatro Regio, la Cavallerizza, el Gratacel de la Intesa San Paolo, la Gallerie d’Italia, la Mole Antonelliana, el Teatre Astra; tots van formar part d’un dels esdeveniments culturals més importants de l’any.
La possibilitat d’aconseguir la meva acreditació de premsa estrangera -una de les poques que es van sol·licitar, a diferència de l’enorme nombre de sol·licituds italianes- em va permetre accedir, per primer cop, al que és l’experiència completa de participar en un festival de cinema des de dins.
Alice Rohrwacher (Lazzaro Felice, 2018) a la trobada a la Gallerie d’Italia, va parlar que la seva primera experiència anant a un festival també va ser al Torino Film Festival. Parlava de primera experiència no com a anar a veure una pel·lícula, sinó de la de veure cinc pel·lícules al dia durant els nou dies de festival. De la mateixa manera que, per a mi assistir a un festival per complet era una experiència nova, el festival en si mateix també m’era desconegut.
Les meves expectatives eren les d’un festival més aviat comercial. M’ho esperava per la selecció de pel·lícules que conformaven la imatge d’aquesta edició (ET, Marilyn Monroe o la protagonista de Kill Bill) i en el moment que vaig veure que a la programació de les trobades i masterclass hi havia més actors, presentadors, guionistes de televisió i fins i tot cantants que directors vaig començar a confirmar les meves sospites.
El festival està conformat per quatre seccions competitives (el Concorso internazionale lungometraggi, el Concorso documentari internazionali, el Concorso documentari italiani i el Concorso cortometraggi italiani) i el Fuori Concorso, dedicat a les produccions més importants de l’any i alguns programes especials (entre els que aquest any hi havia una retrospectiva del Western, Mezzogiorno di Fuoco).
Davant dels 171 films i de la impossibilitat d’assumir-los tots vaig haver de descartar. Evidentment, vaig deixar de banda les pel·lícules més accessibles: A Clockwork Orange de Kubrick, que era part de la retrospectiva a Malcom McDowell; She Said, la reflexió sobre el #MeToo de Maria Schrader; Empire of Light de Sam Mendes o The Stranger de Thomas M. Wright.
Algunes pel·lícules vaig tenir clar des del primer moment que estarien entre les meves prioritats. Una de les primeres va ser Fairytale d’Aleksandr Sokurov, en la que el director reflexiona sobre el poder a través del deep fake, i deixa a Stalin, Hitler, Churchill i Mussolini a les portes del cel. Una altra va ser EO, de Jerzy Skolimowski, guanyadora del premi del jurat a Cannes i amb la que em va costar molt connectar tot i els abundants artífexs formals. En canvi, la magnífica interpretació de Herzog de les imatges dels vulcanòlegs Krafft a The Fire Within: A Requiem for Katia and Maurice Krafft que, tot i haver quedat a l’ombra del seu doppelganger Fire of Love de Sara Dosa, és un interessantíssim exercici de muntatge a partir de material d’arxiu.
Vaig decidir decantar-me també pel cinema de casa que no puc veure estant a Torino i vaig anar a veure Pacifiction d’Albert Serra, que va comptar amb la presència del director i del DOP, Albert Tort. No la vaig poder veure a la seva estrena i vaig creure -en acabar-la ho vaig confirmar- que es mereixia veure-la en pantalla gran. El mateix em va passar amb Mantícora de Carlos Vermut, que me la vaig perdre al Festival de Sitges i que se’m presentava també l’oportunitat d’assistir-hi com a part de la retrospectiva sobre el director, una retrospectiva que es devia, segons el seu curador Giulio Sangiorgio, a l’interès d’aprofundir en Carlos Vermut després de veure Mantícora.
Després em vaig trobar amb la part més difícil: aproximar-me a directors més desconeguts -o que ho eren per a mí i per al meu background de cinema indie espanyol-. Seleccionar les pel·lícules per la seva sinopsi de vegades pot sortir molt bé, com en el cas de Foga dei Passi – Cinemavita de Katia Viscogliosi i Francis Magnenot, una home-movie poètica que forma part d’un projecte continu i que busca, en paraules del director: «captar el temps al vol, tot i saber que és una batalla perduda». En altres casos, com en el de Elswhere starts here and it’s all happening de Darik Janik, escollir-la per la seva sinopsi va resultar un desastre.
Entre els autors no tan coneguts i que em van resultar una positivíssima sorpresa es troba Mikko Myllylahti, director finlandès que aquest any presentava The Woodcutter Story. La pel·lícula va formar part del Torinofilmlab, del que també van formar part en el seu moment Carla Simón amb Alcarràs o Mounia Akl amb Costa Brava, Líbano. La pel·lícula del finlandès es presenta com una faula sobre el sentit de la vida i l’optimisme del seu protagonista, i per tant m’esperava una d’aquestes pel·lícules nòrdiques que et deixen amb un missatge positiu i esperançador, i en realitat va resultar ser una comèdia fosquíssima i bastant inconnexa de la que Lynch estaria orgullós.
Una part que destacaria de tota l’experiència és la de viure-la sola, pel fet de tenir una situació que et permet una concentració molt concreta. Assistir a més de vint pel·lícules durant una setmana i pràcticament viure als cinemes i de poder fer-ho des de la preocupació només per allò que estàs veient. Viure-ho d’aquesta manera m’ha fet connectar amb pel·lícules que potser en una altra situació no hauria suportat, com podria ser el cas de Nagisa, que formava part del concurs oficial i en la que el seu director Takeshi Kogahara deixa veure racons molt concrets de la història i ho fa a partir d’una estructura narrativa que sembla no tenir cap ordre aparent.
Un altre cas, possiblement el d’una de les pel·lícules que més vaig gaudir, va ser el de Godland de Hlynur Pálmason. Cent quaranta-tres minuts d’un jove cura danès que va cap a Islàndia a construir una església a finals del segle XIX. Fàcilment, la pel·lícula amb la planificació més cuidada que he vist durant tot l’any. A l’inici de la pel·lícula expliquen que la història està inspirada en set fotografies que un cura va fer durant el seu viatge cap a Islàndia, i genera una expectativa durant tota la pel·lícula per aquestes imatges, però tots els plans que les precedeixen llavors també estan compostos des de la cura d’una imatge fotogràfica. Pálmason parteix d’aquesta base dels retrats i el viatge i desenvolupa tot un discurs sobre la religió, la vida i la mort i el pas del temps.
Poder assistir al festival va estar tota una sort, però encara ho va ser més anar descobrint, a poc a poc, que les expectatives de cinema mainstream de Hollywood que tenia es van anar diversificant. Es dóna un espai a directors coneguts internacionalment, i també a produccions de les grans plataformes, però vaig anar descobrint que també pel·lícules menys conegudes com són el documental Luck, Trust and Ketchup de Mike Kaplan, que és una finestra a la forma de treballar de Robert Altman, i que ens demostra que no només els seus guions funcionen des de la col·lectivitat, sinó que també ho fan els seus rodatges, i que un cinema des d’aquesta col·lectivitat és possible.
Aquestes grans pel·lícules conviuen amb projectes molt més locals, com el documental d’uns estudiants torinesos que reflexionen sobre els fets del G8 a Gènova, a Tra noi e la rabbia de Gianni Ubaldo Canale. Fins i tot es podia veure cinema infantil d’animació. Mandopera, Interdit aux Chiens et aux Italiens d’Alain Ughetto, explica la història de la seva família en un joc d’entrar i sortir de la diègesi en una conversa amb la seva àvia, que està feta de plastilina.
Es tracta, per tant, d’un festival que tot i haver crescut fins a tornar-se un dels més grans d’Itàlia, encara fa honor al seu primer nom, Festivale Internazionale Cinema Giovani, que dóna veu al cinema jove i que busca visions innovadores i formats trencadors, però que amb els anys s’ha permès incloure també el cinema comercial per generar una heterogeneïtat i una diversitat de punts de vista.