D’A Festival de Cinema de Barcelona 2023
En general, sóc una persona a la qual li sol agradar tot. Això, en part, m’eximeix d’un cert criteri a l’hora de valorar les pel·lícules, ja que, si tot m’agrada, on puc arribar a traçar la línia del que és bo i el que és dolent?
En certa manera tot això són divagacions d’un cinèfil amb pretensions (autoimposades) de ser crític de cinema, per la qual cosa intentaré proporcionar una opinió de les pel·lícules vistes. Així i tot, evitaré, coste el que coste, resumir les pel·lícules en blancs i negres, també existeixen els grisos.
En general, m’ha quedat un bon sabor de boca amb el cinema espanyol. Veig una certa tendència i millora respecte a anys anteriors. Aquesta tendència es resumeix en tres classes de cinema (per encasellar una mica per a no perdre’ns molt): cinema costumista, cinema social i cinema experimental. A continuació, una sèrie d’exemples vistos en el festival que considere representen molt bé aquestes categories.
Dins del cinema costumista, pel·lícules com El fantástico caso del Golem (Juan González y Nando Martínez, 2023) o Misión a Marte (Amat Vallmajor del Pozo, 2022) ressalten molt. Són obres que es basen en la comèdia quotidiana, tocades amb una mica d’humor negre. Històries que aparentment no tenen res d’interessant, però que al costat de girs en la trama de manera fantàstica o surrealista aconsegueixen que l’espectador, no sols riga, si no que siguen trames innovadores i sorprenents. En general, aquest tipus de pel·lícules no es prenen molt serioses a si mateixes, això les fa més autèntiques i honestes amb el públic, d’aquesta manera connecten millor amb l’espectador.
En la branca de cinema social, ens trobem un cinema que últimament està guanyant cert reconeixement. Pel·lícules amb un missatge clar i concís, normalment, al dia amb els problemes de la societat. En certa manera, deixen una mica de costat la posada en escena, predominant la càmera en mà i el seguiment de personatges. Encara que això no evita que estiguen comptades amb una idea cinematografica excepcional. Concretament, en el festival m’he trobat diverses d’aquest estil, encara que les meues favorites, han sigut Cando toco un animal (Ángel Filgueira, 2023) i 20.000 especies de abejas (Estíbaliz Urresola, 2023), de les quals parlaré amb detall més tard perquè em semblen molt interessants i dignes de comentar.
Per a finalitzar, el cinema experimental. Que trenca amb els esquemes citats anteriorment però, quedant-se amb el millor de cadascun. Si bé no inventen la roda, ni res per l’estil, són pel·lícules que en certa manera se senten amb ganes d’eixir-se de les normes i d’experimentar. Inmotep (Julián Génisson, 2022) és un clar exemple del que es pot fer dins d’aquest mercat, deixant clara la forma i el missatge des dels primers moments de la pel·lícula. Esmentar també dins d’aquesta distinció, Alegrías Riojanas (2022, Velasco Broca) una de les millors pel·lícules vistes pel festival.
Seguint la línia del cinema espanyol contemporani, m’agradaria destacar l’atreviment per contar històries de maneres úniques. L’ús d’estructures atípiques i posades en escena curioses exemplifica la necessitat dels nostres cineastes per experimentar i per provar noves maneres de fer cinema.
Per exemple, en Las Tierras del Cielo (Pablo García Canga, 2022), una pel·lícula de curta duració que, aparentment, no pot semblar molt interessant però, l’ús d’un Mcguffin com és: “comptar de que va una pel·lícula” pot portar-nos a conèixer a personatges que no tenen res a veure entre ells. Narrant d’aquesta manera es potencien els sentiments d’uns personatges tan humans com els que protagonitzen la cinta.
Dins del cinema espanyol, he de dir, que tot m’ha semblat bastant bo o amb valors salvables. Fora del cinema espanyol, la realitat és que m’he sentit distant amb el cinema estranger, com si una barrera s’interposés en els nostres camins. Dins d’aquest sac de pel·lícules que m’han deixat un mal sabor de boca vull esmentar Il Boemo (Petr Václav, 2022), pel·lícula italiana a la qual li tenia moltes ganes.
Es podria dir, que sóc fan del cinema d’època, unes de les meues pel·lícules favorites són Història de la meva mort (Albert Serra, 2013) i Barry Lyndon (Stanley Kubrick, 1975). Per això tenia moltíssimes ganes de veure una pel·lícula com Il Boemo. Repensant-la en fred, en realitat no em sembla tan mala pel·lícula, però existeix alguna cosa en la posada en escena que em desconcerta. En general (sobretot en les pel·lícules que he esmentat abans), estem acostumats que aquestes pel·lícules d’època tinguen unes certes referències pictòriques, grans plans generals, molta profunditat de camp, etc. Però amb aquesta pel·lícula ocorre el contrari, tot són plans curts i amb poca profunditat de camp. Això com a tal no em sembla malament, però, hi ha uns certs moments on el realitzador decideix usar els plans als quals estem acostumats. Si es narrara d’una forma gradual, on cada vegada, acompanyant la decadència del protagonista, es van obrint més i més els plans, entendria el canvi d’escala. Ara bé, cap al final, ixen de manera molt aleatòria plans generals que trenquen totalment l’estètica de la pel·lícula. Rítmicament parlant, no em funcionen, perquè la pel·lícula acostuma a un ritme ràpid de lectura (concorde als plans curts) que no funciona per a res amb plans més generals on el que es demana és perdre’s en el paisatge. D’altra banda, la història em sembla correcta, encara que em trobava una mica perdut, recorda moltíssim a Amadeus (Miloš Forman, 1984), però més confusa.
Fora d’això, no hi ha hagut cap altra pel·lícula que m’haja decebut. Ja que de Master Gardener (Paul Schrader, 2022), per exemple, m’esperava bastant poc i aquí es queda. M’ha semblat poc rellevant, perquè segueix la mateixa fórmula que porta usant Paul Schrader des de fa anys.
Per a continuar, deixaré d’un costat les pel·lícules que m’han semblat menys rellevants i parlaré de les que veritat em semblen dignes d’esment.
Just abans de començar la primera sessió del dimarts (la pel·lícula Runner (Marian Mathias, 2022), vaig decidir canviar les entrades que tenia per a aqueix dia, i aprofitar per a veure Trenque Lauquen (Laura Citarella, 2022). Una pel·lícula argentina de quatre hores de duració que a priori em fa l’efecte que tindrà poca distribució. Doncs bé, és probablement una de les millors coses que he pogut fer durant el festival. Sense saber on em fotia, i només amb la recomanació d’un professor, vaig decidir anar a veure-la.
Després de les quatre hores (les quals vaig passar amb prou faenes perquè estava malalt), em vaig trobar amb una molt bona pel·lícula. La pel·lícula podríem dir que està narrada en dos blocs, cadascun des del punt de vista d’un dels seus dos protagonistes principals. El que no esperava era una pel·lícula amb un guió tan ben escrit i tan intel·ligent. La pel·lícula està cosida amb detall per a evitar qualsevol fissura. Em fa gràcia pensar que és una pel·lícula d’espies (amb aires que remeten a Twin Peaks (David Lynch, Mark Frost, 1990). Tot aquest entramat del seguiment d’un personatge del qual no sabem res, però que a poc a poc anem coneixent i sobretot, ens anem encapritxant, afegit a les interpretacions dels actors i el seu humor subtil, ens fa molt fàcil la pel·lícula.
Si bé, amb Trenque Lauquen estic bastant segur del que la fa tan bona pel·lícula, hi ha unes altres que em fascinen, em deixen bocabadat i amb ganes d’un segon visionat. El meu primer acostament al director filipí Lav Diaz amb la seua When the Waves Are Gone (Lav Diaz, 2022) ha sigut una d’aquestes pel·lícules que m’ha fascinat. El ritme em va sorprendre gratament. Aquesta pel·lícula comparteix amb Trenque Lauquen, la seua duració i un ritme gratament àgil. When the Waves Are Gone és efectivament slow-cinema, però s’allunya molt dels grans referents que tenia d’aquesta mena de cinema (per exemple Bela Tarr). També existeix cert enganxament visual que em va fer gaudir-la moltíssim, pel negatiu en blanc i negre, amb unes ombres molt dures i un gra prominent. A més, la mescla d’històries de personatges a la vora del col·lapse se’m fa molt atractiva. Si bé el clímax de la història no em va semblar del tot satisfactori, la pel·lícula en general se’m va fer digna d’un revisionat i em deixa amb un molt bon sabor de boca per a explorar més el cinema del director filipí. Definitivament, i pensant en fred, Trenque Lauquen i When the Waves Are Gone se’m fan molt similars en moltes coses.
Moltes altres vegades, els cineastes (o aprenents de) tenim aqueixes pel·lícules referents que ens fan pensar, “tant de bo fer una pel·lícula així”. Fairytale (Aleksandr Sokurov, 2022) és una d’elles. Una pel·lícula dantesca íntegrament, citant fins i tot un dels primers versos del llibre. Sent la Divina Comèdia un dels meus grans referents, sempre he intentat aconseguir aquesta aura que mescla la pintura, el surrealisme i un ambient sombrio. Fairytale aconsegueix crear una atmosfera tètrica que conversa molt bé amb els seus personatges. Aquests, grans dictadors de la història de la humanitat, vaguen amb la intenció d’entrar al cel. Al costat d’això, se suma que tots aquests personatges estan generats per IA, la qual cosa ho fa summament visceral a la vista. Una pel·lícula molt tètrica, si bé no és per a tothom, crec que és un exercici fílmic molt interessant.
Sóc molt fan del cinema de Hong Sang-soo, per la qual cosa, no és estrany que Walk Up (Hong Sang-soo, 2022) m’haja encantat. Seguint la seua estètica tan simple i minimalista, narra la història d’un director de cinema (que bé podria ser un alter ego del director). No s’ix per a res de la línia que porta usant durant els darrers anys, ja que l’ús d’estructures irregulars contínua present en aquesta cinta. L’única cosa que la fa especial, en comparació a les altres pel·lícules, és que és la primera pel·lícula seua que veig, on el protagonista és un home, que em sembla interessant. Hong Sang-soo em sembla un guionista excepcional a l’hora de retratar a les dones, fent-les completament humanes amb zero prejudicis. En canvi, les pel·lícules anteriors que havia fet amb personatges masculins, Woman Is the Future of Man (Hong Sang-soo, 2004) o Right Now, Wrong Then (Hong Sang-soo, 2015), els personatges se senten totalment passiu, i són altres personatges secundaris (femenins) els que estiren de la trama. És un director que a priori és molt constant amb el seu cinema i que aparentment no fa cap canvi. Però són aquests xicotets detalls els que fan adonar-nos que el director sud-coreà està en constant millora i aprenentatge.
Per a mi, la pel·lícula cim del festival, la meua favorita de totes ha estat 20.000 especies de abejas (2023, Estíbaliz Urresola). Em trobe totalment als peus d’aquesta cinta. La història que conta, em sembla una preciositat i està comptada d’una forma sublim. Tan mil·limetrada al detall, que al costat del perfecte acting dels personatges principals es forma una gran història sobre els canvis i l’acceptació. Compta amb un missatge clar i concís que està molt ben portat, ja que, independentment de si pertanys al col·lectiu trans o no, et pugues sentir identificat amb la protagonista. També la pel·lícula té subtrames que a priori no tenen res a veure amb la tesi de la pel·lícula, com les abelles o les escultures, però, com aprofundeixen més en la psique humana, ens adonem que aquest significat de la paraula eixam i el que significa el nostre cos és el més important de la pel·lícula i el que acaba vehiculant la trama. Si bé, la posada en escena no és res de l’altre món, ja que es queda amb una càmera en mà típica d’aquesta mena de cinema social (com he esmentat anteriorment), aconsegueix narrar d’una forma clara i simple, amb un ritme excepcional al qual només n’hi ha prou amb tres plans per a explicar-te una bona escena. En general no solc ser molt sentimental amb les pel·lícules, però aquesta en concret em deixa amb molt bon cos, això per a mi la converteix en una gran pel·lícula digna de tot el reconeixement que està assolint.
Per a finalitzar amb la crònica volia fer una breu reflexió sobre què és per a mi ser un crític de cinema. Ja que, no he estudiat periodisme, ni tinc un currículum mediàtic entorn de la professió, al principi estava una mica en el dubte sobre com deuria veure les pel·lícules. Vull dir, no és el mateix veure les pel·lícules per simple amor a l’art que sabent que has de fer una crònica a posteriori. Si bé en aquesta versió de la crònica parle una mica des de la part fan del meu ser, no pense del tot que la crítica haja de ser així. No deuríem deixar-nos anar pels nostres gustos sinó aventurar-nos a veure què ens ofereix el cinema. Algunes vegades ix bé, i altres ix malament, i en aquest cas, excepte un parell que m’ha dolgut que isquera malament, considere que és millor esmentar les que han eixit bé. No es guanya res criticant a preu fet pel·lícules en concret, ja que com esmente el principi, hi ha grisos, no sols blancs i negres.
A això s’afig el fet que, no crec del tot en la crítica del cinema. Crec que hui en dia l’espectador corrent pot guanyar més en plataformes com Letterboxd, llegint ressenyes d’amics i companys, que opinions dubtoses d’un estrany que publica en una revista.
Hem d’intentar eliminar (sobretot els aspirants de cineastes i crítics) els prejudicis que puguem tindre cara a qualsevol obra audiovisual, ja que veient una pel·lícula mai perdem el temps, sempre podem treure coses bones i coses dolentes, totalment aplicables al nostre dia a dia com a artistes.
Només dir que les pel·lícules esmentades em semblen obres que ningú hauria de perdre’s, i si es té la possibilitat d’anar al cinema a veure-les, no dubtar a eixir de casa per a tancar-se a les fosques amb estranys. Que és al final l’única cosa que ens mou a promoure l’art.