‘Sorda’ de Eva Libertad

Des de la seva selecció a la Berlinale 2025, on va obtenir el premi CICAE i el premi del públic a la secció Panorama, Sorda ha estat una de les pel·lícules espanyoles més comentades dels darrers mesos. L’òpera prima d’Eva Libertad —cineasta murciana que adapta i expandeix el seu propi curtmetratge homònim de 2021— planteja un doble repte: narrar una experiència íntima i específica —la d’una dona sorda enfrontant-se a la maternitat— sense encasellar-la en un “cinema de missatge”, i fer-ho des d’una mirada estètica i sensorial pròpia.

Al centre del relat hi ha Ángela (Miriam Garlo), una dona sorda que comparteix la vida amb Héctor (Álvaro Cervantes), la seva parella oient. Una vida aparentment tranquil·la que es veu alterada quan decideixen ser pares. L’embaràs actua com a detonant d’antigues inseguretats, revelant que les barreres de la comunicació no són només tecnològiques o socials, sinó també psicològiques i íntimes. A partir d’aquest plantejament, Eva Libertad configura un retrat de la maternitat que no deriva ni cap a la idealització ni cap a la commiseració, sinó que explora allò ambivalent, contradictori, profundament humà.

L’eix dramàtic de Sorda és, per tant, menys la sordesa com a condició que el “xoc” entre dos mons —l’oient i el no oient— i les tensions emocionals que sorgeixen quan tots dos intenten relacionar-se en un context profundament personal. La pel·lícula no pretén “ensenyar” a l’espectador què significa ser sord, sinó provocar una experiència d’empatia més complexa: fer sentir, mitjançant la seva posada en escena, que el món —i en particular el món de la maternitat— no està dissenyat perquè totes les veus tinguin el mateix lloc.

Des del punt de vista formal, Sorda afronta un repte evident: com representar en imatges i so l’experiència d’algú per a qui la percepció acústica no és l’eix del món. Libertad ha treballat intensament amb el disseny sonor i visual per evitar solucions “efectistes” —com una alternança simplista entre silenci i so— i, en lloc d’això, opta per un teixit més subtil que acompanya el punt de vista d’Ángela sense reduir-lo a un experiment formal aïllat.

L’ús de la llengua de signes espanyola, present en cada escena on Ángela viu el seu dia a dia, no és ornamental ni pedagògic: està integrada en la lògica de l’enquadrament i en les relacions entre els personatges. Libertad evita que es converteixi en un recurs didàctic per a l’espectador oient; en el seu lloc, la llengua de signes forma part del ritme natural del relat, de les tensions i dels silencis compartits. Aquest enfocament afavoreix que la pel·lícula funcioni tant per a espectadors oients com per a aquells amb discapacitat auditiva, un objectiu que la directora ha expressat com a part de la seva intenció des de l’inici.

Les interpretacions són el pilar que sosté l’emotivitat de Sorda. Miriam Garlo, actriu sorda i germana de la directora, encarna Ángela amb una complexitat notable: la seva presència en pantalla és aspra, íntima, de vegades incòmoda, i sempre profundament humana. Garlo no interpreta una “síntesi” de la sordesa, sinó una dona feta de llums i ombres, amb dubtes, errors i contradiccions, i aquesta és una de les apostes més valuoses de la pel·lícula.

Álvaro Cervantes, en el paper d’Héctor, ofereix un contrapunt sensible i sobri. La seva interpretació ha estat destacada fins i tot per crítics que no van connectar del tot amb la resta de la pel·lícula, com el veterà Carlos Boyero, que va assenyalar la versemblança emocional de Cervantes com un dels factors més sòlids del film.

Aquest reconeixement s’ha vist reflectit als festivals: tots dos actors van rebre premis a la millor interpretació al Festival de Màlaga, on Sorda també va guanyar la Biznaga d’Or al millor llargmetratge espanyol i el premi del públic, una dada que subratlla la connexió afectiva que la pel·lícula ha aconseguit amb audiències diverses.

Sorda no és una pel·lícula que s’acomodi en certeses fàcils. La seva força rau en la voluntat de mirar sense paternalismes, d’escoltar sense traduir en didactisme, de presentar una protagonista complexa en un món que reclama empatia i reconeixement. Potser no satisfà aquells que busquen una narrativa clàssica de transformació o redempció, però ofereix una experiència cinematogràfica rica en sensacions, preguntes i reflexions. En un cinema espanyol que cada vegada amplia més les seves mirades, Sorda s’erigeix com un exemple de com la singularitat d’una història pot ressonar molt més enllà del seu context immediat.

Tots els textos de Caméra-Stylo són realitzats per professorat, alumnat o alumni de ECIB – Escola de Cinema de Barcelona.