Crònica del RETEENA 2020
Aquest passat 3 de desembre s’inaugurava la tercera edició del RETEENA, el Festival Audiovisual Jove de Barcelona, que aquest any, a causa de la COVID-19, es va dur a terme majoritàriament online. Les dotze pel·lícules que formaven la secció oficial s’anaven publicant a Filmin i l’espectador tenia 24 o 48 hores per veure-les. Paral·lelament, a través de Youtube, el festival també oferia masterclasses molt variades, taules rodones i cinefòrums. I, a més a més, es van realitzar quatre projeccions a la Filmoteca de Catalunya.
La pel·lícula que va inaugurar el festival, El sitio de Otto (2019) d’Oriol Puig, és un clar exemple del paradigma que va guiar la secció nacional d’aquesta edició del RETEENA. El festival, que està orientat a un públic jove, va posar l’accent en el talent jove del país, destacant òperes primes que, malgrat que s’han realitzat amb un pressupost molt baix, han aconseguit erigir-se com a peces amb una gran sensibilitat i un valor cinematogràfic molt digne.
Pel que fa a El sitio de Otto, el film destaca per la seva senzillesa. Amb una fotografia brillant (a càrrec d’Agnès Piqué), la pel·lícula segueix l’Otto, un noi que, després de perdre el seu pare, deambula per la vida i intenta explorar la seva identitat en un poble que l’asfixia. Per a mi, un dels punts febles d’El sitio de Otto és que, malgrat que aconsegueix un to realista i sobri molt atractiu, no arriba a profunditzar en les noves relacions que marquen aquest moment vital de l’Otto.
No obstant això, un dels elements més interessants de la pel·lícula és la seva concepció. Els creadors del film el denominen una “òpera prima col·lectiva”, i a la taula rodona que van realitzar en el marc del festival, explicaven com la pel·lícula va néixer gràcies a l’esforç col·lectiu de tot l’equip. El guió es va escriure de forma col·laborativa i per a cada cap de departament, el projecte suposava el primer llargmetratge de la seva trajectòria. És per això que cada membre de l’equip tenia una implicació emocional que anava més enllà del seu càrrec específic. I si no fos per aquesta voluntat comuna, difícilment la pel·lícula hauria pogut sortir a la llum. Sento que tot el film està impregnat d’aquesta col·lectivitat i que la seva particular concepció és el que més l’enriqueix.
Una altra pel·lícula que comparteix aquest caràcter col·lectiu és Les dues nits d’ahir (2020) de Pau Cruanyes i Gerard Vidal, guanyadora en el Festival de Màlaga a la millor direcció. Aquest film, que va néixer com a Treball de Fi de Grau dels seus quatre autors, segueix a dos nois i una noia que, després de la mort d’un amic molt proper, roben les seves cendres i emprenen un viatge per llençar-les a un lloc especial i acomiadar-se de forma definitiva. La pel·lícula aborda la incapacitat dels personatges d’acceptar una mort tan prematura com la del seu amic i explora el remolí d’emocions que això implica. Les dues nits d’ahir explica una història molt personal i ho fa amb una delicadesa i una honestedat que només algú que ha viscut quelcom tan dolorós seria capaç d’assolir.
De nou, Les dues nits d’ahir és un projecte que s’ha pogut completar gràcies a l’esforç col·lectiu dels seus creadors, ja que va néixer en el marc universitari i s’ha dut a terme al marge dels circuits tradicionals de la indústria cinematogràfica. El festival va comptar amb la presència dels seus directors, Gerard Vidal i Pau Cruanyes, a una taula rodona que van compartir amb Marta Lallana i Andrés Mellinas, directora i productor d’Ojos Negros (2019). Tant Les dues nits d’ahir com Ojos Negros es van concebre com a Treballs de Fi de Grau a la Universitat Pompeu Fabra i ambdues han tingut un bon recorregut als festivals. A la taula rodona parlaven de l’experiència de fer una òpera prima, de l’esforç i la implicació que suposa i, alhora, de com molts projectes similars acaben tenint èxit gràcies a la perseverança col·lectiva dels seus autors.
Ojos Negros, Les dues nits d’ahir, El sitio de Otto, Violeta no coge el ascensor (2019) (guanyadora a millor pel·lícula nacional del RETEENA 2020) i també altres òperes primes que no formaven part del festival (Yo la busco, Júlia Ist, Les Perseides…) són un clar exemple del fort talent jove que, tot i no comptar amb els recursos amb què una pel·lícula tradicional es duria a terme, són capaços d’aixecar projectes d’una gran qualitat. Per altra banda, però, també demostren que cal confiar més en aquesta nova generació de cineastes i que és molt important que puguin accedir als recursos necessaris per a poder treballar de forma digna.
Com ja he esmentat, Violeta no coge el ascensor és una d’aquelles òperes primes que ha de suplir una mancança de pressupost amb un gran enginy. De fet, en el film de Mamen Díaz, es fa d’aquesta falta una virtud, ja que elaboren una pel·lícula orgullosament amateur en la qual té cabuda una naturalitat i una espontaneïtat que té pocs precedents. Violeta no coge el ascensor és un homenatge a Hanna Takes the Stairs (2007), una pel·lícula protagonitzada per Greta Gerwig que s’emmarca en el gènere del mumblecore.
Violeta no coge el ascensor retrata la vida de la Violeta durant dues setmanes d’agost a Madrid, moment en què la ciutat està buida i els dies passen amb una parsimònia xafogosa. El film, que va transitant a través de situacions fresques i quotidianes, posa l’accent en les contradiccions que sent la Violeta, en la seva dificultat per tolerar la incertesa, en l’angoixa que li provoca sentir que realment ningú té cura de l’altre i, en definitiva, en la frustració que es genera quan les persones no s’entenen. Aquesta pel·lícula, que a nivell superficial pot semblar simple, en realitat aconsegueix retratar les inquietuds i insatisfaccions d’una generació amb una profunditat sorprenent.
A l’altra cara del Palmarès, Jumbo (2020) (òpera prima de Zoé Wittock protagonitzada per Noémie Merlant) s’erigia com Millor pel·lícula internacional. La pel·lícula parla sobre l’enamorament que sent una adolescent cap a una màquina d’un parc d’atraccions i sobre les conseqüències que això comporta en la relació amb la seva mare. Per a mi, la virtut més gran del film és com aconsegueix transmetre clarament el missatge: “el fet de no entendre una forma d’estimar no significa que estigui essencialment malament”. No obstant això, un dels punts febles de la pel·lícula és, a parer meu, com utilitza una narrativa molt convencional per explicar una història molt particular. Malgrat que té moments de gran potència visual, les eines que fa servir per narrar el relat no van més enllà de les convencions del clàssic coming-of-age.
Per un altre costat, de la secció internacional m’agradaria destacar A perfectly normal family (2020) de Malou Reymanni i That which does not kill (Sans frapper) (2019) de Alexe Poukine, dues peces que són molt diferents entre si, però que tracten temàtiques igual de necessàries. A perfectly normal family explora la reacció de l’Emma, una noia preadolescent, quan el seu pare es presenta com a dona trans. La pel·lícula retrata el procés d’acceptació de l’Emma d’una forma molt tendra i elegant i alhora mostra el viatge emocional que implica dur a terme la transició de gènere.
That which does not kill és una peça molt íntima i alhora molt universal, que dinamita els límits entre la ficció i el documental i dóna veu a una història sobre la violació en l’entorn proper. El film es centra en un testimoni específic, però gràcies al dispositiu que guia la pel·lícula, la història que narra passa a ser la de totes les dones que en un moment o altre han estat víctimes d’abusos.
Per concloure, la tercera edició del RETEENA no només ha sabut ajuntar una mostra molt interessant de cinema per a joves, sinó que també ha donat veu a nous creadors que tenen molt a dir. Per a aquells espectadors més joves que no només gaudeixen mirant pel·lícules sinó que també aspiren a algun dia poder-ne ser creadors, aquest nou talent els està obrint un camí molt interessant i necessari.