Entrevista a Èrika Sánchez: ‘Panteres’

Entrevista a Èrika Sánchez

Directora del curtmetratge “Panteres”, estrenat a la secció de Generation a la Berlinale 2020.

Rubén Seca- En primer lloc, volia preguntar-te d’on va sorgir la necessitat o la inspiració per narrar aquesta història, aquest curt.

Èrika Sánchez- La arrel del projecte sorgeix d’un lloc molt de dins meu. A mi amb 12 anys em van diagnosticar anorèxia. Arran d’aquella experiència, el tema de la construcció de la identitat, més vinculada al gènere, és quelcom evident que sempre ha estat allà a la meva vida: la relació amb el cos, el cos femení, lo físic del cos. Evidentment és quelcom que porto impregnat amb mi. I de sobte, fa un parell d’anys, vaig sentir que era el moment d’explicar-ho, d’expressar-ho, d’una forma potser no molt directe, perquè és cert que “Panteres” no va d’aquest tema, però bé, si que vaig intentar narrar una història que partís d’aquesta necessitat, i aquest va ser el punt inicial del projecte.

Rubén Seca- per què vas triar desenvolupar la història en el context escolar?

Èrika Sánchez– Tenia molt clar que tenia que basar-la en el context escolar perquè em volia centrar en la exploració de la pubertat femenina. La època a l’escola, al institut, és un etapa on les amigues tenen molta importància. Vaig triar el moment de la pubertat perquè és un moment de molts canvis, tant físics com mentals, en aquesta construcció de la identitat que dèiem, tant en homes com en dones. Però en la dona, els canvis físics, com la menstruació et condicionen, té unes connotacions en les dones, amb canvis evidents dels pits, la cintura, etc, perquè això significa que ja ets una dona;  i vaig creure que era un moment interessant per retratar.

Rubén Seca- Vas partir d’un guió molt fixe, o es va anar transformant durant el rodatge amb les actrius?

Èrika Sánchez– Partia d’un guió molt fixe, però alhora he de dir que jo vinc del món documental, i degut a això la meva manera de treballar és molt mes des d’aquesta exploració, de beure de la realitat per transformar-la. Llavors, tenia el guió ja molt tancat amb dos personatges treballats, i amb això vam fer un càsting al carrer, en comptes de fer-ho a escoles de teatre, i un cop triades les dues protagonistes, la Laia i la Rimé, el que vaig fer va ser anant-me reunint amb elles durant 6 mesos, primer de tot per conèixer-nos, per parlar dels temes que aborda la història i per veure com anava modificant aquells personatges que jo tenia preconcebuts, adaptant-los a les seves personalitats.

Durant el rodatge, la veritat és que jo creia que el guió s’aniria transformant també molt més del que es va transformar finalment; vam acabar donant vida a la versió de guió que va acabar sorgint d’aquests 6 mesos de treball conjunt.

Rubén Seca- Com va ser aquest procés de càsting que et va portar a trobar aquestes dues meravelloses actrius?

Èrika Sánchez- No va ser un procés gaire llarg, perquè quan vam fer el càsting teníem zero pressupost pràcticament, i per això el vam dividir en dues jornades, i jo a part, de forma paral·lela, estava submergida en la producció d’un llargmetratge, i per això tenia poc temps de per si. Vam tenir molta sort perquè en el primer càsting va aparèixer la Rimé, que interpreta en el curt a la Nina, i ens va encantar. I en el segon càsting és on vam conèixer a la Laia. Va ser ajuntar-les i veure que la cosa fluïa bé, hi havia un feeling entre elles impressionant.

El procés de càsting va ser molt interessant, a més el tenim gravat i la veritat que és com un document impressionant, perquè el que fèiem eren converses amb les noies sobre els temes que toca el curtmetratge, i va acabar sent una mina de descobrir el món actual de la pubertat femenina, va ser bestial. I si la cosa fluïa en aquesta conversa, feien una petita improvisació o feien alguna de les escenes que els hi havíem passat. Va ser molt enriquidor el procés de càsting.

Rubén Seca- Trobo que les dues actrius transmeten molta veritat i naturalitat, com vas preparar amb elles els personatges?

Èrika Sánchez– Principalment a partir d’amistat, de molta amistat, i d’aprendre molt, jo d’elles i elles de mi suposo que també. Va ser un intercanvi molt fluid d’anar a casa d’una, a casa de l’altre, i fer pinya les tres. A partir d’aquesta confiança que vam arribar a tenir, lo dificultós potser va ser quan ens vam plantejar el fet de fer una pel·lícula, i separar-nos una mica, prendre distàncies, i veure com acabàvem de polir això que havíem anat construint aquest temps. En aquest procés va afegir-se una acting coach una setmana abans del rodatge, i vam tenir tres sessions per preparar algunes escenes, on el treball amb ella va ser molt important per acabar de materialitzar coses amb les dues actrius que encara estaven una mica etèries, de veure com traslladar amb un gest, un moviment, a partir de lo físic, la manera de moure’s, la manera de parlar, de com es toquen.

Rubén Seca- Com vas plantejar la direcció del curt, quin va ser el plantejament cinematogràfic previ?

Èrika Sánchez– Per evitar perdre aquesta naturalitat de les actrius, vaig tenir clar que volia que fóssim un equip petit, perquè així elles se sentissin més còmodes. I en aquest sentit, sí que buscava aquest caràcter si vols més documental, però amb un treball estètic. La forma de trobar aquest equilibri va ser jugar amb els colors del vestuari, els colors de les localitzacions, amb l’art, però en canvi, a nivell de càmera i de llum, anar molt lleugers d’equipatge. Va aportar molt en aquest sentit la Gina, la directora de foto que és una crack, que va ajudar a trobar aquest equilibri i donar-li aquesta estètica pròpia que te el curt, en aquest univers creat.

En relació amb les actrius, malgrat estar tot molt estudiat, per mantenir aquesta frescura vaig tenir clar que feia falta construir-ho tot des de la intimitat, des de una relació molt propera entre qui està davant de la càmera i qui està darrera. Jo, per la meva personalitat, sóc una persona que m’agrada traspassar la gent, connectar amb elles. Al sentir-me connectada, penso que les coses poden fluir per molt que estiguin marcades i pautades.

Rubén Seca- Com ha sigut per a tu afrontar ara un projecte de ficció, venint del documental?

Èrika Sánchez–  En aquest sentit cap problema, perquè jo vinc del documental des de la realització, però alhora he fet bastant de script supervisor a la ficció. Per això conec be els processos de com funciona la ficció, i els tinc bastant integrats, i això et facilita molt les coses. Perquè els processos, al final, és com et relaciones amb l’equip, què va abans, què va després, quines són les coses imprescindibles, quines són les coses no tant prescindibles, i això t’allibera molt del soroll mental que et pot provocar una ficció quan vens del documental.

Rubén Seca- Per què vas triar el format de quatre terços?

Èrika Sánchez– Per la qüestió del retrat. Vam fer proves de format i ens vam adonar que els quatre terços, quan vols fer un retrat, és el millor format per aconseguir un acostament amb el subjecte, i amb elles és notava molt la diferència.

Rubén Seca- Quines van ser les dificultats que vas haver d’afrontar durant el rodatge?

Èrika Sánchez– La major dificultat és que jo també sóc la productora, i això és una bogeria, perquè de vegades te n’adones que estàs pendent de coses de producció. Per sort vaig tenir una molt bona Directora de Producció, l’Àngels, que em va alliberar en el rodatge de tot, i que em va permetre despreocupar-me pràcticament de tot. Però al haver estat tant involucrada en la producció del projecte fa que no puguis deixar de pensar en coses de producció i no t’acabes de centrar tant en la Direcció. Per això, de cara a propers projectes que estic desenvolupant des de la meva productora, que som el Xavi i jo, tenim molt clar que el que volem és que els projectes que tenim, ocupar-nos nosaltres d’un primer procés de desenvolupament i després ja que ho porti una altre productora, perquè és un repte. Desgasta molta energia pensar en coses de producció. Prefereixo centrar aquesta energia en la Direcció dels futurs projectes.