Americana Film Festival. 2020 (Part I)

Dimecres 4 de març

Cada any, la primera setmana de març, Barcelona té una cita amb el cinema independent nord-americà. La selecció del festival no sol decebre, gairebé sempre pel·lícules prou petites com per a no estrenar-se aquí. Aquest és el més gran valor de l’Americana: l’oportunitat de descobrir valors ocults del nou cinema estatunitenc i, a partir d’aquest any, també de Mèxic i el Canadà. Amb prou feines set edicions, el festival ja té noms assidus com Alex Ross Perry i els germans Zellner, ha portat èxits com ara Selma i Free Solo, i ens ha descobert petites grans joies com ara Kumiko, The Treasure Hunter o Lucky.

Tot i que ja havia tingut el gran plaer d’assistir a l’Americana en altres edicions, sempre havia estat limitat pel meu pressupost i horaris solapats. Aquest any he pogut gaudir per primer cop d’un passi de premsa i estic disposat a treure’n el màxim rendiment. Tots els festivals, especialment quan un es pot permetre o té el compromís d’assistir a totes les sessions, s’acaben convertint en proves de resistència, així que el primer dia és determinant per a afrontar la resta del certamen. Per començar, doncs, un documental prou convencional d’un director ja llegendari i una comèdia plena d’interrogants d’un nouvingut prometedor.

La meva primera sessió d’aquesta setena edició de l’Americana ha estat The Projectionist, d’Abel Ferrara, precedit del curt documental Last Interview Film of Jonas Mekas/version 1, de Chihiro Ito. Les dues peces estableixen un diàleg prou interessant. El film de Ferrara, construit curosament, va dibuixant i configurant una oda sense ombres ni taques al Somni Americà, a Nova York, i al cinema com a lloc de trobada. He fa mitjançant la història de Nikos Nikolaus, un immigrant grecoxipriota que, començant vora l’any setanta, va passar de dependent a gerent i, uns anys després, a propietari, de diversos cinemes a la ciutat. A través de la seva carrera, Ferrara repassa la història de l’exhibició cinematogràfica els últims 50 anys. De l’explosió del porno a la seva decadència i l’eventual fagocitació dels cinemes tradicionals pels multisales i, en última instància, el sistema dels grans estudis. L’entrevista d’Ito, sense més ambició que documentar el punt de vista d’una llegenda viva en la seva vellesa, tanmateix ens deixa perles mostra d’una gran lucidesa.

El que The Projectionist busca enviar és, per sobre de tot, l’amor a una manera de fer que cada cop més sembla destinada a acabar-se. En poques paraules, la nostàlgia per una forma de veure cinema que sembla condemnada a l’extinció. La gran ironia és, precisament, veure aquest documental en una sala més artística que no pas comercial com són els Girona. Alhora, Nick, el protagonista, remarca com aquesta forma de veure el cinema mai acabarà de desaparèixer. Sempre hi ha qui entén que la sala de cinema no només com a experiència de consum sinó, en certa manera, també com a forma de vida. Els assidus que, mentre s’ho puguin permetre (i aquesta no és una consideració menor), seguiran volent tancar-se en una enorme sala fosca amb cent desconeguts per a experimentar una pel·lícula.

Un tema recurrent, natural tenint en compte que Nikolaus és un empresari, són els diners. El que costa mantenir un cinema obert, la determinació per tirar-lo endavant malgrat aquest cost, i alhora el mantenir els preus baixos. Insistentment, Nikolaus ens recorda que els seus cinemes tenen els preus més baixos de tot Nova York. Ferrara s’escarrassa, tot i que aconsegueix fer-ho semblar fàcil, teixir un retrat d’un personatge volgudament únic, un empresari amb ull pels diners i alhora un romàntic. És un esforç notable i molt reeixit, però per moments ens quedem amb ganes de saber-ne més. Quan veiem com ell mateix va reconvertir cinemes en clubs de luxe, se’ns deixa entreveure una faceta de Nikolaus que, tanmateix, Ferrara no té cap interès a mostrar-nos.

L’aparent amor de Nikolaus per Nova York i Amèrica contrasta molt marcadament amb el d’un altre immigrant que va gaudir una mena d’èxit molt diferent. Quan Chihiro Ito pregunta a Jonas Mekas què pensa de l’Amèrica contemporània, el cineasta li respon que no hi pensa, i que ni tan sols hi viu, a Amèrica. Que viu en un racó de Brooklyn i que, més enllà d’aquest racó, ni Nova York ni Amèrica li agraden ni li interessen. Una de les característiques més amables de Nikolaus, que ens el fa més proper, és la seva relació i apreciació per la seva mare, a qui arriba a construir una estàtua en un parc infantil que fa dedicar a la seva memòria al seu poble natal, a Xipre. També aquí hi ha un contrapunt de Mekas que, responent a Ito quan li demana un consell per als joves d’avui dia, respon: “No escolteu els vostres pares. No escolteu els vells, perquè no tenen ni idea de com viure i de la vida. Llegiu llibres de fa 300, 400, 500, 600 anys.” L’entrevista a Mekas és difícil i crua, per les dificultats lingüístiques tant de l’entrevistador com de l’entrevistat. L’un dominat pel japonès, l’altre amb dificultats creades per l’edat. Malgrat tot, els dos es fan entendre, i les respostes lúcides i fins i tot enginyoses de Mekas donen peu a reflexions molt vàlides sobre com vivim, com treballem, i com ens relacionem.

Aquest any, un dels noms destacats pot ésser el de Jim Cummings, actor, director, guionista i co-editor de Thunder Road, pel·lícula en què adapta el seu curt del mateix nom que ja va portar a l’Americana el 2017. De fet, tant aquesta pel·lícula com Sorry to Bother You, dos dels títols destacats de la secció Tops, són estrenes de 2018. A priori, això em va fer qüestionar si calia dur-los aquest any, quan haurien d’haver arribat a l’edició del 2019. Un cop vista, però, m’alegro que s’hagi inclòs. No només és tot un tour-de-force de Cummings, que es construeix i interpreta amb total convicció un personatge a mida. És sobretot una pel·lícula que ens transmet la seva emotivitat, però també el descomfort d’aquells qui envolten el protagonista, l’oficial de policia Jim Arnaud. En podríem dir esbojarrada, però alhora és indubtablement real.

El punt de partida és el curt epònim: un oficial de policia honora la seva mare, morta recentment, amb una dansa interpretativa al so de Thunder Road, de Bruce Springsteen, durant el funeral a l’església. A diferència del curt, però, el reproductor falla i Arnaud, entre plors, intenta ballar mentre explica la cançó fins que algú l’atura. A aquestes alçades de la pel·lícula, Arnaud ja fa temps que pateix problemes, però és a partir d’aquí que aquests empitjoren encara més fins a formar una muntanya aparentment insuperable. Arnaud se’ns descobreix com un personatge sense mesura completament sobrepassat per les circumstàncies que l’envolten.

Un detall que s’agraeix és la calma deliberada amb què es mou la càmera, sempre de forma fluïda, sense voler recórrer a càmeres en mà supèrflues per a accentuar una actuació ja prou revolucionada. És una tècnica potser massa de moda que de vegades mareja més que no pas transmet i s’agraeix que, amb bona planificació, es deixi de banda quan no cal recórrer-hi. També el muntatge és deliberadament pausat, amb preses llargues que es mouen a conveniència, on comencem com a espectadors però ens apropem progressivament a l’experiència pròpia d’Arnaud. S’aprecia una gran claredat en la posada en escena, i tot plegat ens condueix en 92 minuts a través d’un viatge divertit i alhora poderosament emotiu. Presenciem l’enfrontament i claudicació d’algú davant els obstacles que sorgeixen, i precisament n’agraïm aquesta claudicació, perquè sabem i veiem que Arnaud és incapaç de superar l’enfrontament.

El tema de la masculinitat és fortament present, tant pels referents que Arnaud cita (John Wayne) com per l’actitud menfotista que intenta però mai aconsegueix construir-se. Potser enfrontament no és la paraula més encertada. De fet, el seu tarannà és obviar els problemes que el corroeixen fins que li és impossible seguir sostenint-se. A això em refereixo quan en dic claudicació. Arnaud és una persona profundament emocional que mira de negar aquest vessant tan crític, acumulant pressió fins que aquesta el fa petar en la segona escena més destacada de la pel·lícula. Més clarament: Arnaud és incapaç d’afrontar les pèrdues i desgràcies amb l’estoïcisme hipermasculí tradicionalment atribuït als homes, especialment als agents de la llei i encara més al cinema.

Tot plegat no vol dir que sigui perfecta. A voltes els moments crucials arriben inesperadament i injustificada, alguna trama queda penjada i irresolta, alguna situació que no acaba de funcionar. És molt probable que algú altre pugui trobar que l’actuació de Cummings està passada de voltes, encara que a mi m’ha convençut. És un esforç prou reeixit que val la pena veure, i espero que arribin novetats de Cummings en els propers anys, ja sigui a l’Americana com a les sales comercials.

El balanç del primer dia, doncs, ha sigut bo. Dues pel·lícules sòlides, molt diferents, i un començament prometedor per a un festival que sempre duu un grapat de bones pel·lícules a més d’un parell de realment bones. Espero trobar-les totes a la meva tria.

Dijous 5 de març

El segon dia d’Americana ha estat bo, però no tant com el primer. Avui, la primera de les dues pel·lícules mexicanes que veuré i una de les promeses d’aquest any: Mano de Obra i Swallow. La primera es venia com a crítica social entorn d’una lluita obrera entre la mà d’obra i l’amo de la casa que estan construint. La segona, el misteri d’una mestressa de casa que, després de quedar-se embarassada, sent una compulsió irreprimible d’empassar objectes indigestibles. Abans d’entrar sempre hi ha la incertesa: serà la crítica social banal i avorridota? Aquesta premissa estranya estarà ben encaminada cap a una explicació satisfactòria? Cap de les dues són obres mestres, però són força interessant. Tot i que Swallow m’ha semblat més reeixida, Mano de Obra té un bon plantejament i estic segur que té el seu públic.

El principal problema de Mano de Obra és com s’aproxima al centre de la història, sobretot cap al final. Durant tot el metratge, el centre és evidentment el protagonista, en Francisco. Tanmateix, a partir de la meitat de la pel·lícula, quan el conflicte inicial està resolt i és ell qui està dictant el rumb dels esdeveniments, ens allunyem d’ell. La càmera continua centrada en ell, però els seus motius i els seus pensaments ens queden cada cop més lluny. Al cap i a la fi, el conflicte inicial que ens ha dut fins a aquest punt ja està resolt. Hi ha un nou conflicte molt evident, ja no amb l’amo sinó amb l’administració, i se’ns indica que està prenent mesures per a solucionar-ho, però l’origen d’aquestes mesures és un misteri absolut, i entra el dubte. Encara que la pel·lícula segueix amb en Francisco, ens empeny al punt de vista dels altres obrers, que comencen a malfiar-se’n. Un cop s’arriba a l’escena final, quedem en certa manera abandonats enmig del carrer per una pel·lícula a qui ja no li interessen ni Francisco, el seu futur, o el futur dels altres obrers.

Sobretot, Mano de Obra arriba en mal moment. Tot i que el to i el context no poden ser més diferents, es fa difícil no buscar comparacions amb Paràsits i la seva aproximació a la crítica social. David Zonana no és pas Bong Joon-Ho, i es nota. Encara que ambdues arribin al final amb un gir més o menys estrany, i que busquin tractar el conflicte tant interclasse com intraclasse, la cinta mexicana s’esllangueix a base de prendre’s massa seriosament i de gastar metratge en moments superflus. Es veu que ja és intencionat de deixar l’espectador penjat, però hi ha tants esforços a l’inici per a establir i remarcar el conflicte inicial i les motivacions del personatge, que resulta més decepcionant que altra cosa. La impressió és que, un cop arribats a la meitat, el guió no sabia ben bé per on anar i es va perdre el rumb. En conjunt forma una pel·lícula correcta, encara que no tan interessant com semblava al principi.

En canvi, Swallow ha estat una sorpresa prou agradable. El tema i el subjecte ja són diferents d’entrada, però a més l’aproximació a la història és l’oposada a Mano de Obra, i utilitzada més efectivament. Comencem coneixent les circumstàncies actuals de la protagonista, la Hunter, però sense saber res d’ella. Anem veient el seu discomfort, i la seva atracció cap als petits objectes que la rodegen, fins que hi sucumbeix després de quedar embarassada. És a partir del seu trastorn que comencem a conèixer-la a ella: d’on ve i quin és l’origen de la seva compulsió. La premissa és de les més misterioses d’aquest any, i aquest misteri està molt ben jugat per tal com el cabdell es va desllorigant durant la primera part de la pel·lícula. Un cop sembla que comencem a tenir respostes, i la Hunter es veu progressivament més i més atrapada per la seva família política i el seu entorn en general, el component de descomfort i de desplaçament que ja hi era al principi cobra encara més força, i és el motor que duu la Hunter fins al desenllaç a través de la segona part.

Una cosa que cal recalcar és el bon ús que es fa de la casa on transcorre la major part de l’acció en ambdues pel·lícules. La gran casa inacabada de Mano de Obra sembla gairebé un llimb que els personatges malden per a convertir en un espai propi sense acabar d’aconseguir-ho. El fet que mai veiem finestres que donin al carrer, sinó al pati interior, ens centra en el microcosmos que constitueixen, i accentua la tensió cada cop que entra en joc la porta d’entrada. La casa de vidre ultramoderna de Swallow ajuda a establir l’ambient enrarit, contrastant amb un mobiliari, un vestuari, i unes relaciones humanes que semblen més aviat sorgides de mitjan segle passat. Aquesta mena de dislocació temporal, que s’estén a altres decorats fins que la casa queda definitivament enrere, s’afegeix al nostre desconeixement de la Hunter i al seu visible discomfort per a fer de la casa un ambient si no hostil, com a mínim enrarit. La casa en sí funciona com una mena de gàbia sense parets, una caixa invisible dins la qual la Hunter sembla atrapada, amb el riu a tocar i, tanmateix, inabastable, una via d’escapament fora del seu abast.

La precisió dels decorats i l’art va acompanyada d’una fotografia preciosista que n’accentua l’artificiositat. Tot plegat acaba esdevenint opressiu a mesura que la Hunter es perd en la vacuïtat per mirar de suportar el seu captiveri, i un cop comença la fugida el canvi d’escenari i en la qualitat del seu entorn ens xoca i ressitua. Si Thunder Road era una mirada a la impossibilitat i la insalubritat emocional de perpetuar el rol estereotípic i patriarcal de l’home masculí i impassible, Swallow ens duu a l’altra banda de la mateixa qüestió: la fragilitat sense sentit del rol patriarcal de la dona submisa i sotmesa la redueix i anul·la com a persona. Hunter malda per adequar-s’hi i sobreviure-hi, però això la oprimeix i la força a trobar una sortida sense sortir-ne. Al final, és impossible mantenir-s’hi, i la fugida esdevé real, es torna física.

El segon dia d’Americana es clou, doncs, amb una nota força positiva després de la primera decepció d’aquesta edició. No és que Mano de Obra sigui dolenta, sinó més aviat que tampoc és gaire bona. És mediocre. Swallow, en canvi, està al nivell de Thunder Road, i probablement serà una de les pel·lícules més interessants del festival.

Divendres, 6 de març

El tercer dia, divendres, és quan el ritme augmenta. Apugem la marxa a tres sessions de qualitats variades però, afortunadament, en ordre ascendent. A primer cop d’ull, semblava que les tres sessions d’avui tenien en cert grau de fantasia un element comú. A The Sound of Silence, un afinador de pisos que soluciona els problemes dels altres canviant el so imperceptible dels seus habitatges. The Vast of Night es presenta com el típic conte de contacte extraterrestre als límits del Vell Oest Americà. Qui tingui un mínim interès en el cinema independent nord-americà, ja sap de què va Sorry To Bother You: un venedor de telemàrqueting negre descobreix que pot posar veu de blanc, amb la qual comença a vendre més que ningú.

He de confessar que vaig comprar Sorry To Bother You en DVD aquest Nadal. No ha arribat a les nostres sales i, a aquestes altures, l’Americana ha estat probablement l’única ocasió de veure-la en un cinema. Dintre d’uns anys, quan sigui un clàssic, probablement es podrà veure al Phenomena. En tot cas, en saber que havia estat programada al festival, vaig decidir guardar el DVD i esperar. Ha valgut la pena. The Sound of Silence, en canvi, amb actors de segona fila però prou bons i més o menys coneguts com Peter Sarsgaard o Rashida Jones, semblava una aposta de festival prou sòlida que ha acabat decebent.

No hi ha gaire cosa a dir sobre The Sound of Silence. Peter Sarsgaard és un afinador de pisos, algú que escolta els espais de la ciutat, els habitatges dels seus clients, i els objectes amb els que viuen, i els harmonitza. No hi ha cas que se li resisteixi, fins que un dia troba una clienta els problemes de la qual no desapareixen amb una torradora nova. Si sona absurd, és perquè és absurd. Potser el problema és que el sistema de Peter Lucian, l’afinador, deixa de funcionar massa de pressa. Sentim tot d’antics clients agraïts, però només el veiem arreglar un pis abans d’ensopegar amb el seu fracàs, i mai sentim aquest primer client més enllà del seu escepticisme inicial. Se’ns predisposa a no creure en un sistema que, al final, no funciona. Malgrat tot, la resta de la pel·lícula continua fent com si hi creguéssim per tal que, quan queda palès que tot plegat no té sentit, tingui tot l’impacte que hauria de tenir.

Aquest és el problema fonamental: la pel·lícula no para d’assenyalar-nos el que ja ens ha dit, i desconnecta la nostra experiència del viatge del personatge. Peter Lucian realment creu, realment estima, i realment sofreix, però a nosaltres ja se’ns indica què ha de passar i, per tant, simplement el veiem passar per aquests estadis. En realitat nosaltres no acompanyem Peter Lucian. Nosaltres acompanyem Ellen Chasen, el personatge de Rashida Jones. Ella és una persona normal, escèptica. Hi vol creure, però no ho aconsegueix. És com nosaltres, però al cap i a la fi, és secundària. Sabem l’origen de les seves afliccions, més aviat l’intuïm, però n’estem massa separats. Passem massa estona amb Lucian. Hi havia dos camins que el director, Michael Tyburski, podia agafar: ens podia fer creure del tot en Lucian, i acompanyar-lo de principi a fi, o podia deixar-nos escèptics i fer-nos anar descobrint Lucian a través de Crashen. Al final, sembla que va triar el camí del mig. Ens fa anar amb Lucian, però no ens deixa creure-hi del tot.

Hi ha força coses positives. La pel·lícula està ben feta en general. Els personatges estan ben definits, encara que corresponguin a prototipus ja definits. Els actors fan bona feina, sobretot Sarsgaard i Jones, que duen el pes de la pel·lícula. Funcionen bé, i especialment la fredor que sura al voltant de la seva relació acompanya l’ambient de la pel·lícula, un ambient fred i quasi mecànic molt ben trobat en la fotografia a base de llum suau, colors apagats, i dies ennuvolats i en l’art amb l’escampall d’andròmines analògiques i quasi-digitals de Lucian que el marquen com a geni tocat de l’ala. Tanmateix, és una pel·lícula glacial i força buida sense res d’original per oferir. Gran part d’aquests buits són intencionats, és clar: hem d’acompanyar Lucian i explorar els sons imperceptibles per nosaltres mateixos. Això no vol dir que funcionin sempre. El personatge de Tony Revolori desapareix, amb la trama que s’hi associa resolta implícitament, però amb la frustració d’aquesta desaparició pel mig. Al final, Chasen no necessitava Lucian i, encara que Lucian si necessités Chasen, el fet que sigui desigual treu força a la relació. En resum, és una pel·lícula ben feta, però que promet més del que vol i pot donar. De moment, l’experiència més plana del festival, per sota de Mano de Obra.

La segona sessió no hauria pogut ser més diferent. Dinàmica i ben construida, The Vast of Night comença amb una llarga, llarguíssima presa de Steadicam reminiscent de l’inici d’El Juego de Hollywood, però en un institut al Nou Mèxic dels anys 50. L’esquelet de la història segueix tots els clixés: una nit on tot el poble és al poliesportiu seguint el partir de bàsquet contra l’institut rival, l’operadora de la centraleta i el jove locutor de la ràdio local descobreixen una estranya emissió… i tots sabem què és l’única cosa que podria ser. Malgrat que hagués estat fàcil caure en la rutina i fer Una Altra Pel·lícula d’Extraterrestres, els guionistes van decidir confinar tota la trama en una sola nit i el director, Andrew Patterson, va saber treure-hi suc amb dos protagonistes ràpids de paraula i precisos en les accions, i amb una càmera igualment precisa. Emmarcada com un episodi d’una mena de La Dimensió Desconeguda anomenada Paradox Theatre, seguim pràcticament en temps real les corredisses dels dos adolescents pel poble a través de la nit, a la recerca de respostes i de la freqüència misteriosa.

Donat el poc pressupost i el fet que es tracta d’un debut, The Vast of Night aprofita molt bé les cartes que té a la mà. La nit, que ho envolta tot, tant forma part d’un decorat com permet estalviar recursos en grans decorats. La il·luminació sobretot a base de fanals és molt efectiva a l’hora de transmetre la urgència amb la qual els personatges es mouen. Potser el més sorprenent és el gairebé virtuosisme d’una càmera tot sovint en moviment, sobretot en diverses preses llargues que destaquen per la seva longitud, precisió i claredat. Més enllà de l’aprofitament dels mitjans tècnics, The Vast of Night és una pel·lícula sense gaires pretensions que es deixa veure i, de fet, és força agradable.

Una altra de les moltes coses que la fan única són els diàlegs, que tot sovint són més aviat monòlegs alternats. Hi ha com a mínim dos moments en què personatges secundaris tenen llarguíssims monòlegs que, tanmateix, no abaixen el ritme ni la tensió. Al capdavall, són persones que expliquen una història, i l’expliquen bé. Tal com anem acompanyant els personatges i com s’introdueix la freqüència misteriosa, un cop arriben les històries ja hi estem prou involucrats per a no només acceptar-les, sinó activament voler sentir-les.

Al final, ens trobem davant d’una pel·lícula que té massa pressa. Fora dels protagonistes i de la trama principal, que tampoc té gaire secret però està construïda amb molta cura, la pel·lícula pateix. El marc estrany i incomprensible de Paradox Theater està bé per començar, però quan s’hi torna en diversos punts durant la pel·lícula, és injustificat i distreu més que una altra cosa. Hi ha dos personatges totalment superflus, que gairebé no veiem, els quals sembla, quan apareixen, que podrien ser secundaris d’importància, però que en realitat són extres que, encara que ajuden a eixamplar el món efectivament, resulten terriblement estranys. Tant la seva aparició i com interactuen amb els protagonistes són irreals, i ens generen preguntes que ens distreuen de la trama.

Tot plegat queda en segon terme darrere d’una gran posada en escena, molt efectiva, on tots els elements juguen a favor de crear un ambient i una atmosfera prou absorbents i definitivament convincents. De l’art a la fotografia, passant pel so i les actuacions principals (gairebé les úniques actuacions), tot es conjura per formar una imatge clara i fosca de la qual no tenim cap ganes de sortir abans que arribin els crèdits. Potser el final és poc inspirat i hi ha elements que no quadren pel camí, però són defectes que una bona sensació global fa força fàcil perdonar. Pel que he descobert, Amazon va comprar els drets de distribució i apareixerà a Prime aquest maig. Sincerament, crec que la tornaré a veure.

Potser el bon sabor de boca que m’ha deixat The Vast of Night m’hi ha predisposat, però crec que ja puc afirmar que Sorry To Bother You ha de ser la millor pel·lícula del festival aquest any. És una pel·lícula divertida, crítica, esbojarrada, i mordaç, i totes aquestes característiques juguen a favor les unes de les altres en un còctel genial. Potser el millor exemple de realisme màgic en un ambient contemporani, Boots Riley ens ofereix una gran reflexió sobre la responsabilitat personal, modes d’explotació i control, i la perversitat del capitalisme en general. Cal destacar la feina excepcional d’un repartiment genial en tot moment. Evidentment LaKeith Stanfield destaca com a protagonista absolut, però no hi ha cap personatge que no sigui irresistible, fins i tot quan són una caricatura com l’Steven Lift d’Armie Hammer.

Cassius “Cash” Green és un jove sense feina que viu al garatge del seu oncle, a qui li deu quatre mesos de lloguer. Sense aquest lloguer, l’oncle no pot pagar la hipoteca, i està considerant unir-se a WorryFree, una empresa que garanteix una feina per a tota la vida, a més de menjar, llit i cobrir totes les despeses bàsiques dels seus empleats. En altres paraules, WorryFree ofereix contractes d’esclavitud. Cash aconsegueix una feina miserable com a venedor per telèfon en una empresa de telemàrqueting, on no aconsegueix vendre res fins que un company més gran li ensenya a posar “veu de blanc”. Farts de les condicions misèrrimes, els companys de Cash s’organitzen per a formar un sindicat i aconseguir millores laborals. Tot i que Cash els dóna suport, acaba de descobrir el seu talent amb la veu de blanc, necessita els diners, i els seus supervisors el tempten amb un ascens a la planta superior. Cash es troba entre la lleialtat als seus companys (i a la seva parella) i la promesa de més estatus. A partir d’aquí les contradiccions de classe, les dinàmiques racials i de gènere i els mecanismes capitalistes de canibalització comencen a accentuar-se fins a límits absurds. És aquesta absurditat que Riley fa servir per a assenyalar i criticar, de manera prou literal, la deshumanització que genera el sistema.

Per a mi, és una pel·lícula difícil d’imaginar millor, una creació tan única com els seus personatges resolta segons la seva pròpia lògica absurda. Si alguna cosa s’ha fet patent a aquestes altures del festival, és que aconseguir crear una atmosfera adient i introduir-hi l’espectador és clau per a aconseguir una bona pel·lícula. Sorry To Bother You és consistent i implacable amb la construcció del kitsch, del transgressor, de l’absurd i el surreal. Construeix la seva pròpia lògica retorçada a partir del nostre món i ens el retorna com un reflex sense maquillatge i sense disfressa. És grollera i no demana perdó, però si ho fes ja no seria la meitat de la pel·lícula que és. Hi haurà a qui no li agradi, però és el preu de mirar-se al mirall.

Crec que és important recalcar-ho. Aquesta pel·lícula és un retrat surrealista de la nostra realitat. No de la realitat dels afroamericans als Estats Units de Trump, o als Estats Units, ni dels Estats Units mateix. És un reflex retorçat de la societat capitalista de la qual som engranatges intrínsecs i més o menys indispensables. Una societat on consumim alhora que som consumits, i on el consum pel consum només acaba engendrant monstres i sofriment. És fàcil seure al nostre eix i seguir girant, en sintonia amb els veïns que seuen al seu eix i es deixen girar. Al final, Sorry To Bother You és un clatellot que t’empasses entre riallades, una crida a l’acció que transcendeix els límits de la pantalla, una crida a fer el que és bo; el que és just. Allò que és just no és res més que lluitar contra la injustícia.

Al capdavall, el tercer dia probablement haurà estat el més profitós. Malgrat la decepció inicial, les dues sessions següents han valgut molt la pena i, encara millor, les he pogut digerir bé. Demà i passat, amb quatre pel·lícules cada un, em temo que no aconseguiré acabar el dia amb el cap a lloc. Estic força segur que ja he vist la millor pel·lícula d’aquesta edició, encara que em faltin per veure la pel·lícula de Shia LaBeouf demà i la nova de Xavier Dolan diumenge.