El Cinema de Franco Piavoli. Cicle a la Filmoteca de Catalunya

Franco Piavoli va néixer en un petit poble de Llombardia anomenat Pozzolengo. No li va caldre mai allunyar-se gaire del seu lloc de naixement per trobar els subjectes en els quals enfocaria gran part de la seva filmografia. Les seves pel·lícules van ser rodades majoritàriament pels voltants de Pozzolengo i tot i això el seu cinema no podria ser més universal. Piavoli posa la mirada en els rius, els arbres, els prats, els insectes, els ocells, les fulles, les mirades, la gestualitat… Es focalitza en la complexitat dels moviments, les formes, els colors o els sons dels espais i éssers que observa.

La seva filmografia s’inicia l’any 1954 amb el curtmetratge de quatre minuts anomenat «Ambulatorio». Tardaria vint-i-vuit anys a estrenar el seu primer llargmetratge «Il Pianeta Azzurro» l’any 1982. Entremig, Piavoli realitzaria una sèrie de cinc curts d’entre deu i trenta minuts on es poden veure ja algunes de les característiques més particulars del seu cinema. On es veu això de manera més clara és en «Le stagioni» (1961), una mirada en passar del temps i la vida quotidiana durant les diferents estacions de l’any. En veure el curtmetratge, el cineasta Silvano Agosti insistiria a Piavoli que rodés una nova pel·lícula en la qual pogués tractar de manera més extensa els conceptes que apareixen en el film. Agosti li donaria a Piavoli una càmera Arriflex de 35 mm i diversos rotllos de pel·lícula perquè Piavoli portés la seva visió a la pantalla tal com l’havia concebut uns quants anys abans.

«Il pianeta azzurro» comença amb diverses imatges d’un riu glaçat. La càmera tan pròxima de Piavoli descontextualitza l’element gelat que està filmant i es fixa en els moviments ondulats de bombolles atrapades entre l’aigua i el gel. Piavoli segueix les bombolles d’aire fins que troben una esquerda entre el glaç i desapareixen. Les petites obertures que deixen escapar l’aire es fan cada cop més grans fins que finalment tot el gel es fon. Això fa que la càmera fixi la mirada en el moviment del corrent del riu. La llum reflectida en la superfície de l’aigua crea unes formes abstractes pròpies d’un cinema més experimental. Immediatament, la pel·lícula passa a la imatge d’un prat mogut per la força del vent. Aquesta proximitat li permet centrar-se en els moviments, colors, formes i textures dels elements filmats i crear-ne relacions purament plàstiques. Una cosa similar passa amb el so: utilitzant el mateix moment com a exemple, Piavoli fusiona el so de l’aigua amb el del vent per fer que la transició d’un pla a l’altre sigui menys aparent. Aquests lligams visuals i sonors ens van portant per les diferents etapes de la pel·lícula d’una manera totalment natural. Passem del riu al bosc, allà ens fixem en els petits insectes que cauen sobre la pell de dos joves que intimen entre les herbes. De la fertilitat humana passem a imatges d’agricultura i cultius, i aquestes ens porten a un àmbit familiar on apareixen les preocupacions, emocions i conflictes del gènere humà. Tot aquest viatge es fa sense cap necessitat de llenguatge verbal i creant una interconnexió entre tots els elements del film, que queden igualats en un mateix pla.

El cinema de Piavoli, allunyat de convencionalismes dramàtics, s’apropa a la realitat amb la intenció de destacar-ne només la part més fonamental. Una aproximació a l’essència de l’existència humana, animal i vegetal. Les estructures dels seus films, per tant, segueixen els raonaments dels mateixos cicles naturals. La durada d’un dia, les quatre estacions d’un any, el cicle vital (de la infantesa a la vellesa)… En pel·lícules com «Il Pianeta Azzurro» o «Voci nel Tempo», algunes d’aquestes configuracions temporals conflueixen i es complementen, creant relacions entre elles. Per exemple, en «Voci nel Tempo», la boira matinal que envolta el poble, acompanyada per la pluja, dialoga de manera molt adequada amb les cares tristes i nostàlgiques dels homes i dones d’edat avançada que surten en pantalla. Els paisatges boirosos apareixen també en «Le Stagioni» i «Il Pianeta Azzurro» com a imatges concloents dels dos films respectivament, creant una relació amb la finitud i la mortalitat.

La seva forma de rodar li permet una gran llibertat en totes les etapes de la realització i la producció dels films. Els equips de rodatge per a la majoria de les pel·lícules consisteixen en ell, com a director i director de fotografia, i la seva dona, Neria Poli, com a ajudant. Piavoli també s’encarrega del muntatge i producció de les obres. Això és més freqüent en peces més de contemplació naturalística, però on realment sorprèn aquesta manera de procedir és en pel·lícules com «Voci nel Tempo» i «Al primo soffio di vento» on es treballa de manera més notable amb actors i actrius. També, el treball de la posada en escena està molt més present en aquests dos casos. Aquesta forma de rodar, que genera una gran intimitat entre l’autor i el seu material de treball, és molt palpable en l’obra final. Concretament en «Al primo soffio di vento», on acompanyem durant un dia als diferents membres d’una família en els seus moments de solitud. Estem amb els personatges en moments de vulnerabilitat màxima, temors, enamoraments, avorriments i malsons, però no sentim en cap moment una sensació d’intrusió. La mirada tan lírica i sense prejudicis de Piavoli observa aquests individus i els iguala amb tota la seva complexitat als altres elements de naturalesa animal, vegetal, mineral… als que filma.

Piavoli ha comentat en alguna ocasió que sempre va a la recerca de la millor llum possible per cada escena perquè és un dels elements més captivadors a l’hora de crear una atmosfera particular en la qual submergir al públic. Explica també que només roda fent ús d’il·luminació natural. Això l’obliga a adaptar-se als espais en els quals filma per tal de crear un ambient lumínic que evoqui les emocions desitjades. Però la llum en el cinema de Piavoli no només té un paper narratiu (narra el pas d’un dia o un any) o evocatiu (utilitza la textura, intensitat o color de la llum per portar l’espectador cap a un estat d’ànim concret depenent del moment), també té un paper important en si mateixa com a element particular, en la configuració del paisatge visual i sonor que conforma la seva obra. Per exemple, en alguns punts de «Voci nel Tempo», el director italià es queda embadalit pel finíssim fil de llum que entra per les petites obertures d’una porta, o els punts de pols flotant en la foscor, que s’il·luminen formant una constel·lació, en ser tocats pel sol. Molts cops mostra als personatges a contrallum emmarcats, des de l’interior, en els marcs de les finestres, en altres ocasions no els mostra explícitament, però veiem les seves ombres projectades a les parets.

M’agradaria tocar ara, ja per finalitzar, alguns dels altres temes recurrents en el cinema de Franco Piavoli que no he mencionat prèviament o en els que he passat per sobre. El primer, i un que apareix en totes les seves pel·lícules, és el pas del temps. Ja he tractat breument aquest tema parlant de l’estructura, però a part d’això, les imatges del cinema de Piavoli, tan properes a l’objecte filmat, posen l’atenció en els plecs, bifurcacions, taques, talls o cicatrius de les superfícies d’aquests objectes. Aquesta reiteració en les formes i marques en els teixits reforça la presència del pas del temps i els efectes que ha tingut sobre els elements filmats. En «Voci nel Tempo», on la narració del pas dels anys en les persones té un paper més central, les arrugues a les cares i mans dels ancians, gravats des de ben a prop, serveixen com a representació dels anys de treball en el camp. L’erosió i posterior cicatrització de l’empremta temporal es troba en cada objecte i ésser existent i Piavoli ho destaca per així parlar tant del seu present com del seu passat.

Els personatges del món del director llombard es caracteritzen majoritàriament per la seva naturalesa nostàlgica o melancòlica, depenent de l’edat. Odisseu, el protagonista de «Nostos: Il ritorno», l’adaptació que realitza Piavoli de «L’Odissea» d’Homer, somia en algun moment del film en records d’infància que el porten a la terra on va néixer i a la que desitja tornar. Aquesta enyorança que defineix al personatge queda molt ben representada en aquestes seqüències de somnis i miratges. A «Voci nel Tempo», els personatges en els quals Piavoli posa una atenció més particular també destaquen pel seu caràcter melancòlic/nostàlgic. Són persones que apareixen apartades dels grups, observant-los amb mirades tristes des de la distància. Aquest és el cas del nen de la samarreta vermella que mira, allunyat, com els altres nens i nenes de la seva edat s’ho passen bé jugant junts. O la dona del cabell recollit en el casament que observa als joves enamorats, amb llàgrimes als ulls. Els vells que apareixen al final de la pel·lícula, i que ja he mencionat abans, també miren nostàlgics com un grup de nois juga a futbol al mig de la plaça.

En tractar la vida d’una manera tan fonamental, està clar que el cinema de Piavoli toca temes tan universals com l’amor, el treball, l’erotisme, el conflicte, la diversió, la família… i ho fa amb una sensibilitat molt particular i amb un gran respecte i admiració. Les imatges que filma són d’una bellesa poques vegades igualada en la pantalla gran i, en combinació amb el gran treball sonor, creen una gran experiència sensorial. El seu cinema dialoga entre la ficció i el documental, la narració i l’abstracció, el somni i la realitat, el passat, present i futur, la creació natural i la creació humana, la paraula i el silenci, llum i foscor, la soledat i la companyia, el dia i la nit. Piavoli pren aquests elements amb intenció de destacar-ne el més essencial i comprendre-ho dins d’una gran simfonia cinematogràfica que alhora és una aproximació a la mateixa naturalesa de la vida.

Ja per acabar, el dia 15 de novembre, a la Filmoteca de Catalunya comença un cicle sobre el cinema de Franco Piavoli que durarà fins a finals de mes. Està clar que recomano a tots els interessats en aquest estil de cinema que vagin a veure algunes de les projeccions perquè és una gran oportunitat per poder veure els films de Piavoli en pantalla gran.