ARTEKINO FESTIVAL. 2023
Un any més el festival de cinema Artekino, organitzat pel canal Arte, ha continuat la col·laboració amb ECIB. He pogut participar del jurat jove, format per persones d’entre 18 i 25 anys d’arreu d’Europa. Tot el procés ha estat una experiència nova per a mi i estic molt agraït tant amb l’escola, com amb els organitzadors del festival per donar-me aquesta oportunitat. Mes enllà de la qualitat de les pel·lícules que participen en el festival, Artekino és un gran espai de promoció i impuls d’un cinema més marginal, que normalment no arriba a públics gaire amplis. Moltes de les pel·lícules de la selecció són òperes primes filmades amb un pressupost bastant precari, i en alguns casos donant veu a minories pocs cops representades en pantalla.
No puc dir que hi hagi cap pel·lícula excel·lent, ni de bon tros, però m’he endut un parell de sorpreses que val la pena destacar. El nivell mitjà de les propostes presentades deixa bastant a desitjar. Moltes de les pel·lícules cauen en clixés i modes actuals sense presentar una reflexió o motiu de ser, prou justificat. En alguns casos la cinematografia està completament descuidada i es dedica a il·lustrar el text, sense cap intenció. Pocs films s’atreveixen a prendre riscos o a experimentar i, els pocs que ho fan, acaben sent barreges estranyes i caòtiques de gèneres i registres que no aconsegueixen mai trobar un tàndem adequat. Una tònica que es repetia bastant era una falta de rigor cinematogràfic, que crec que era degut a una falta de comprensió profunda, per part dels directors i directores, de la seva pròpia pel·lícula. Així i tot, quasi tots els films de la selecció tenen algun element destacable i respiren passió i ganes de fer cinema
Un cop vistes totes les pel·lícules i escrit un text sobre cada una d’elles, es va organitzar una trobada online, amb tots els membres del jurat jove i representants d’Artekino, per deliberar i escollir la pel·lícula guanyadora. La trobada va durar poc més d’una hora, ja que es va arribar a una decisió molt ràpidament. Hauria estat interessant tenir més espai per debat i discussió, però es va veure de seguida que una pel·lícula en concret destacava bastant de la resta. La gran majoria de membres del jurat, jo inclòs, opinàvem que Den Siste Varen (2022) de Franciska Eliassen, era la proposta més interessant i amb diferència. Va ser una sorpresa per mi que gairebé tothom concordés en aquesta decisió, ja que és una de les pel·lícules més experimentals de la selecció. Però estic convençut que és la millor decisió possible, no només per la qualitat del film, sinó també perquè és una pel·lícula que s’alinea completament amb els valors i principis que es troben en el nucli d’Artekino. Franciska Eliassen, la directora, té actualment 26 anys i va produir la pel·lícula ella mateixa. Den Siste Varen sorgeix d’una fusió entre experiències pròpies de la directora i una sèrie de preocupacions molt actuals sobre ecologisme i canvi climàtic. Aconsegueix una fusió bastant particular entre retrat intimista de feminitat i germanor, i comentari/protesta de l’estat actual del món. I això ho assoleix mitjançant una relació molt propera entre cossos, terra, paisatge i folklore. És una pel·lícula profundament noruega i alhora absolutament universal. Té moments de tendresa partint d’improvisacions naturalistes, que contrasten amb moments d’imatges abstractes d’una gran força visual. No és un film perfecte, ni de bon tros; les escenes a vegades semblen desconnectades les unes de les altres i no totes elles funcionen igual de bé. Les parts que més em van impressionar són aquelles vistes a través de la mirada de la germana petita. Són molt més hipnòtiques i innocents, i la germana gran aconsegueix un misticisme que la fa molt més captivadora i atractiva com a personatge. Tot i aquesta falta de cohesió, Den Siste Varen és sens dubte la pel·lícula més interessant del festival i es mereix absolutament el premi.
També crec que és interessant comentar sobre la trobada online que, tot i haver-hi una clara guanyadora, quasi totes les pel·lícules van ser mencionades per algun membre del jurat com a possibles guanyadores. Així que un possible segon lloc seria molt més complicat de decidir. El més interessant de tot això és que l’única pel·lícula que no es va mencionar és la que sembla ser, de moment, la preferida del públic.
Per acabar, parlaré també de les altres dues pel·lícules que crec que mereixien una menció. Fishbone de Dragomir Sholey y All our Fears de Lukasz Ronduda i Lucasz Gutt. Totes dues aconsegueixen parlar, a la seva manera, de temes importants i contemporanis, sense renunciar a personatges únics i a imatges potents. No entraré en detall a comentar les dues pel·lícules, però penso que són les més originals i fascinants de la selecció.