D’A 2025. DES DEL JURAT JOVE

El passat abril es va celebrar la quinzena edició del festival de cinema D’A a Barcelona. Per primer cop en tota la seva història, el festival va convocar un jurat jove conformat per diferents perfils juvenils amb interès pel cinema. Vaig tenir el plaer de formar part del jurat, com a representant de l’Escola de Cinema de Barcelona (ECIB), i estic molt agraït de ser un dels escollits i poder tenir aquesta oportunitat.

Unes setmanes abans de començar el festival, vam tenir la primera i única reunió del jurat; per conèixer el funcionament del festival, la forma de votació i per anar-nos familiaritzant entre nosaltres. Es van saber les 10 pel·lícules en competició pel premi del jurat jove. Una selecció de cinema internacional amb títols tant europeus com llatinoamericans, principalment primers o segons llargmetratges dels cineastes. A més de les pel·lícules reglamentàries, amb l’acreditació també podíem anar a altres sessions del festival de forma gratuïta. Vaig aprofitar per veure, entre altres, la darrera pel·lícula del cineasta coreà Hong Sang Soo La viajera (tot i que a hores d’ara potser ja no ho és), que es retrobà amb l’actriu Isabelle Huppert, en una fusió que sempre he notat un pel incòmode i ortopèdica. Happyend, un film japonès que actua com una trobada entre el «coming of age» nipó i el concepte del panòptic, em va sorprendre gratament. També em va sorprendre l’assaig fílmic que presentava Leos Carax No soy yo,  amb el seu intent no declarat d’imitar a un Godard que per sort no l’ha pogut veure. Però la projecció amb la qual més vaig gaudir va ser una sessió especial de la pel·lícula Espíritu sagrado (2021) de Chema García Ibarra, amb música en directe reimaginada pel compositor original del film, Javier Carrasco aka Betacam i amb un públic d’absoluts fanàtics de l’obra.

Tornant a la meva experiència com a jurat i, abans de parlar en concret de cinema, he de dir que vaig quedar un pel decebut amb algunes qüestions. Entenc que aquest any era l’inaugural del jurat jove i m’agradaria que s’utilitzés la nostra experiència per millorar les següents edicions. En la reunió anterior al festival se’ns va explicar com es decidiria la pel·lícula guanyadora. En la meva última participació en un festival com a jurat jove, la decisió es va prendre de forma dialogada, en una reunió on cada membre va exposar de forma raonada quina obra pensava que mereixia guanyar. Tot i que la guanyadora va ser pràcticament unànime, aquest format ens obligava a pensar extensament cada visionat. El plantejament del D’A eliminava per complet el diàleg, per reduir la decisió al resultat de la mitjana de les puntuacions de cada jurat. Ficant-nos així al nivell del públic. En el seu cas entenc perfectament que no es poden reunir centenars de persones en una sala per prendre una decisió, però nosaltres érem quinze i la majoria amb bastant fam de parlar de cinema, com vaig poder testimoniar en les breus tertúlies posteriors a cada sessió. Puntuar una pel·lícula de l’u al cinc em sembla una forma bastant arbitrària de valorar cinema. El festival ens va seleccionar perquè suposadament confiava en el nostre criteri, però això no fa que l’aleatorietat disminueixi, probablement el contrari. En tot cas, potser vaig errat, perquè justament la pel·lícula que considero que mereixia guanyar va ser la que es va acabar enduent el premi.

El diablo fuma (y guarda las cabezas de cerillos quemados en la misma caja) va ser l’última pel·lícula de la selecció que vaig veure. Prèviament, no tenia del tot clar quina era la meva guanyadora. Têtes brûlées era una de les opcions. La pel·lícula més crua emocionalment, que tracta la relació entre el dol i la fe en la infància. La protagonista, una nena de 12 anys ha d’afrontar la mort sobtada del seu germà gran i els rituals posteriors. L’actriu que interpreta el paper de la nena roba una pel·lícula que em va semblar massa estàtica, tant temàticament com formalment. L’altre film que rondava el meu cap era Simón de la montaña, la pel·lícula argentina del director Federico Luis, que ja havia guanyat la setmana de la crítica a Cannes. Una proposta prou atrevida: Un jove decideix escapar de la vida adulta integrant-se amb un grup de persones amb diversitat funcional. L’interès de la cinta recau en aquest personatge protagonista que mai acabes d’entendre. Els motius de les seves accions no s’arriben a aclarir mai i les meves intuïcions se li escapaven. A moments això és perjudicial i provoca un cert desconcert o rebuig que no t’acabes de treure de sobre. Tot i això, va ser la pel·lícula del festival que més em va fer pensar i algunes de les idees sonores, tot i que poc aprofitades, em van agradar. Encara no entenc, però la relació amb Simon del desierto de Buñuel, si és que existeix.

Amb aquests dubtes arribo a la projecció de El diablo fuma, i amb l’advertència d’un company de jurat (que havia vist el film prèviament), que es tractava de la pitjor pel·lícula de la selecció. Sense gaires expectatives i disposat a endur-me una sorpresa, vaig entrar a la sala sabent que seria l’última projecció.

El diablo fuma (y guarda las cabezas de cerillos quemados en la misma caja) és el primer llargmetratge del cineasta mexicà Ernesto Martínez Bucio. Es tracta d’una espècie de Nadie Sabe de Hirokazu Koreeda, a la mexicana. Cinc germans conviuen aïllats en una casa, amb la seva àvia, esperant el retorn del seu pare que els ha abandonat. L’àvia comença a tenir visions del diable i els nens se senten atrapats entre els deliris fantasiosos de l’àvia i els cops durs de la realitat que comporta l’autodependència. Això els porta a tancar-se per complet a la casa i evitar qualsevol contacte amb el món exterior. La pel·lícula s’articula a partir de la mirada innocent dels cinc germans que comparteixen protagonisme. Es permet ser un drama social per moments i un film de terror fantàstic en altres. Aquest diàleg entre dos estils pràcticament oposats és l’espina vertebral de la cinta. Es complementen bé i formen una dicotomia hipnòtica. Les actuacions dels cinc joves actors està plena de veritat, amb grans moments que semblen resultat d’improvisació i que acaben sent els més entranyables i graciosos. Sobretot cal destacar el joc amb la càmera digital que fan servir els nens i que ajuda a veure la vida amb els seus ulls innocents. Tot i això, a vegades sembla que aquesta naturalesa coral de la pel·lícula no permet profunditzar en cada personatge de forma individual. Per tant, a estones el film se sent caòtic i desordenat, amb l’ajuda d’aquesta càmera oscil·lant que, rarament, se situa sobre trípode. Malgrat això, aconsegueix ser efectiva i emocionant i et deixa amb diverses imatges cremades a la retina. Ho vaig tenir clar, aquesta era la pel·lícula que mereixia guanyar i sembla que els meus companys (la majoria) van estar d’acord amb mi.

Pocs dies després es van conèixer els resultats i em vaig endur una grata sorpresa en saber la guanyadora. Tot i això, em vaig quedar amb ganes de debatre amb els companys de jurat sobre les diferents pel·lícules i, tinc dubtes de si fent-ho així, el resultat final hagués estat un altre.

Finalment, només em queda agrair al festival i a l’escola per confiar en mi i donar-me l’oportunitat de viure aquesta gran experiència.