Americana Film Festival. 2020 (Part II)

Dissabte, 7 de març

Avui, quart dia, no és que hagi sigut nefast, però probablement ha estat el pitjor, tant física i mentalment per a mi com pel que fa a la qualitat de les pel·lícules. Encara em queda tot un dia amb unes altres quatre pel·lícules, i ja tinc força coll avall que avui he vist les pitjors dues pel·lícules d’aquesta edició. Confesso que he arribat al cinema cansat i tot just sortit d’un gran dinar familiar, però el fet és que m’he adormit durant la primera sessió.

Burning Cane ja es venia com un drama ambientat entre camps de canya. Tot i la curtíssima durada de 77 minuts, venia disposat a enfrontar-me a una peça que havia de ser per força dura i lenta. Tenia raó, i malgrat tot ha guanyat la pel·lícula. El debut de Philip Youmans és dur i agònic, com un gos morint de sarna estès entre canyes. Vull pensar que no m’he adormit més de cinc minuts. De tant en tant mirava el rellotge, que ja d’entrada és mal senyal, i sé que he dormit menys de deu minuts. Deuen haver estat els deu minuts on ha passat alguna cosa d’interès perquè, encara que m’he mantingut ben despert, no he notat cap progrés entre el la primera meitat de la pel·lícula i el punt on m’he despertat i no ha passat absolutament res entre llavors i els esdeveniments precipitadíssims del final.

No vull dir que sigui una pel·lícula on no hi passa absolutament res. Passen coses. El fill de la protagonista és un borratxo a l’atur que no vol l’ajuda de ningú, mantingut per la seva parella. El pastor és un borratxo incapaç de conduir de casa a l’església. La protagonista es preocupa profundament per aquells a qui estima. A l’inici de la pel·lícula, la seva gossa moribunda. Després, el seu fill i el seu nét. Sense espòilers, això és tot. Som testimonis de la pobresa en que viuen mare i fill, la seva misèria infinita, i com el pastor els ofereix l’ajut que pot. Tanmateix, no passa res. Certament és una pel·lícula contemplativa, però el problema és que no hi ha gaire cosa per contemplar. Al final, un té la impressió que els esdeveniments es precipiten, per dir que passen dues coses en cinc minuts, senzillament perquè cal que passi alguna cosa. La pel·lícula necessita un desenllaç, i la seva construcció impedeix que avanci. Així doncs, passa el que permeti que la història tingui un final.

He de dir que, tornant-hi a pensar, el final rima en certa manera amb el monòleg en off inicial de la protagonista. Hi ha poesia. Cal recalcar-ho: aquesta és una pel·lícula amb certa poesia, tant narrativa com visual. No és una pel·lícula lletja per se. És una pel·lícula lletja perquè retrata coses lletges i és desagradable perquè tracta temes desagradables. Tant la protagonista com Wendell Pierce, fent de pastor i productor, fan molt bona feina amb dos personatges que es troben, tal com diuen els anglesos, en el fang; bruts i en la misèria. El fill ni té prou presència ni pren forma quan hi és present. El muntatge, que deu ser volgudament confús a l’hora de canviar d’escena, tant en l’espai com en el temps, resulta incoherent per moments. Requereix cert esforç no ja mirar d’entendre què passa sinó quan passa i fins i tot on passa. Fins i tot abans d’adormir-me tenia problemes entenent la geografia de la pel·lícula, ja que els interiors no solen tenir referències externes. De fet, sembla com si van fer servir els mateixos espais com a interiors de l’apartament del fill i de la casa de la mare, probablement per limitacions del pressupost.

No tot és dolent, és clar. ja he dit que hi ha poesia, que la lletjor ha de ser intencionada i està aconseguida, que hi ha bones actuacions. Al capdavall, és una pel·lícula més o menys interessant, però que en aquesta instància en concret, se’m va fer insofrible. Si no hagués acabat adormint-me, probablement dubtaria entre posar-la al nivell de The Sound of Silence o per sobre de Mano de Obra. Sense cap mena de dubte, Burning Cane és una pel·lícula amb certes ambicions i que ens mostra un director amb una visió personal i ganes d’explicar històries diferents. El problema és que encara no sap construir aquestes històries ni donar una estructura a aquesta visió.

Tot i que sembla que aquest any la meva sort amb les primeres sessions ha sigut més aviat dolenta, les segones sessions no han fallat en cap cas. També avui, Honey Boy et rescata del pou on et deixa Burning Cane. El debut en la ficció d’Alma Har’el no té res a veure amb el de Philip Youmans. A diferència del joveníssim autor, Har’el ja té més de deu anys d’experiència en videoclips i documentals, i en resulta una pel·lícula que, encara que sigui original i força personal per al guionista i secundari de luxe Shia LaBeouf, és bastant més convencional. S’agraeix una posada en escena més amable i una trama més tòpica. En poques paraules, no marcarà història però fa goig de veure.

A partir de les seves pròpies experiències com a nen estrella, Shia LaBeouf signa un guió on repassa i ficciona la seva relació desigual amb el seu pare. Tot i que no pot evitar caure en certs llocs comuns de les trames sobre nens amb pares abusius, cal aplaudir el que, en comptes d’aproximar-s’hi des de fora, o de permetre al fill fugir per sempre del pare, la pel·lícula es quedi sempre fixada en aquesta relació, i que sigui el nen qui insisteixi a romandre amb son pare. És probablement el guió més rodó de totes les pel·lícules que he vist en aquesta edició, a excepció de Sorry To Bother You. Cal aplaudir-ho.

A més de signar el guió, LaBeouf està genial com a co-protagonista en el paper de James Lort, alter ego del seu propi pare. Realment ens trobem davant d’una interpretació on LaBeouf desapareix sota son pare. Hi ajuda força a adonar-se’n que Lucas Hedges, que fa del fill, Otis, ja adult, realment adopti la força de moure’s que normalment té LaBeouf. És llavors que veiem que el James de LaBeouf no es mou pas així, ni parla així. Davant seu trobem, igualment espectacular, Noah Jupe com l’Otis de 12 anys, que ha de sostenir el duel amb LaBeouf durant la majoria del metratge, i ho fa sense defallir ni un instant. És sempre bo remarcar la bona feina i, en aquesta pel·lícula, tot el repartiment, especialment els tres actors en papers principals, es llueixen. Això és senyal que, a més de la implicació de LaBeouf en un projecte personal, la directora Alma Har’el ha sabut fer una feina extraordinària amb tots ells.

No sols les actuacions destaquen. En diverses ocasions, Har’el demostra tenir un ull força juganer. Els plans inicials, on trobem l’Otis adult en ple rodatge i, després, tenint problemes amb la justícia, ens introdueixen al seu món amablement, amb un muntatge cada cop més dinàmic abans de posar-hi pausa i tornar al passat. No és una seqüència que no haguem vist mai, però és com l’alenada ràpida que fem abans de capbussar-nos en l’aigua. És eficient i demostra seguretat a l’hora d’introduir el protagonista, encara que després descobrim que el protagonista no és ell sinó ell deu anys abans. És un moment certament efectista i alhora efectiu. Aquesta és la sensació amb que un surt de Honey Boy. És una pel·lícula a estones efectista, però gairebé sempre efectiva. Sap com arribar-te al cor quan ha de fer-ho, i ho fa. Com a debut és prou sòlid, i augura un bon futur per a Har’el. Val la pena donar-hi una ullada, si teniu una tarda lliure. Distribuïda per Amazon, tard o d’hora arribarà a Prime Video.

Si acabo de comentar que les segones sessions no han fallat aquest any, avui puc dir que les terceres estan resultant una explosió còmica. Escrita i dirigida per Riley Stearns, The Art of Self-Defense no és ni de lluny tan bona o esbojarrada com Sorry To Bother You, però està impregnada d’un humor absurd i retorçat prou semblant, i que entronca amb els films dels germans Zellner, els quals vaig descobrir durant els crèdits inicials que són productors executius de la pel·lícula. Aquesta ha estat, possiblement, la sorpresa més gran que m’he endut. Els dos cops que han portat pel·lícules al festival, Kumiko el 2015 i Damsel el 2019, els Zellner han servit drama existencial i comèdia retorçada a parts iguals molt eficient i efectivament. Veient els crèdits, m’he obert a l’experiència que havia de venir, i no n’he quedat decebut.

Reflexionant-hi un cop vista, The Art of Self-Defense és marcadament més comèdica que una pel·lícula marca Zellner. Gran part de la pel·lícula són successions de gags i bromes, narratius o visuals, i el gran encert de Stearns no és fer que tot sigui un gag, sinó aconseguir que qualsevol cosa pugui ser-ho. Alhora, en paral·lel amb la comèdia es desenvolupa una trama de thriller que, de fet, és el desencadenant de l’acció i el motor de la història. No hi ha gaire res de nou en aquesta trama, on els girs es veuen a venir de lluny, però el gir comèdic hi aporta l’interès en fer-ne variar els temps. Veiem de lluny qui són els brètols que van apallissar en Casey, interpretat per Jesse Eisenberg, però la dinàmica de la relació que s’estableix entre ells perllonga la incertesa sobre quan es produirà l’enfrontament. Fins i tot quan aquest esdevé inevitable, la naturalesa del protagonista ens fa dubtar si Stearns no hi donarà encara una volta final. En realitat la hi dóna, però nosaltres no ens n’adonem fins que es consuma. Per tant, el que ens produeix més o menys satisfacció en veure aquesta pel·lícula no són tant els girs de guió com el que la tensió que es va construint a través tant de les situacions com de les bromes finalment trobi una via d’escapament.

Seguint la tònica de tantes altres pel·lícules aquest any, a The Art of Self-Defense l’humor i la trama en general pivoten sobre un tema clau: la masculinitat del protagonista. La primera escena, un sketch sense connexió amb la resta de la pel·lícula més enllà de la presència del protagonista, es dedica completament a burlar-se de la feblesa i poca virilitat d’en Casey. Aquestes situacions es repeteixen constantment, amb el ‘sensei’ de karate interpretat per Alessandro Nivola com a principal promotor. Potser l’única raó per la qual suporta les seves humiliacions és que literalment tothom qui hem vist prèviament també l’ha humiliat, i el sensei és l’únic que li ofereix un camí per a transitar de la seva percebuda feblesa ‘efeminada’ a la fortalesa ‘masculina’ que propugna. Al cap i a la fi, el detonant de l’acció és la pallissa inexplicable que rep de part d’uns desconeguts vestits de negre, que el duen a buscar desesperadament una manera de defensar-se. El karate sembla aquesta manera, però l’entrada en joc d’Anna, la karateka interpretada per Imogen Poots, torna a canviar les coses de mica en mica, ressaltant encara més l’angle dels rols de gènere. Al final, Stearns no acaba de sortir-se’n amb aquesta proposta. El relleu al capdavant del ‘dojo’ és la solució més òbvia, i és clar que en Casey ha après a defensar-se, però com és ell ara, fora del dojo? Un final un xic precipitat és, doncs, el meu únic però a una cinta no del tot rodona però definitivament hilarant.

Aquesta és, de moment, la meva segona pel·lícula preferida del festival, encara que no sigui la segona millor. M’agrada riure, i encara m’agraden més les pel·lícules que no em tracten d’idiota a l’hora de fer-me riure. Aquesta és una d’elles. Com he dit al principi, el seu humor entronca amb el dels Zellner, i és un tipus d’humor que no agrada a tothom per igual. Absteniu-vos si no us agrada l’humor entre bandarra i macabre, políticament incorrecte. Si no us fa res i voleu passar una bona estona, agafeu crispetes. Probablement no sortirà als cinemes, però potser apareixerà tard o d’hora en alguna plataforma de streaming.

He de reconèixer que, a la quarta sessió, ninguna em feia el pes. Ni tenia ganes de Kevin Smith, ni de veure celebritats de mitjans dels 80, ni em venia de gust una cita independent aparentment tòpica de factura incerta. Després de veure Give Me Liberty, em penedeixo de no haver escollit el documental sobre la MTV. Alhora, crec que he gaudit més del que podria haver-ho fet amb les altres dues pel·lícules de la franja. És una pel·lícula mal feta, que a base de córrer pressa es fa eterna, amb personatges incomprensibles i dues trames que competeixen entre sí sense sumar res l’una a l’altra. Tanmateix, encara que no sàpiga com arribar de l’un a l’altra, és una pel·lícula farcida de bons moments. És com passar el llot d’un riu per un colador buscant or. Hi és, però el poc que hi ha no justifica l’esforç.

Give Me Liberty és la crònica d’un dia atípic en la vida d’un noi d’origen rus que condueix vehicles de transport adaptat a través de Milwaukee. Amb la mort d’una veïna anciana i disturbis racials a la ciutat, no dubta a oblidar-se de la seva ruta i les seves obligacions per tal de dur la resta de veïns ancians a celebrar un funeral improvisat. En comptes d’abandonar els clients o d’esperar a tenir un forat a l’agenda, decideix dur els ancians alhora que els clients, encara que després no duu els clients a la seva destinació igualment. És a partir d’aquí que es creen les dues trames: d’una banda la feina i de l’altra la família. El problema és que les trames no es creuen o competeixen. El protagonista sempre abandona la primera per la segona, encara que per la manera com s’hi relaciona, es veu que li importen més i és més proper als clients, persones discapacitades que depenen d’ell, que a la família, que només el necessita per a moure un sofà del pis. En aquest sentit, l’únic moment remarcable, en que les dues trames realment s’oposen en igualtat de condicions és al principi, quan ha de triar entre la ruta i dur el seu avi i els altres veïns al cementiri, però malgrat que l’una interfereix en l’altra, no sembla que hi hagi un conflicte de fons en cap moment. El protagonista mai té cap conflicte, sempre té la fèrria determinació de fer ambdues coses.

El més curiós és que, tot i els problemes, els personatges aconsegueixen tenir una presència real. El protagonista mateix, la noia en cadira a motor, en Dima, els avis, i els clients se senten tots reals. Tots tenen moments per brillar ara i adés, com un funeral improvisat, un dinar comunitari, un sopar familiar, una festa nocturna… Són moments reals, on els personatges cobren vida i tot funciona perfectament. El problema és el ritme, sobretot a la furgoneta, incongruent i incomprensible, movent-se en el temps a velocitats misterioses amb un muntatge frenètic que cansa molt ràpid, i una trama familiar que perd tot el sentit un cop s’ha celebrat el funeral. Cal reconèixer que la premissa no és dolenta, i que hi ha coses que funcionen, però aviat es fa evident que el director, Kirill Mikhanovsky, és totalment incapaç de realitzar les seves ambicions i arribar a cobrir les dues meitats de la seva idea de manera adequada o satisfactòria.

Com a balanç global, doncs, dues de bones i dues de dolentes. Una de nefasta, una de ben feta, una d’agraïda i una de frustrant. Totes quatre, tanmateix, mostren detalls de qualitat, i això ha fet les pitjors prou suportables. Tot i així, és clar que Burning Cane i Give Me Liberty són les pitjors que he vist de moment, i dubto que demà aparegui alguna que hi pugui competir, mentre que Honey Boy és en una franja diguem-ne mitjana i The Art of Self-Defense és la que més he gaudit fins ara, amb permís de Sorry To Bother You. Ja queda poc per al final, i espero que serà un diumenge sense gaire daltabaixos.

 

Diumenge, 8 de març

Si ahir no esperava gaire sorpreses, no me n’he endut gaires. Cap de les pel·lícules ha estat gaire destacable, però per problemes informàtiques no he pogut obtenir entrada per a l’última sessió on, mig curiós, mig aterrit, volia veure The Beach Bum, l’última d’Harmony Korine. Aquesta ha estat l’única sorpresa, encara que hi ha hagut altres decepcions. L’última de Xavier Dolan, Matthias & Maxime, ha estat la millor del dia, encara que no destaca sobre les millors dels dies anteriors. Per altra banda Chicuarotes i Seberg, que ja semblaven mediocres d’entrada, han demostrat ser dues cintes força fluixes. Al capdavall un dia fluix però no destacable ni en positiu ni en negatiu. Un dia per baixar revolucions amb la cloenda del festival.

Per començar, la segona pel·lícula mexicana del festival: Chicuarotes, segona pel·lícula com a director de Gael García Bernal. És una pel·lícula feta prou competentment, però que no té sentit i que no va enlloc. Els protagonistes, malgrat ser inconsistents i no tenir on agafar-se, cosa que s’entén perquè amb prou feines són adolescents, són força previsibles en la seva escalada de decisions estúpides. Són incapaços d’aprendre una lliçó, així que la pel·lícula en construeix una d’inescapable en una escena final que surt del no-res. Tot i que han de pagar un preu molt alt, tampoc és clar que l’hagin apresa. Hi és per a poder acabar d’alguna manera. Com deia Raymond Chandler, “quan escrius una novela, si dubtes, fes que entrin per la porta dos homes amb una pistola.”

En realitat és força entretingut veure la fugida endavant del “Cagalera” i el “Moloteco”, i les circumstàncies de les quals tan desesperadament vol fugir el primer. El segon, en realitat, no té cap mena d’entitat o personalitat. És bona persona, i prou. Viu en la misèria, però l’únic que el fa moure a través de la història és el seu amic, del qual ni sabem, ni podem imaginar-nos com van arribar a ser-ho. En realitat, el cor de la història és la família d’en Cagalera, que gira entorn el pare i té en la mare l’única figura heroica. És en la seva relació que el drama arriba al seu clímax, i no en les desventures autoinfligides d’en Cagalera a les quals arrossega tant en Moloteco com son germà i la seva nuvia, la Sugehili. D’alguna manera passa com a Give Me Liberty: hi ha una fallada a l’hora d’equilibrar i jugar amb les dues trames per tal de dur-les a una conclusió satisfactòria. A Chicuarotes, com a mínim, les dues trames estan molt més relacionades, i de fet només es distingeixen clarament en el tram final. El més frustrant del final, precisament, és que encara que les dues arribin al clímax alhora, ho fan separadament i ja no tornen a unir-se. En Cagalera busca un final per la seva banda, i no arriba a retrobar-se amb el final de la trama familiar, que a més a més és la més interessant de les dues.

Altre cop com a Give Me Liberty, tenim moments genuïns i personatges convincents enllaçats per una trama sense solta ni volta. Part de la diferència és que es perdonen coses senzillament per l’edat dels protagonistes i part és que, malgrat tot, Chicuarotes està més ben tramada. En definitiva, hi ha més coses que tenen sentit. Tot i així, no es salva. No és exactament una pel·lícula a evitar, però tampoc és una experiència que calgui viure. És més, em sap una mica de greu haver-la triat en comptes de les altres sessions en marxa a aquella hora. Quan el festival escriu “TOPS” damunt el nom d’una pel·lícula, sento que hauria de valer la pena fer l’esforç. En aquest cas, hagués estat millor fer un esforç per a evitar-la.

Un cop més, per cinquè dia consecutiu i confirmant definitivament la regla, les segones sessions no fallen. Encara que no estigui a l’alçada d’altres cintes de Dolan, Matthias & Maxime és prou sòlida per a ser la millor del dia. Conté tots els elements d’una pel·lícula marca Dolan: personatges homosexuals, dubtes i intencions ocultes, moments de gran intensitat i intimitat, i una tensió subterrània que va aflorant i es va enfortint. És una pel·lícula massa enigmàtica per al seu propi bé. La incertesa és un element que Dolan ha demostrat que sap aprofitar, però aquí domina massa. Els interrogants són tants, i el nostre desconeixement tan profund, que interfereix amb qualsevol intent de lectura que en fem. Cal dir que Dolan posa totes les peces, i que només llegint el títol ja sabem on anirem a parar, però les dosifica tant bé, i els personatges (sobretot en Matthias) són tan subtils… que ens fan dubtar.

El rumb de col·lisió comença ben d’hora, quan els protagonistes són a la casa del llac d’un amic, amb la seva colla i la germana d’un d’ells, que està rodant un curt. Per motius diferents, tots dos acaben havent d’actuar-hi, i l’actuació consisteix en fer-se un petó apassionat. A partir d’aquí, M&M es neguen, sobretot en Matt, que té una promesa a qui romandre fidel. De fons, corre el rellotge fins a la partida definitiva d’en Max, que marxa a Austràlia. Coneixem les vides de tots dos, però la pel·lícula es centra molt en Matthias, per a qui el conflicte és més evident. Per a Max, és la partida a terres llunyanes que és a l’arrel dels seus conflictes, però per a Matt, ho és Max. Ja es veu aquí la millora de la sessió anterior a aquesta: el conflicte per al personatge principal rau directament amb l’altre protagonista. Evidentment, la partida de Max també afecta Matt directament, ja que Max en sí és el focus del seu conflicte. Per tant, les dues trames possibles estan íntimament lligades, i ja que la partida sembla irrevocable i definitiva, la nostra atenció resta en resoldre quina és i quina serà la relació entre ells.

El problema, en canvi, és que darrere de la nostra pregunta no hi ha un gran misteri. És evident, i cada cop més, que hi ha sentiments profunds entre tots dos, i llavors la pregunta canvia. Serà en Matt capaç d’admetre’ls? Canviarà la seva vida o s’hi negarà? La veritat és que potser volem que no ho faci. La seva dona és meravellosa, i nosaltres volem trencar-li el cor tan poc com ell. Aleshores passa una cosa curiosa. A mesura que s’allarga la cinta, la pregunta perd força. A mesura que els veiem viure les seves vides, que en Max es prepara per marxar i que en Matt no hi pot deixar de pensar, ens importa menys i menys què acabin fent. És clar que tenim curiositat per saber com portaran tots dos la partida d’en Max, si en Matt serà capaç de confessar-se abans o no s’ho perdonarà mai després, però a en Max mateix tampoc sembla que la possibilitat l’alteri o li faci repensar-se els plans. Per tant, el fet que la pregunta es respongui o no per interès en favor de veure’n les conseqüències, però Dolan ens les nega, acabant en el moment crític i donant resposta a la gran pregunta, però sense deixar-nos gaudir del que ha de venir després.

No és que la cinta acabi malament, o que al final no tinguem una resposta satisfactòria, sinó que és una resposta que ja no ens importava tant com veure l’efecte d’aquesta tan en els protagonistes com en els seus mons respectius. Si al final s’estimen, ho deixarà tot en Matt per a anar a Austràlia o serà en Max qui decideixi quedar-se? I si se separen per sempre i saben que s’estimen? I si en Matt no és capaç de confessar-se, sobreviurà la seva relació? A mesura que s’acosta el moment de la decisió definitiva, aquestes preguntes cobren més força que no pas quin pot ser el sentit de la resposta, i Dolan no sembla tenir cap interès a respondre-les. Per això, tot i ser en general bona, resulta frustrant de veure.

Tot i que no vaig poder assistir a la sessió inaugural amb Saint Frances, dimarts al Phenomena, i al final no he pogut aconseguir entrades per a l’última sessió amb The Beach Bum, com a mínim he acabat aquesta edició de l’Americana assistint a la cloenda amb Seberg, previ repàs dels premis de la crítica i el jurat jove i un cop d’ull a les votacions del públic a falta de dues sessions. El primer ha estat el repàs a les votacions del públic, on a les 20h de diumenge regnava la inaugural Saint Frances, seguida de The Art of Self-Defense i Thunder Road en la categoria de ficció, mentre que en documental anava per davant Martha: A Picture Story i en curts s’havia imposat Milton. Caldrà veure-les, ja que encara no n’he tingut oportunitat. Per la seva banda, el jurat jove va premiar Swallow. És un premi força esperable. És una pel·lícula amb una premissa inquietant, una trama amb component feminista i un fort sentit de l’estètica. Al meu parer, és de les pel·lícules més rodones d’aquest any. Finalment, la crítica va premiar Répertoire des Villes Disparues, de Denis Côté, amb mencions per a The Beach Bum i Honey Boy. Segons veig, a la web del festival anunciant els premiats definitius (sense canvis en el premi del públic), la cinta de Côté havia d’estrenar-se divendres 13, però amb la crisi del coronavirus, ja veure si s’hi arribarà.

Encara que no he pogut veure algunes de les premiades, estic segur que són mereixedores dels respectius premis, com a mínim per davant de Seberg. És una pel·lícula que tracta sobre el cas real d’espionatge a què l’FBI va sotmetre la diva nord-americana de la Nouvelle Vague per la seva associació amb grups de lluita pels drets civils als Estats Units. Kristen Stewart fa el que pot en el paper de Jean Seberg, però és un personatge que costa de creure, en part perquè, fora dels seus papers a la pantalla, molts no en sabíem gaire res d’ella. Això fa que, enmig de la pel·lícula, i donades les situacions que se’ns van presentant, ens sobrevingui la urgència de treure el mòbil per a consultar la Viquipèdia.

No hi ajuda el que se’ns presenti un personatge a l’altra banda del micròfon, un agent de l’FBI que no podria ser més arquetípic, l’espia amb reserves morals. És clar que el que fan ell i el seu company, un Vince Vaughn competent però infrautilitzat, en nom de l’FBI és completament immoral i perjudicial. El pitjor és que, essent totalment conscient de l’efecte de les seves accions i de la seva complicitat en tot l’afer, en segueixi al capdavant. Se suposa que el tràngol pel qual fan passar Seberg li passa factura, però alhora contínuament és ell qui aconsegueix portar l’afer al següent nivell. D’alguna manera, es vol que hi empatitzem, com amb tants altres Homes De Debò Amb Dubtes Morals que hem vist últimament en pel·lícules d’època ambientades a mitjans del segle passat. Sembla que la cinta senzillament vol aprofitar aquesta tendència per fer veure que el personatge té alguna mena d’entitat o profunditat més enllà de ser el vehicle a través del qual veiem com avança la investigació de l’FBI. Tanmateix, hi ha coses que queden sense explicar, com les trucades a mitjanit, i l’estereotip escollit potser no és el més adequat. El company brutal, masclista i abusador al qual es contraposa, Vince Vaughn, potser era més adient per estar en sintonia amb l’escalada que es va produint contra Seberg.

M’adono que he dedicat moltes línies a disseccionar el costat de l’FBI, però tal com el títol ens indica, la major part del metratge el passem amb Seberg/Stewart. El que passa és que més enllà del deteriorament de la seva vida personal, que es veu a venir d’una hora lluny, la vida de Seberg en sí no té més interès. Passada la primera mitja hora, quan ja s’ha embolicat amb un home casat com ella i la investigació de l’FBI ja ha començat, es vol desactivar la tensió que aquesta relació genera. El focus de més drama es desactiva per a poder accentuar la victimització que sofreix a les mans del govern. És clar que si el que es vol fer és posar més èmfasi sobre aquesta trama, és el que cal fer, però un cop fet sembla que ni els guionistes ni el director n’han sabut treure suc. El cartutx de l’aventura extramatrimonial es gasta ràpid, i quan torna a aparèixer ho fa del no-res per a donar més munició a l’FBI. Potser la pel·lícula s’hauria de dir COINTELPRO, el nom del programa d’escoltes i abusos de l’FBI del qual Jean Seberg va ser víctima. És la incapacitat de la pel·lícula d’explotar aquesta veta un cop privilegiada per sobre del drama personal que treu força a la pel·lícula.

Al final, no tenim una resolució per a Seberg, només una fugida i una disculpa a destemps. Seberg és una pel·lícula que es vol alliçonadora, i s’agraeix que com a mínim tingui un objectiu. Tanmateix, la lliçó és tan banal i el camí tan transitat que no hi ha pas una tensió real, i poder observar els dos costats del micròfon desactiven el sentiment de paranoia que poguéssim compartir amb Seberg, ja que sabem perfectament què hi ha al darrere. Senzillament, Seberg no acaba de saber a què vol jugar, i intenta arribar a tot sense poder fer-ho. És una producció d’Amazon Studios i, per tant, aviat serà disponible a través de Prime Video. Ara que ens haurem de confinar, si aconseguiu acabar tot el catàleg disponible abans, potser entra bé per posar-la mentre fem la migdiada un diumenge al sofà. Hi ha coses pitjors per veure.

 

Apunts finals:

Per fi hem arribat aquí, al final de l’escapada. Cinc dies i catorze pel·lícules després, i amb moltes hores passades davant del Word, arriben les conclusions. Com cada any a tots els festivals, hi ha sorpreses i decepcions. Hi ha el bo i millor i coses que ni saps com hi han arribat ni ho vols saber, només vols que s’acabin. Cal dir que en aquesta ocasió, encara que hi ha hagut alguna pel·lícula dolenta de debò, totes han tingut bons moments, grans ambicions, o almenys mostres d’una visió particular.

Em sap greu que no m’agradés Burning Cane perquè, al capdavall, em va semblar una proposta interessant, encara que mal pensada i realitzada, i tenia una estètica decrèpita però molt deliberada. Fins i tot darrere de Give Me Liberty hi ha coses bones o originals que es volen dir i no acaben de sortir. Repassant les puntuacions del públic que han sortit a la web, em sorprèn que finalment empatés amb The Art of Self-Defense com a segona millor pel·lícula de ficció. Certament veig la intenció de ser allà, però no veig que estigui aconseguida. Reflexionant un cop vista la globalitat, doncs, potser les pel·lícules més condemnables són The Sound of Silence i Seberg, per no tenir res nou a dir ni interès en buscar o insistir en el que les seves històries tenien d’interessant. No vol dir que siguin pitjors. Passen millor, estan més o menys ben fetes en comparació amb les anteriors, però cometen el pecat de ser veritablement mediocres. No gaire lluny es troben Chicuarotes i Mano de Obra, les dues mexicanes, que com a mínim tenen una certa ambició. El seu problema és que no acaben d’aconseguir realitzar aquesta ambició, o que la perden de vista per a intentar donar una lliçó diferent o acabar en un punt alt no tan alt com podria ser. No és que siguin millors que The Sound of Silence, però es fan perdonar més fàcilment. Tancant la meitat inferior de la meva classificació particular del festival, està The Projectionist. És un documental prou interessant de veure, però que es queda en la superfície i que no canviarà la vida de ningú. No hi ha gaire res més per dir. Està bé per conèixer una mica la història de l’exhibició cinematogràfica a Nova York els últims cinquanta anys, i ja.

A partir d’aquí, val la pena donar-los una ullada, encara que sigui per streaming. Honey Boy és una bona pel·lícula, ben arrodonida, amb molt bones actuacions, i un punt de vista prou personal. Tanmateix, no aporta res de nou ni extraordinari. Està ben feta, però no fa trempar, per entendre’ns. Matthias & Maxime és a la vora. Igual que l’anterior, es nota una bona mà en la factura, manté el nostre interès, i els personatges són reals. Passa que potser l’acció queda dilatada, es dilueix la tensió, i el final no ens acaba de donar tot el que en voldríem rebre. A les portes del podi deixo The Vast of Night i The Art of Self-Defense. Són pel·lícules diferents però, com totes les que he deixat per al final, són pel·lícules l’èxit de les quals rau en aconseguir construir i mantenir un ambient en el qual ens podem submergir i, per tant, pel qual els directors ens fan empassar el que ells volen. Ambdues són pel·lícules que, construïdes amb menys convicció, farien aigües. La factura no arriba al nivell de les dues anteriors, que es veuen més acadèmiques, per dir-ho així, més de cinema seriós. De totes totes, són pel·lícules de gènere que funcionen menys pel gènere que per l’ambient que generen.

Les meves mencions, doncs, són per a Swallow i Thunder Road. Altra vegada, pel·lícules molt diferents amb prou nexes en comú: una factura estètica deliberada, treballada, i impecable; una trama senzilla però ben treballada, centrada en un únic personatge que va decaient i evolucionant al llarg de la cinta; unes interpretacions principals magnètiques, que ens arrosseguen amb ells. Així han evitat caure en les trampes que altres de les pel·lícules del festival s’havien posat a elles mateixes. Sovint és preferible explorar a fons un concepte senzill que intentar copsar una complexitat múltiple i no arribar-hi. En definitiva, són dues pel·lícules intel·ligents que juguen les seves cartes el millor que poden, i per això destaquen entre les altres.

Finalment, la que ja vaig anunciar com a favorita, per mi la guanyadora indiscutible del festival, encara que ni crítica, ni jurat, ni públic estiguin d’acord amb mi, ha estat sens dubte Sorry To Bother You. És una pel·lícula que ja arribava amb certa fama, i que fa temps volia veure. No em va decepcionar gens ni mica. Em sorprèn la tèbia recepció del públic, que potser no s’esperava el surrealisme al·lucinat de Boots Riley. El 3,45 de nota del públic, encara que equivalgui gairebé a un 7/10, és la cinquena pitjor nota. Ja vaig anticipar que no agradaria a tothom però The Art of Self-Defense, que també porta l’humor negre per bandera, ha estat la segona preferida en ficció i esperava que, encara que Sorry To Bother You sigui bastant més punyent i evident en termes de crítica social, totes dues traurien puntuacions similars. De tota manera, és una pel·lícula que no puc recomanar prou. Surt a defensar el seus valors a mata-degolla, i es construeix un món terrible i terriblement versemblant pel qual passem amb una rialla congelada, sabent-nos còmplices del sistema i insegurs de si hi lluitarem en contra o el seguirem deixant fer.

Fent memòria, aquesta ha estat una molt bona edició. Altres anys, malgrat que sempre n’hi ha una o dos de destacables, la resta passaven sense pena ni glòria. Aquest any, hi ha hagut tres imprescindibles, dues que cal veure, i dues més que valen la pena. Fins i tot les menors tenen els seus punts forts, i hi ha qui les podria preferir a les que he posat per sobre. Per damunt de tot, el fet és que hi ha hagut de tot per a tothom, i amb una qualitat prou consistent. Només cal esperar que l’any vinent, i els que han de venir al darrere, siguin igual de bons.